Si algú em preguntés què és el més important que podem deixar als nostres fills, probablement no parlaria de diners, ni d’estudis, ni tan sols d’oportunitats, estic força convençuda que parlaria de valors. I ho crec així perquè els valors són una mena de brúixola invisible que ens guia quan ningú ens està mirant, són els principis que determinen qui som quan hem de prendre decisions difícils, els que marquen la diferència entre fer el correcte, el que està bé, o fer simplement el que resulta convenient. I quin millor llegat podrien tenir les meves filles el dia que jo no hi sigui, que saber com han de continuar avançant sense la meva guia?
I sí, quan parlo de valors em refereixo a qualitats com l’honestedat, l’empatia, la lleialtat, la solidaritat, la humilitat, la paciència, la gratitud, la perseverança i, per sobre de tots aquests, evidentment parlo del respecte. El valor fonamental del qual neixen molts dels altres i en el qual s’han de basar totes les relacions socials (entre pares i fills, entre companys de feina, entre cap i empleats, entre amics i també entre els membres de la parella).
I no, els valors no són normes escrites en un llibre que podem estudiar. Els valors són conviccions profundes que influeixen en la nostra manera d’actuar, de relacionar-nos i d’entendre el món, allò que ens permet mirar-nos al mirall al final del dia i reconèixer-nos.
No obstant això, darrerament tinc una mica la sensació que vivim en una època estranya per a parlar de valors, una època en què sembla que els valors s’han convertit en quelcom secundari. O pitjor encara, una època en què sovint, sembla que tenir principis està passat de moda. És com si els valors haguessin passat de ser admirats a ser qüestionats.
I és que vivim envoltats de missatges que premien la immediatesa, l’aparença i el benefici personal. Les xarxes socials ens mostren constantment versions editades de la realitat on l’èxit sembla arribar de pressa i sense esforç, i on importa més el que sembla que el que és. Alguns valors comencen a veure’s gairebé com un desavantatge: l’honestedat es confon amb ingenuïtat, l’empatia amb feblesa, la humilitat amb falta d’ambició, la paciència amb passivitat i la lleialtat amb estupidesa. Veiem com moltes persones obtenen reconeixement sent arrogants, manipuladores o profundament irrespectuoses. Els valors no només estan desapareixent sinó que el problema és que hem començat a admirar a qui els incompleix. S’aplaudeix la falta de filtres disfressant-la de sinceritat, es confon l’egoisme amb l’amor propi, l’arrogància amb seguretat, la falta d’empatia amb fortalesa i la deslleialtat amb llibertat, i així, de mica en mica, hem anat canviant etiquetes que tornen acceptables determinades conductes.
I aleshores sorgeix la pregunta incòmoda, realment val la pena continuar aferrant-se als valors, quan sembla que els qui els hi salten avancen més de pressa? N’estic segura que molts ens hem fet aquesta pregunta alguna vegada, especialment quan ens han decebut, quan hem actuat correctament i bo i així hem sortit perjudicats, quan hem estat lleials i, en canvi, no han estat lleials amb nosaltres, quan hem tendit una mà i hem rebut indiferència, o quan hem triat el respecte i ens han respost amb menyspreu.
En tots aquests moments és fàcil qüestionar-s’ho tot. Però és precisament aquí on els valors de veritat apareixen. I és que els valors no tenen mèrit quan són còmodes, ans al contrari, el mèrit apareix quan mantenir-los té un preu. Perquè ser respectuós amb qui pensa com nosaltres no és difícil, la prova veritable arriba quan hem de respectar a qui ens ha ferit; ser honest quan la veritat ens afavoreix és senzill, el que resulta complicat és dir-la quan pot perjudicar-nos, i ser solidari quan ens sobra és fàcil, el mèrit és compartir quan també necessitem.
Els valors no són un guarniment moral, són una elecció diària, una decisió conscient que prenem diverses vegades al dia. I el gran error de la nostra societat és mesurar l’èxit únicament pels resultats visibles. I és que l’èxit té moltes formes, econòmic, professional o social, però existeix un altre èxit molt més silenciós, el de convertir-se en la persona que un vol ser. I aquest èxit no apareix en les fotos, ni en els currículums, ni tan sols en les xarxes socials. Aquest èxit es construeix en els petits gestos quotidians, en com tractem a qui no pot oferir-nos res, en com parlem de les persones quan no estan presents, en com actuem quan ningú ens aplaudirà i en com reaccionem quan tenim l’oportunitat de fer mal i decidim no fer-ho.
Jo vaig entendre que els valors no s’ensenyen amb discursos sinó amb l’exemple de la manera d’educar del meu pare, ja que els nostres fills no aprenen el que diem sinó el que ens veuen fer. Per això és important com tracten als altres, com resolem els conflictes, com reaccionem davant les injustícies, com gestionem les nostres frustracions i, sobretot, és important que les nostres accions coincideixin amb les nostres paraules. I això fa que defensar els valors sigui avui dia més rellevant que mai, no perquè estiguin de moda sinó justament perquè no ho estan.
En un món on cada vegada més persones justifiquen qualsevol comportament en nom del benefici propi, actuar amb respecte, honestedat o empatia s’ha convertit gairebé en un acte de resistència, i probablement aquesta és la nova perspectiva que necessitem. Els valors no són valuosos perquè facin que els altres ens admirin, sinó perquè ens permeten viure en pau amb nosaltres mateixos, ens ajuden a construir relacions autèntiques, generen confiança, creen comunitats més humanes i fan que el món que deixem sigui un lloc una mica millor del que el trobem. Aquest és el veritable valor dels valors.
I, al final, quan desapareixen els títols, els assoliments, els diners i el reconeixement, l’única cosa que roman és la petjada que deixem en les persones, la forma en què els vam fer sentir, la dignitat amb la qual actuem i la coherència amb què vivim.
I tot i que els valors puguin semblar sobrevalorats per a alguns, jo crec exactament el contrari, vivim en una època en què els necessitem més que mai.
I avui acabarem amb una frase molt maca, senzilla, però amb molta profunditat, de Karl Menninger, qui fou un psiquiatre, autor i activista nord-americà, que diu: «Els valors no s’ensenyen; es contagien». I potser per això continuo creient en els valors. No perquè facin la vida més fàcil, sinó perquè fan que mereixi més la pena viure-la, ja que al final no eduquem amb discursos, ni inspirem amb paraules, ho fem amb els nostres actes. I ho fem cada dia, i ho fem en silenci.
