Marcelo Ponce

El balanç és molt positiu. D’una banda, perquè la majoria dels treballadors no han tingut incidències greus, més enllà d’algunes qüestions administratives relacionades amb contractes o tràmits. Han estat situacions puntuals i molt menys nombroses que en temporades anteriors. D’altra banda, la possibilitat d’allargar la temporada fins al juny ha estat molt beneficiosa per a molts treballadors temporers. Els ha permès tenir més continuïtat laboral, més estabilitat i consolidar-se als seus llocs de feina. A més, hi ha ajudat el fet que avui dia els treballadors tenen més accés a informació abans de venir a Andorra. Això els permet arribar amb més coneixement de les condicions, dels tràmits i del funcionament del mercat laboral.

Diria que continua sent un destí atractiu, però no tant com abans. I això no afecta només els treballadors de temporada ni la comunitat argentina; afecta qualsevol persona que vingui de fora. L’augment dels preus dels lloguers acaba afectant tothom, independentment de la professió. Tant si ets metge, comerciant, periodista o treballador de temporada, el cost de l’habitatge condiciona la teva qualitat de vida i la percepció que tens del país. No ho dic en un to crític ni buscant culpables, però és una realitat que ha canviat les condicions amb què moltes persones valoren venir a treballar a Andorra. Per als treballadors procedents de Sud-amèrica l’oferta continua sent atractiva, però les condicions no tenen res a veure amb les que hi havia fa uns anys. Fer una temporada avui a Andorra és molt diferent del que era abans.

Mesures com la contractació en origen, la temporada de nou mesos o la possibilitat de donar continuïtat als treballadors són una motivació molt important. Moltes vegades es parla només de la manca d’habitatge, però hi ha altres problemàtiques que també són importants, com el treball en negre, l’expulsió de famílies o la manca d’informació. Amb aquest tipus de projectes es poden reduir considerablement aquestes situacions, tot i que no tindran un impacte immediat. Perquè, així com venen molts sud-americans i molts argentins, també n’hi ha molts que finalment no arriben o que marxen. I és important entendre per què passa això. A més, iniciatives com el pla d’acollida o la guia d’acollida també contribueixen a fer que el sistema sigui no només atractiu, sinó també segur. Això també dona més seguretat als empresaris. Potser no és possible que tothom hi guanyi al cent per cent, però sí que el sistema sigui més estable i equilibrat.

Per a nosaltres, l'Entry/Exit existeix pràcticament des de l’any 1993. Un argentí que surt de Buenos Aires ja passa controls d’entrada i sortida. Quan arriba a Barcelona, París, Londres o qualsevol altra ciutat europea, torna a passar controls. I, moltes vegades, quan entra a Andorra, també. El que sí que ha tingut un impacte important han estat alguns canvis en la normativa andorrana. Ho vam veure el novembre passat, quan es van modificar determinades regles amb molt poc marge de temps. Nosaltres ja vam advertir el Govern, les entitats i els empresaris que això podia generar problemes. Primer es va negar aquesta possibilitat, després es va aprovar el canvi i les regles van canviar en qüestió de quinze dies. I qui acaba pagant les conseqüències és el treballador de temporada. Molta gent desconeix que un dels requisits per accedir a un permís de temporada és declarar un domicili a Andorra. Això significa que primer has de venir al país i, una vegada aquí, et pots trobar que les normes han canviat. Això va provocar que entre 600 i 700 treballadors haguessin de marxar. I no parlo només d’argentins, sinó de treballadors extracomunitaris en general.

Es pot veure de dues maneres. La primera és que sí que va haver-hi un error, sobretot perquè nosaltres feia temps que informàvem sobre aquesta qüestió administrativa. Però també hi ha una segona visió. A mi no m’agrada victimitzar ni el treballador, ni l’argentí, ni l’immigrant, ni tampoc demonitzar la resta. Normalment, aquestes situacions arriben perquè hi ha hagut algun aspecte que no s’ha fet correctament. Durant molts anys hi havia una dinàmica molt habitual: es feia la temporada d’hivern a Andorra, després marxava a fer la temporada d’estiu a Europa i més tard es tornava. Ja feia temps que advertíem que calia vigilar aquesta situació perquè no era correcta i que era necessari estar regularitzat dins de l’espai europeu. En algun moment sabíem que això acabaria passant. Es va generar molta angoixa, moltes queixes i moltes reclamacions, i al final sí que va faltar una mica de mà d’obra.

Ara la comunicació continua sent un punt a resoldre. Estem parlant d’una estructura i d’una realitat que fa molts anys que funciona d’una determinada manera i en què mai no havia estat necessària aquesta informació específica. Crec que el dia que la informació sobre els requisits sigui més col·loquial, més explícita i més adaptada a l’immigrant que no pas a l’administració, podrem dir que hem arribat al punt que ens falta. Precisament és per aquest motiu que nosaltres tenim presència i visibilitat. Davant d’aquesta manca d’informació, moltes vegades actuem com a interlocutors o com a traductors de la informació perquè la gent la pugui entendre millor. S’han fet molts canvis i confiem que se’n faran més, però encara queda feina per fer en la difusió.

La principal confusió és pensar que per entrar a Andorra només cal complir els requisits andorrans, però la realitat és que també hi ha tota la qüestió vinculada a la Unió Europea i és aquí on comencen molts dels problemes. Després hi ha una altra part relacionada amb l’estructura laboral. Molta gent arriba al país i és aquí quan apareixen els neguits, perquè descobreixen que no poden treballar o facturar fins que no tenen tota la documentació resolta. Un altre punt important és el de les famílies. Molta gent pensa que la situació és similar a la d’Espanya perquè hi ha comparacions constants. A Espanya una persona pot arribar, treballar sense papers i, després d’un temps, accedir a una regularització. Aquí és diferent. Hi ha persones a qui se’ls està comunicant que han de marxar del país i són situacions molt difícils. Per això crec que la manera d’evitar que aquests casos es repeteixin passa per tenir regles clares, concretes i efectives. Si una persona rep tota aquesta informació abans de venir, després ja no pot dir que no sabia quins eren els requisits o les condicions.

Va ser una situació bastant complicada. Nosaltres mateixos havíem fet públic que calia anar amb compte, perquè portar fills al país i no reagrupar-los dins del termini de tres mesos ja constituïa una situació d’irregularitat. Abans això no es percebia com un problema tan greu, però amb la situació actual de l’habitatge tot ha canviat. Molts dels anomenats pisos pastera també eren habitatges on vivien famílies. Hi havia famílies de quatre persones vivint en una sola habitació, i això és una realitat molt dura. Els adults poden prendre decisions, encertades o equivocades, però els infants no tenen veu. Molts pares argumenten que els seus fills estan escolaritzats i integrats, però el problema és que, en alguns casos, s’han oblidat de completar el procés de reagrupament o no l’han fet dins dels terminis establerts. És un tema molt dur i em costa parlar-ne, però crec que les persones que tenen responsabilitats en aquesta matèria són les que han de trobar mecanismes perquè això no torni a passar. Molta gent diu que s’ha de complir la llei, i és cert, però també s’ha de tenir en compte que la mateixa normativa obliga primer a establir un domicili al país i a ser aquí per iniciar determinats tràmits. Són aspectes que moltes persones desconeixen.

Considerem que serà molt efectiva, especialment per als treballadors de temporada, i que tindrà una eficiència molt alta en tots els sentits. El treballador arribarà amb una feina, amb un lloc on viure i amb el vol de tornada ja pagat. A més, si només fa dues temporades, aquestes ja quedaran registrades i això li permetrà accedir en menys temps a la quota general. Per tant, dona més agilitat a tot el sistema. Potser s’hauria pogut fer abans, però no passa res: s’ha acabat fent. I no és important si la idea era nostra o no. Les idees són idees. Es tracta d’investigar, mirar experiències d’aquí i d’allà i intentar adaptar-les dins del marc legal. Personalment, fins i tot vaig cursar estudis de Relacions Internacionals per entendre millor aquest tipus de convenis i acords. Segurament caldrà fer canvis, modificacions o reestructuracions, com passa amb qualsevol projecte nou. Tot el que és nou genera incertesa, crítiques i opinions diverses, però si al final aconseguim reduir problemàtiques i cobrir la manca de mà d’obra fent que les persones arribin al país i puguin començar a treballar de seguida, haurem guanyat una part important de la batalla.

El diagnòstic és la manca de mà d’obra, però també hauríem de mirar per què existeix aquesta manca de mà d’obra. Si hi ha manca de treballadors del país, hem de buscar-ne les causes i intentar treballar-les. Perquè, si l’única solució és anar a buscar mà d’obra fora, al final sempre acabes resolent una part del problema, però no l’arrel de la qüestió. Andorra està entre els primers llocs d’Europa en població jove, entre els 17 i els 28 anys, que no treballa, no estudia i tampoc es troba dins dels indicadors de pobresa. Això vol dir que hi ha un context al país que també s’hauria d’analitzar. S’hauria d’intentar que una part d’aquesta població acabés incorporant-se al mercat laboral. És una feina de llarg recorregut que implica empresaris, Govern i també la mateixa societat del país. Dit això, la contractació en origen continua sent una eina important. Segons el projecte que hem estat treballant i comentant amb els ministres, no estarà limitada únicament a l’hostaleria. La idea és que pugui aplicar-se a totes les àrees laborals i sempre orientada a treballadors procedents de països tercers. Per tant, abastarà tots els sectors que necessitin incorporar mà d’obra.

Tot pot passar. Pot haver-hi abusos per part d’empresaris, pot haver-hi incompliments per part de proveïdors, o pot passar que l’habitatge ofert no sigui el que s’havia promès. Per això cal la implicació de tothom. Cal que Afers Socials controli els habitatges perquè no es presentin com a'coliving' i que en realitat siguin pisos pastera. Cal que els empresaris respectin les normatives, els horaris i els pagaments. I també que els treballadors respectin la seva feina, perquè també hi ha situacions en què l’empresari fa una aposta per un treballador i després aquest no compleix els objectius o decideix marxar perquè té altres plans. Per tant, la idea del projecte no és només implementar la contractació en origen, sinó implicar diferents actors. Els sindicats, la Unió Hotelera i altres organismes han de poder actuar com a elements de control i denunciar les situacions incorrectes quan les detectin. I, finalment, també hi ha la Inspecció de Treball, que hi té un paper important. Sempre hem dit que aquest és un dels punts més febles de tot el procés laboral i empresarial. És una qüestió que continua pendent de reforçar.

On continuem detectant més problemes és en la feina anual, en els llocs de treball vinculats a persones que ja resideixen a Andorra. Són estructures que moltes vegades estan molt consolidades i que, fins que no apareix una denúncia, una queixa o alguna publicació a les xarxes socials, continuen funcionant. Abans hi havia empresaris, sobretot petits empresaris, que tenien una posició de molta força sobre el treballador. Feien moltes hores i, si el treballador es queixava o aixecava la mà, el feien fora i s’acabava aquí. Ara això ha canviat. Encara hi ha empresaris que intenten actuar de la mateixa manera, però els treballadors tenen més eines i més mecanismes per defensar-se. Van a Immigració, busquen assessorament o contacten amb les persones que els poden ajudar. No m’agradaria posar el focus exclusivament en aquest tema perquè també s’han fet molts esforços. La política no és fàcil i moltes vegades aquestes coses no es poden resoldre d’un dia per l’altre, però jo crec que els abusos van disminuint a poc a poc. I també entenem que els sindicats estan fent pressió perquè aquestes pràctiques acabin desapareixent.

Tu ho has dit. Si existeixen els pisos pastera, existeixen els abusos. Al final, una família que es troba en una situació d’aquest tipus també pateix una situació abusiva. Amb el 'coliving' s’ha d’anar amb compte. Cal vigilar que no es converteixi, d’una manera legal o de màrqueting, en una manera d’avalar els pisos pastera. El 'coliving' hauria d’estar regulat i supervisat per persones molt compromeses amb aquesta qüestió perquè, si no, correm el risc de tornar a trobar-nos amb els mateixos problemes sota un altre nom. És cert que, durant molts anys, propietaris i immobiliàries han fet un gran negoci amb aquesta situació. Ens hem trobat situacions en què un mateix pis que es llogava per a dues persones s’oferia per a sis. Persones dormint al menjador, en lliteres... i això no té a veure amb la comunitat argentina. És una realitat general. Quan el cost de l’habitatge afecta tant la butxaca de les persones, tot es complica molt més. Jo sincerament no sé quina és la solució. Hi ha països on la intervenció de l’Estat és més gran, però a Andorra la propietat privada té un pes molt important i forma part de la seva història i de la seva manera d’entendre el país. Qualsevol intervenció més intensa sobre els propietaris entraria en un debat molt profund sobre el model del país.

Al final es tracta de tenir bona intenció i d’intentar equilibrar la situació, perquè un treballador extracomunitari pràcticament no té cap manera d’accedir a un pis pel seu compte. Les immobiliàries demanen diversos mesos per avançat, més la comissió, i això representa una quantitat molt elevada de diners. Parlem moltes vegades de persones que han hagut de pagar un vol de 1.300 euros per venir. Amb aquesta situació és impossible assumir totes les despeses que implica accedir a un habitatge. Per això, de vegades, jo mateix avanço una resposta que sovint sentim: “Si no us surt a compte, no vingueu”. Però al mateix temps els empresaris continuen demanant treballadors. Aquest desequilibri entre la necessitat de mà d’obra, els objectius i les dificultats que existeixen és una realitat que s’ha de diagnosticar i explicar públicament. Ara bé, si el que es busca són treballadors fidels, que evolucionin professionalment i aportin valor a les empreses, també s’ha de tenir en compte la seva situació personal i familiar. Tinc una bona expectativa i confio que moltes d’aquestes qüestions es vagin resolent, però algú ha d’aixecar la mà i posar-les sobre la taula.

És cert que encara hi ha persones que viuen aquesta qüestió amb una mica d’estrès, però després, en el dia a dia, s’adonen que el català els obre més portes. Ho veig sobretot a escala laboral i també d’interès personal. Quan la gent comprova els beneficis que té aprendre la llengua, les coses canvien. Hi ha molta gent estudiant català. Als nivells A1, A2 i B1 hi ha un percentatge molt elevat de persones argentines. Nosaltres treballem molt estretament amb les comunitats colombiana, veneçolana i ucraïnesa; per exemple, amb Colombianos en Andorra volem arribar a acords amb més museus i poder portar-hi gent, organitzar activitats i continuar promovent la integració a través de la cultura. Com passa a totes les comunitats, hi ha persones que pensen que no és necessari perquè treballen a l’hostaleria i utilitzen més l’anglès o el francès que el català, però també hi ha una majoria que, a poc a poc, va millorant i té la voluntat d’aprendre.

És un procés. Avui podria dir que sí, que se’ns està escoltant, però molt a poc a poc, amb molta cura i fent-nos treballar molt. En aquest moment ens sentim molt orgullosos perquè hem assolit una gran part dels objectius que ens havíem marcat. Alguns ja hi eren quan vam començar i d’altres s’han anat incorporant amb el temps. Per exemple, el tema de les famílies no formava part dels primers dossiers que vam treballar, però vam veure que era una problemàtica que apareixia una vegada i una altra i la vam acabar incorporant. També estem avançant en qüestions relacionades amb la feina en negre. És un fenomen que existeix a tot arreu i que mai desapareixerà completament, perquè passa a tots els països del món, però l’objectiu és que sigui el més residual possible. I sobretot que hi hagi consciència. Que la persona que accepta una feina en negre sàpiga que està actuant fora de la normativa. En aquest cas, la responsabilitat és tant del treballador com de l’empresari.

Manca molta feina en matèria de difusió i informació. Tornem als requisits: manca que es publiquin de manera clara. Una cosa són els requisits i una altra la documentació que acredita aquests requisits. Per exemple, el requisit no és presentar un certificat d’antecedents penals; el requisit és no tenir antecedents penals. El certificat és simplement el document que ho acredita. Aquest tipus de diferències s’han d’explicar millor. També crec que seria important que la informació migratòria es pogués consultar de manera més accessible. Actualment, està en català i amb un llenguatge molt tècnic i molt administratiu. Si la informació fos més directa, seria molt més fàcil d’entendre. Per exemple: “Treballador extracomunitari de temporada: requisit, dos anys mínims d’experiència en la mateixa feina; documentació, carta de recomanació”, i així successivament per a cada cas. Si aconseguim arribar a aquest nivell de claredat, crec que haurem assolit un objectiu molt important.