La pressió sobre l’habitatge a la Seu d’Urgell pot haver disminuït respecte als moments més crítics, però continua sent una realitat que ningú pot amagar. Les mesures adoptades per reduir el fenomen dels falsos fronterers han contribuït a rebaixar la intensitat del problema, però no han resolt el desequilibri de fons. La demanda residencial vinculada a Andorra continua tensionant el mercat i, el que és més preocupant, aquesta pressió ja no es limita a la Seu, sinó que s’estén progressivament als municipis de l’entorn.
Aquesta situació no és responsabilitat dels treballadors que busquen una oportunitat laboral ni de les famílies que intenten construir un projecte de vida. El repte és garantir que el creixement econòmic i la mobilitat laboral no acabin expulsant residents o dificultant l’accés a l’habitatge als territoris que absorbeixen aquesta demanda. Quan el problema es desplaça geogràficament en lloc de solucionar-se, el risc és convertir una tensió local en una problemàtica regional.
Andorra i el seu entorn comparteixen una realitat econòmica cada vegada més interconnectada. Per això, les solucions també han de ser compartides. El progrés només és sostenible quan beneficia el conjunt del territori i no quan trasllada les seves tensions d’un municipi a un altre.
