Jo mai he estat una jugadora digital habitual. En la meva memòria només queden els llums dels antics ‘flippers’, els invasors de l’espai o alguna partida casual al Pac-Man. El meu món sempre han estat els escacs: l’estratègia pausada i el pensament a llarg termini. Però, encara que no sigui una ‘gamer’, m’estremeix observar com el tauler de joc de les noves generacions ha mutat en una cosa molt més perillosa que un simple passatemps.
Fa poc, un relat em va deixar gelada. Un bon amic em va confiar com la seva addicció a un videojoc li va fer perdre una quantitat ingent de diners. Si un adult amb criteri pot caure en aquesta espiral de ludopatia real, què està passant amb nens i nenes que entren a l’univers de la Web3 —una evolució de la xarxa on la línia entre jugar a internet i apostar diners reals s’ha difuminat completament— sense que els seus pares siguin conscients del risc i sense una educació financera Web3.
Estem assistint a un fenomen alarmant: menors invertint en actius volàtils a edats primerenques. Per a un cervell en formació, el missatge és devastador: es ven la inversió com una aposta de casino o com un joc on la sort o seguir el líder de torn és suficient. Aquests menors no inverteixen; juguen a la ruleta. El problema s’agreuja amb la cultura de la immediatesa i l’’scroll’ infinit: es perd el valor del procés i del treball sostingut. Com que són diners digitals, el jovent no sent que gasta estalvis reals; només creu estar pujant de nivell, fet que anul·la el concepte d’esforç i obre la porta a conductes compulsives.
A diferència del sector del joc tradicional, on les associacions de ludopatia treballen conjuntament amb casinos, bingos i altres entitats per establir mecanismes de control i prevenció, l’ecosistema digital opera en un buit gairebé absolut. En l’entorn digital, aquestes aproximacions preventives són pràcticament inexistents, camuflades sota el pretext de l’anonimat.
Aquesta falta d’informació i Educació Web3 trasllada una pressió inassumible a les escoles. La realitat és que els docents no tenen eines ni formació específica. A diferència d’altres addiccions, la ludopatia digital és silenciosa; un alumne pot estar atrapat en una timba financera o enganxat a les microtransaccions des de la seva habitació a través del telèfon mòbil, camuflant la seva ansietat.
La ludopatia infantil ja és un trastorn reconegut. En sumar-li la falta de supervisió i la pressió per l’èxit ràpid, creem una tempesta perfecta. És urgent que parlem d’això a casa, a les aules i a l’administració. L’Educació Financera Web3 a les escoles i l’acompanyament no són una opció, sinó l’única vacuna per protegir una generació que corre el risc de creure que la vida és un videojoc on els diners es construeixen sense esforç.
