Andorra es troba davant d’un dels moments polítics més transcendents de la seva història contemporània. No es tracta només d’una qüestió electoral ni d’un simple debat sobre política exterior.
El que està en joc és la definició del model de país que volem per a les pròximes dècades. L’acord d’associació amb la Unió Europea ha esdevingut el principal eix de debat polític nacional i, per primera vegada en molts anys, la ciutadania està enviant un missatge clar als seus representants.
Les darreres enquestes d’opinió mostren una tendència que ja no es pot ignorar. El «no» a l’acord d’associació no només continua sent majoritari entre els ciutadans, sinó que també augmenta el seu pes polític de manera indirecta a través del suport electoral als partits que mantenen una posició crítica o contrària al text negociat. Les dues realitats avancen en paral·lel.
D’una banda, una part significativa de la població manifesta els seus dubtes o el seu rebuig a l’acord. De l’altra, les forces polítiques que qüestionen el projecte europeu són les que registren els majors creixements en intenció de vot.
Aquest fenomen no és casual. És la conseqüència directa d’una percepció creixent que les preocupacions de bona part de la ciutadania no han estat prou escoltades. Aspectes com la immigració, l’habitatge, la sobirania reguladora, la preservació del model econòmic andorrà o l’impacte institucional de l’acord han alimentat un debat que molts ciutadans consideren encara obert. Quan una part important del país sent que les seves inquietuds no són ateses, acaba buscant alternatives polítiques que les representin.
Aquesta realitat coincideix, a més, amb una evident pèrdua de força de Demòcrates per Andorra. Després de més d’una dècada liderant les institucions del país, DA afronta avui un desgast que va molt més enllà de la simple erosió del poder. El partit es troba davant un problema que fins fa pocs anys semblava impensable: la manca d’un lideratge clar de cara al futur. Xavier Espot continua sent la figura central de la formació i el principal actiu polític del partit, però el debat sobre el seu relleu continua sense resposta. No existeix avui una figura que generi el mateix nivell de consens intern, coneixement públic o capacitat de mobilització electoral.
La qüestió és especialment rellevant perquè tota organització política necessita projectar futur. Quan els ciutadans perceben que un projecte depèn excessivament d’una sola persona, inevitablement es pregunten què passarà després. I, en aquests moments, la resposta continua sent difusa. Mentre altres forces polítiques han aconseguit construir lideratges emergents i renovar el seu relat, DA continua buscant el seu horitzó post-Espot.
Però seria un error atribuir la davallada electoral únicament al desgast natural dels anys de govern. Existeix un altre factor que cada vegada apareix amb més força en el debat públic: la percepció que no s’ha complert el compromís adquirit amb la ciutadania respecte al referèndum sobre l’acord d’associació. Durant anys es va transmetre la idea que la decisió final correspondria als ciutadans. Que serien els andorrans qui tindrien l’última paraula sobre un text que afecta directament el futur institucional, econòmic i social del país. Tanmateix, els retards acumulats, la manca d’un calendari definitiu i la sensació que el procés s’allarga indefinidament han erosionat la confiança de molts ciutadans.
La democràcia no consisteix només a prendre decisions, sinó també a respectar els compromisos adquirits. Quan una part de la població percep que una promesa política fonamental no es materialitza, la confiança institucional es ressent. I quan la confiança disminueix, els governs acostumen a pagar-ne el preu a les urnes.
Potser per això les darreres dades dibuixen una fotografia tan significativa. Mentre el suport als partits favorables a l’acord retrocedeix, les formacions que mantenen una actitud crítica creixen. Mentre DA perd pistonada, les opcions que qüestionen el rumb actual del país guanyen espai polític. I mentre els ciutadans continuen esperant una data per decidir, augmenta la sensació que el debat sobre l’acord ja no és només un debat sobre Europa, sinó també sobre la confiança en els governants.
Andorra s’acosta a una cruïlla política decisiva. El futur de la relació amb la Unió Europea, la configuració del proper Govern i la definició dels lideratges que marcaran la pròxima dècada es troben avui íntimament connectats. Les enquestes indiquen que la ciutadania està enviant senyals inequívocs. La qüestió ja no és si existeix un malestar polític creixent, sinó si els actors polítics seran capaços d’interpretar-lo correctament.
Els pròxims mesos seran determinants. Potser més que mai des de l’aprovació de la Constitució. Perquè el debat que tenim davant no tracta només sobre Europa. Tracta sobre qui decideix el futur del país, sobre el respecte a la paraula donada i sobre la confiança entre governants i governats.
Com en tota gran història, arriba un moment en què els pobles han de decidir quin camí volen seguir. I avui, als Pirineus, aquest moment sembla cada vegada més a prop.
