Ens volen fer creure que estem malalts. Amb els anuncis publicitaris, sobretot en certs moments del dia, se succeeixen les presentacions de medicaments, suplements energètics, nutricionals, aliments màgics, substàncies misterioses les més diverses que prometen automàticament salut, energia, ànim, millorar el trànsit intestinal, l’erecció o els lubricants sexuals. Estem tots malalts, sí o no? A qui li interessa fer-nos creure que existeixen unes substàncies màgiques que t’arreglaran la vida? Com en les sèries de misteris i assassinats, convé demanar-se a qui beneficia el crim? Doncs al negoci de les farmacèutiques i tot el que l’envolta, perquè hem atorgat aura d’oracle endeví misteriós als metges i farmacèutics.
Ho explicaré amb un parell d’exemples viscuts de noms sobreposats. El primer toca a la Montserrat, vuitanta-quatre anys, que seguit d’unes anàlisis, li han descobert que té excés de glòbuls rojos i plaquetes. La metge li diu que s’ha de sotmetre a unes proves. I nosaltres li demanem si es troba bé. “Perfectament!” La Carme és una més que jubilada diria hiperactiva que es troba a totes les salses del poble. “Quan tingui una setmana que es trobi malament, aixafada, desanimada o cansada, aleshores vagi al metge, que potser comença a tenir un problema. Mentrestant a viure!” “El metge no el necessiten els que estan bons, sinó els que estan malalts” (Mt 9,12).
Tinc mitja família a la sanitat pública, que es queixen perquè s’ha convertit l’assistència mèdica en un servei al qual tothom ha de tenir dret, directament, sense filtres, immediat. Oi més, la medicina s’ha polititzat perquè s’ofereix com a moneda de canvi en les campanyes per demanar el vot quan s’acosten eleccions: posarem més metges, construirem més hospitals, edificarem un hospital nou, manarem més urgències. Qui en dona més! Però d’on sortirà tant metge, quan formar-ne un costa pràcticament vuit anys! Continuarem xuclant els dels països més pobres, com els llatinoamericans, empobrint més aquelles poblacions? No sembla molt injust que, per disposar d’una infinitat de professionals, haguem encara d’espoliar els més pobres?
Fixem-nos que, quan una persona arriba al metge i li explica que li fa mal aquí o allà, el facultatiu li respon que no faci això o allò, que tingui unes actituds més saludables. “Però no em recepta res?” I si el metge no li endossa un paperet d’aquells per anar a la farmàcia, el metge no serveix, no és bo, no li fa cas. Cal sortir de la consulta amb un tractament, ni que sigui perquè et toqui una mica més el sol, descansar i dormir sense distraccions. Però no, cal una recepta. Al contrari, recomano als meus fidels que quan passin per la consulta, en surtin amb un medicament menys. Sinó en tindran una de més, que possiblement entrarà en contraindicació amb algun altre químic que un es prengui.
D’altra banda, els metges de l’actualitat, no són com els de fa cinquanta anys, com aquells de sempre, que romanien deu, vint, trenta anys a la mateixa consulta del poble, la ciutat o l’hospital; que coneixien no tan sols la persona, sinó la família sencera, l’historial dels avis i, fins i tot, t’entraven a casa i t’alçaven la tapa de l’olla de sobre els focs per veure què menjava la família.
En canvi, avui canvien cada dos per tres, quan no s’absenten per estudis o programes els més diversos. Un entra a la consulta i amb prou feines et miren, ni et toquen, o potser encara tan sols es miren la pantalla a veure si troben la resposta en un historial secret. Després resulta que encara consulten el xat GPT per donar-te alguna pista, i encara! Ho tenen ben difícil si no els donem més pistes! De fet, no hi ha millor metge que un mateix! No hi ha solucions màgiques, sinó un estil de vida a entomar perquè posem vida als anys i no tan sols sumem anys a la vida, com aquell que ha de sobreviure costi el que costi.
Fa poc acabada de jubilar, la Pilar em va explicar que li havien trobat un aneurisma a l’artèria pulmonar que, de tant en tant, li provocava perbocar una glopada sangonosa, però es trobava bé en general, només que li venien aquells accessos. La van ingressar a l’hospital i la van fer dejunar i es va ben marejar, ja no era ella mateixa. “És clar, és que vostè és una bomba de rellotgeria. Està fatal!” Vols dir? Després li varen donar un opiaci perquè no tossís i es desmaiava a la missa. “- Però tusses? No –Doncs, per què t’ho prens? Els medicaments per als quals estan malalts. Has tingut aquesta dolència els últims quaranta anys i la pots continuar tenint els pròxims quaranta.”
Ves que la vida s’aguanta amb un fil i no seria la primera vegada que volent arreglar la natura, aquesta et respon amb un ‘nanai’.
