Núria Segués

Des de l’oposició hem continuat posant sobre la taula tots aquells temes que consideràvem importants. Hem empès, d’alguna manera, el Govern també a pronunciar-se en molts temes i creiem que això és una cosa molt positiva per part nostra. Hem marcat una mica l’agenda política en qüestions com, per exemple, l'habitatge, el territori, l’urbanisme o els drets de les dones.

Després, la valoració que podria fer sobre el Govern respecte a aquesta legislatura és que han passat tres anys i no s’ha tancat pràcticament cap dels dossiers importants que defensaven en el seu moment. Veurem fins on podem arribar, perquè recordem que nosaltres formem part de l’oposició, som caps de l’oposició, però finalment qui té la potestat de decidir les coses és la majoria, amb la qual cosa això ens deixa al marge.

És un treball de picar pedra constantment, però sí que és veritat que nosaltres fem propostes i, depenent de les lleis, hi ha aquest mur que fa que les esmenes no transcendeixin. Tot i això, en altres qüestions sí que aportem el nostre granet de sorra i millorem els textos. El grup de la majoria també veu que quan hi ha sentit comú, coherència i són qüestions que importen i que apliquen a la població, això permet treballar amb consens en el si de la comissió.

Ara bé, des que hem entrat en aquesta legislatura, hem fet 12 proposicions de llei i s’han denegat les 12. Això et qüestiona com és que hi ha tanta diferència en paradigmes o en visions. Aquí també em faig la reflexió de com entenen ells la manera de fer política, perquè la política és assolir objectius que beneficiïn la major part de la població, o la pràctica totalitat sempre que es pugui. Però en aquest cas, veiem que totes les propostes que posem sobre la taula es tomben directament, i això genera una situació d’impotència.

Jo interpel·laria els lectors perquè ells mateixos responguin a aquesta pregunta: en quina posició queda el Govern quan estàs permanentment dient que no a propostes, proposicions o esmenes que són de calat profund, que tenen una raó de ser, quan és evident que són necessàries. Que cadascú respongui a aquesta pregunta.

El tema estrella [riu].

Estem en un punt que realment és molt complex perquè és una problemàtica que ve donada de manera multifactorial. Hi ha moltes qüestions que explicarien la situació actual. Entre altres, el model econòmic o el model de país que el Govern demòcrata ha portat a terme fins avui. La llei d’inversió estrangera s'aprova el 2012 amb la voluntat de diversificar l’economia, però fins ara no hem sabut tocar la tecla adequada. En tot cas, aquella llei va permetre que aquesta diversificació es traduís en immobiliari, i part d’aquesta inversió s’ha destinat a aquest sector, amb les conseqüències que això té sobre el preu de l’habitatge.

Per a nosaltres és flagrant que aquesta és una de les causes i que no siguem capaços de regular-ho. Concòrdia ho ha proposat amb diverses proposicions de llei, tant en matèria d’inversió estrangera com en totes aquelles figures fiscals que hi estan vinculades —taxes, plusvàlues, ITP—, qualsevol mena d’impost que pugui recaure sobre els beneficis generats per les transaccions immobiliàries, però no se’ns ha acceptat en cap sentit.

És evident que l’oferta és la que és i la demanda va creixent perquè Andorra està en un moment d’èxit: ve molta gent, inversors, comptes propis i residents passius. Això, en un territori amb limitacions geogràfiques, fa que hàgim de saber gestionar la situació, i crec que és un dels màxims reptes que tenim com a Estat. Ja no parlo només de Govern o oposició, sinó com a país: definir quin model volem, perquè el que hem fet fins ara ens ha portat a l’estat actual. Això està provocant migracions, persones que han de marxar d’Andorra perquè el cost de la vida és impracticable, en gran part perquè una part molt important del salari es destina a l’habitatge. I això afecta directament la capacitat d’estalvi i el poder adquisitiu real quan has de destinar més del 40% o el 50% dels ingressos a pagar-lo.

És evident que el PIB està creixent, i això és una bona notícia perquè genera riquesa entre les empreses andorranes. Però aquest creixement econòmic no s’atribueix a les famílies o a una part de la població, i aquí és on entra en qüestió també el propi model. Per inèrcia o per tendència sempre es parla de creixement econòmic en matèria quantitativa, i sí que nosaltres pensem que el benestar també s’ha de mirar de manera qualitativa. Està molt bé créixer econòmicament i que el PIB vagi pujant, però també cal mirar quina és la qualitat de vida de la gent que viu i treballa a Andorra. Amb la qüestió de l’habitatge, el cost de la vida, el nostre propi sistema, les infraestructures que tenim o els serveis públics... s'està arribant a punts d’una tensió que fins ara no s’havia vist, i això genera un impacte negatiu sobre la qualitat de vida.

Quan parlem de model econòmic també hem de poder parlar del model social, perquè al final és una cosa molt transversal. El model econòmic s’alimenta d’un model social, que siguem capaços que tota aquesta immigració que arriba la puguem integrar, la puguem acollir i que se sentin partícips del projecte col·lectiu que és Andorra. Recordem que el país, quan va començar a créixer als anys 50 o 60, es va fundar gràcies a aquest teixit migratori que va venir, que es va saber integrar i que els vam donar les eines també. Per tant, jo crec que hi ha molts reptes sobre quin és el model econòmic. Sabem que aquest model no ens satisfà al 100% perquè hi ha moltes mancances, i ho veiem a nivell social, cultural i territorial també. Tot aquest model econòmic té un impacte flagrant sobre els altres àmbits i, per tant, s’han d’anar revertint tenint en compte com encaixem totes aquestes peces del puzle.

Hem estat força crítics amb les mesures que ha proposat el Govern. Sabem que aquesta situació no s’hauria d’haver donat mai. El fet d’intervenir el mercat de l’habitatge té les seves conseqüències i hem hagut d’arribar aquí perquè hem estat incapaços de gestionar-ho d’una altra manera. Arribats a aquest punt, poques coses es poden fer. Pots obrir el mercat, cosa que nosaltres no defensem a hores d’ara, sabent l’impacte que pot tenir sobre moltíssimes famílies. Els contractes anteriors a l’any 2012 crec que són uns 7.000. Són moltes llars, i sabem que són els primers que patiran aquesta descongelació per una qüestió d’antiguitat i del preu del metre quadrat, que possiblement sigui dels més baixos en comparació amb contractes posteriors. Evidentment, això té un impacte molt negatiu sobre les butxaques.

Des de Concòrdia proposàvem que aquests escalats que plantejava el Govern s’aturessin d’acord amb el preu mitjà de referència dels pisos assequibles. Aquest havia de ser el criteri per mesurar la resta d’increments, perquè consideràvem que, en funció del contracte, aplicar un augment del 6% més l’IPC podia suposar un cost molt elevat per a moltes famílies.

Més enllà de les mesures vinculades a la inversió estrangera per regular la demanda, que les persones que viuen i treballen al país es poguessin beneficiar del mercat immobiliari, que ja està molt saturat. Si redueixes la pressió de la demanda, pots donar resposta a la gent que ja viu i treballa aquí. En aquest sentit, també sabem que una de les polítiques d’habitatge que s’ha de continuar treballant és la inversió en parc públic. Anem molt tard. És cert que fins fa poc, excepte els pisos del Jovial, no s’havia invertit en aquest sentit. Ara hem vist clarament la necessitat de disposar d’un parc públic d’habitatge per poder donar resposta a crisis habitacionals amb més marge. Ara mateix, però, l’oferta pública és molt limitada, perquè en tres anys no pots disposar de molts habitatges ni de molts pisos, amb les conseqüències que això implica. I ja ho estem veient amb els pisos de parc assequible, que tenen llistes d’espera molt llargues, especialment tenint en compte l’impacte que pot tenir aquesta llei impulsada pel Govern.

Això és una evidència. Que es pot revertir, sí, però és molt complex. No és una resposta ni imminent ni immediata; jo crec que són respostes que s’han de donar amb el temps. El que ha passat, m'atreviria a dir, és que part de les mesures o de les polítiques d’habitatge que ha anat aplicant el Govern han estat molt conjunturals, en lloc d’anar a l’arrel del problema i de focalitzar-nos en les problemàtiques estructurals. Una és que tot està condicionat. Si el mercat que tens és el que és, però deixes entrar molta demanda, i no regules aquesta demanda, la situació no es pot corregir. Després també hi ha tot el vessant dels pisos buits: quants pisos buits tenim a Andorra i de quants disposem. Això es va intentar regular amb l’Òmnibus 1, però, pel que fa als resultats, són incipients i molt insuficients. Per tant, o comencem a atacar l’arrel del problema, o aquest no es podrà solucionar amb les polítiques que s’estan aplicant. El que està passant és que hi ha un èxode i una part de la gent decideix marxar a zones frontereres o fins i tot abandonar el país, deixar el projecte vital que tenen aquí per anar-se’n a una altra ciutat, a un altre país o retornar al seu lloc d’origen.

Quan la gent veu que les oportunitats econòmiques, laborals i habitacionals que tenen disminueixen, això genera un malestar. I, al final, quan la societat civil aconsegueix organitzar-se, també és un altaveu més per manifestar les inquietuds i per expressar públicament que l’Estat no està donant resposta a les seves pròpies angoixes o inquietuds. Per tant, jo crec que és simptomàtic i és un indicador de la bona salut democràtica, perquè la democràcia no es basa únicament en anar a votar una vegada cada quatre anys, sinó que també s’alimenta d’aquestes participacions polítiques que agafen altres formes, com en aquest cas les mobilitzacions socials. Penso que, en aquest sentit, és positiu, perquè és veritat que a Andorra tenim poca tradició de mobilització, i almenys respondre en moments de crisi, a nivell democràtic i de principis, és força sa.

És una pregunta molt bona i és la pregunta clau, i això va molt lligat a quin model volem. A mi realment m’entristeix molt pensar que hi ha persones que han de marxar d’Andorra perquè és molt difícil viure i tenir aquestes oportunitats, sabent i tenint en compte d’on venim, quina ha estat la nostra trajectòria, com hem construït la nostra identitat i el país. Al final és per a qui serà Andorra, en què ens volem transformar, quin és el nostre referent, si en tenim algun. No sé si hem de tenir un referent o no, però en tot cas el referent de la inversió en immobiliari, dels habitatges de luxe... És un fenomen global, Andorra no és l’única víctima, però aquí la importància és que els estats puguin gestionar-ho i regular-ho, ser autònoms i tenir la potestat de decidir quin és el teu repte a 10 o 20 anys vista.

A escala europea, veig Suïssa i penso que és un model que ha pogut trobar aquest encaix, aquest equilibri entre el model econòmic, el model social i la qualitat de vida de les persones que hi viuen. Això va molt lligat també als salaris, al cost de la vida i a les oportunitats que s’ofereixen a les persones que viuen i treballen al país. No et sabria respondre exactament cap a on anem, però sí que és significatiu parar-nos a pensar cap a on estem anant i si és el rumb que volem. Crec que és una pregunta que ens hem de fer i que també donarà resposta de cara a les properes eleccions, que seran un punt d’inflexió dels diferents projectes polítics.

És evident que ens hem d’apropar a Europa i a les institucions europees, però no amb aquest acord que portem 12 anys negociant i que, a més, es va accelerar moltíssim durant el 2023 i el 2024. Una de les línies vermelles és que Andorra ara té la potestat de regular i gestionar l’arribada de persones estrangeres. Tenim diferents tipus d’autoritzacions i un mecanisme molt potent per decidir quines persones aporten més valor afegit a la nostra economia i poden generar oportunitats també per a la gent que ja viu aquí. Aquesta facultat la perdem completament amb l’Acord d’associació, especialment amb la lliure circulació de persones, perquè el model t’imposa un percentatge de creixement migratori. Això vol dir que vas generant residents indefinits i obrint quotes segons el percentatge que Europa estableixi.

Per altra banda, també hi ha la lliure circulació de capitals, que per a nosaltres és una altra línia vermella, molt vinculada a l’habitatge. Ara podríem regular la inversió estrangera en immobiliari, fer una moratòria temporal per donar resposta a problemàtiques molt importants del país, i l’Acord d’associació no ens permetria fer-ho ni resoldria aquestes qüestions. També hi ha la qüestió de la sobirania i de quina manera participem en la Comissió Europea. Sí que hi tindrem cabuda, però quin poder de decisió tindrem sobre les decisions que s’hi prenguin? I en cas de discrepàncies, qui acaba decidint és el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que és qui interpreta l’aplicació del text.

Sí, és molt encertat el que dius, i sovint assenyalem aquestes contradiccions pròpies del Govern. Sentim a parlar, des de fa potser un any o un any i mig, que hem de fer el creixement més digerible, que hem d’avogar per un creixement sostenible, i aquest és el relat públic de Demòcrates per Andorra. Però a la pràctica, quan anem a veure en què es tradueix aquest creixement digerible o sostenible, no hi ha cap element que faci creure que s’estigui revertint aquest tipus de creixement. En cap cas s’està resolent aquesta problemàtica, sabent que hi ha un topall geogràfic i també d’infraestructures públiques. Ara mateix ja tenim serveis tensionats, i si creixem molt més no em vull ni imaginar què pot passar.

Tenim molt clar que cal renegociar l’Acord d’associació. Som conscients que nosaltres, ara per ara, no som interlocutors, però sí que creiem que cal refermar les relacions amb Europa i apropar-nos-hi, perquè estem al mig del continent europeu i la globalització també comporta dinàmiques d’intercanvi entre països. Estem dins d’un espai econòmic i hi ha una sèrie de qüestions que s’han de tenir en compte. La clau és quin ha de ser l’encaix. S’hauria de valorar un acord que tingui en compte les particularitats d’Andorra, quin creixement pot absorbir i vol absorbir el país, tenint en compte aquestes limitacions geogràfiques.

La sensació és que el referèndum es va ajornant. Cada mes que passa es retarda la decisió, a l’espera que es prenguin decisions a les institucions europees. L’únic que sabem és que el Govern va modificar el reglament derivat de la llei electoral per poder celebrar un referèndum, perquè, com sabeu, és consultiu. Calia adaptar les normes per fer-lo compatible amb el funcionament d’unes eleccions. Més enllà d’això, no hi ha novetats. La decisió s’està ajornant en funció de com evolucioni la situació a Europa i del calendari europeu, però ara per ara no s’espera que el referèndum es pugui celebrar de manera imminent.

Dependrà molt de la pregunta que es formuli al referèndum. En funció de com es plantegi o del que es posi a les urnes, es defensarà d’una manera o d’una altra. Anirà molt lligat a la pregunta, perquè és un element clau a l’hora de posicionar-se. En aquest sentit, nosaltres continuarem defensant que aquest acord no ens convé, però si se celebra el referèndum, la resposta també dependrà de quina sigui la pregunta formulada. Crec que és un element important en els referèndums, perquè moltes vegades el posicionament pot variar en funció de com es plantegen les preguntes.

Ho has dit molt bé: sembla que sí, però no. Anem una mica com a baldufes. És un dossier que també s’està ajornant moltíssim i la finestra d’oportunitat que teníem ha passat. Hem tingut un canvi de papa i un canvi de copríncep episcopal, dues posicions que són menys favorables al dossier de la despenalització. Això ens porta a una situació molt complicada pel que fa als drets de les dones, perquè hi ha un impacte directe sobre aquesta vulneració de drets. Hem entrat una esmena per despenalitzar l’avortament per a la dona i per al metge, ja que per a Concòrdia és de vital importància aquesta despenalització, però sobretot que l’avortament estigui cobert per la cartera de serveis de la CASS. Això és innegociable. A la pràctica, despenalitzar només la dona no canvia absolutament res.

És molt difús, la veritat. Inicialment, semblava que era un problema més constitucional. Hi havia aquesta qüestió de l’article de la Constitució que diu que s’ha de respectar la vida en totes les seves fases, i es plantejava que hi podia haver una contradicció. En el seu moment, el Govern anterior va demanar uns informes per veure quina viabilitat hi havia des del punt de vista constitucional. Amb aquests informes es va arribar a la conclusió que no hi havia cap problema constitucional. Per tant, aquest element es deixa de banda i avancem un pas més.

A inicis d'aquesta legislatura, el problema ja no era constitucional, sinó més aviat institucional i també de voluntat política. Jo crec que aquí hi ha clarament dos factors. El factor institucional, com bé deia, l’any 2025 va quedar en un segon pla, i hi havia aquesta escletxa per tirar endavant el dossier. Era, per tant, una qüestió purament de voluntat política. S’havia negociat, però les negociacions s’han anat dilatant i no entenem què ha passat. Això ha fet que aquesta escletxa, que era política, es tanqués i s’hagi tornat a obrir una escletxa institucional. Amb aquesta nova situació, el debat es porta cap a l’statu quo i al coprincipat.

S’ha de treballar perquè puguin conviure, sens dubte. I penso que, si en el seu moment dues persones de màxima representació de la Santa Seu manifestaven que hi havia aquesta opció, jo crec que sí que és possible que convisquin. Després això passa, evidentment, per fer convenis, possiblement amb hospitals dels països veïns o fronterers, perquè puguin donar el servei i que aquest estigui reemborsat com qualsevol altre acte mèdic. Tot és possible amb aquest format de despenalització.

Donarem sempre el benefici del dubte i ho esperem, evidentment, perquè ha de beneficiar moltíssima gent i no ens oblidem que és un avenç en drets, i això sempre és ben rebut. El que no tinc clar és que s’acabi donant, perquè, com et deia, són dossiers que es van ajornant. Nosaltres no controlem els calendaris i no tenim tota la informació, però tant de bo es pogués veure abans que finalitzi la legislatura. Queden pocs mesos, el temps passa molt ràpid i tenim molta feina a fer, i no sé fins a quin punt es tancaran aquests dossiers tal com ens agradaria.

Estem igual que amb la resta de dossiers, amb l’afegit que la qüestió de les pensions és una altra problemàtica que tindrà un impacte directe sobre les generacions futures, perquè cal un canvi estructural. Hi ha una manca de voluntat política en aquest sentit per fer aquesta modificació. Em remeto de nou al fet que el grup de la majoria és qui té la paella pel mànec. És evident que les coses, quan es fan amb consens, tenen més legitimitat, i en això hi estem d’acord. Però el que no compartim és que se socialitzin els costos de les mesures que pesen més, perquè són mesures molt complexes, mentre que en altres mesures que impulsa el Govern, que són beneficioses, no es demana consens i es tira endavant de manera unilateral.

Pel que fa a les pensions, penso que la comissió està aturada perquè no s’acaba de trobar quina ha de ser la fórmula per tirar endavant aquesta reforma, la qual ha de ser estructural. Evidentment, serà una reforma progressiva, no serà una reforma molt ambiciosa d’un sol cop, però és una reforma necessària. El que ens hem de plantejar és que el cost no recaigui en excés sobre les generacions que estan pujant.

Com que és un treball que s’està fent en comissió, ha de ser una feina compartida d’acord amb el que acabin decidint els grups. Veurem si ens afegim a la proposta que surti o si acabem fent la nostra pròpia proposta. Per tant, en aquest sentit, poca cosa et puc avançar, perquè és un treball que s’està desenvolupant pel que fa a comissió i, ara per ara, tampoc ha transcendit gaire quina ha de ser la fórmula. En tot cas, en el moment que veiem que la proposta o la reforma que s’està pactant no ens convé, si no ens encaixa, farem la nostra contraproposta, com hem fet amb tots els temes que han anat passant pel Consell General.

Per protegir i per cuidar les persones que han fet Andorra més gran, en un sentit metafòric. Evidentment, hem de vetllar perquè hi hagi aquesta qualitat de vida per a les generacions que han decidit crear el seu projecte vital a Andorra, el seu projecte laboral, familiar i econòmic. Jo crec que també ens devem al fet que la gent estigui orgullosa de viure en un país com el nostre.

Concòrdia està treballant per abordar aquestes eleccions de cara al 2027. Hem consolidat projecte des de fa uns mesos; és un projecte sòlid i amb representació en diferents administracions i institucions. Això ens dona més coneixement de les dinàmiques institucionals i ens reforça moltíssim, tant a nivell de persones com de coneixement tècnic. Estem treballant en el programa electoral, enfocats en aquest horitzó 2027, amb moltes ganes de poder compartir i proporcionar aquest projecte, aquest nou model i aquest nou paradigma d’Andorra que volem, tant per a les generacions futures com per a les actuals.

També volem posar una nota positiva: estem en un punt que pot ser un punt d’inflexió per al país. Cal un canvi per poder revertir la situació, perquè no tot està perdut. Quan analitzes la realitat actual, en alguns àmbits pot semblar pessimista, però no volem perdre aquest optimisme que ens caracteritza. Creiem que hi ha un punt de retorn, que el canvi és possible, i que aquest canvi ha de propiciar un nou horitzó i un canvi de model. Portem molts anys amb un model que hem vist que ja no dona resposta al que la gent necessita, i s’està avançant cap a un paradigma que nosaltres no compartim.

El nostre partit es presentarà a les eleccions de manera autònoma. És evident que ara estem en un punt en què el canvi implica moltes coses i també mobilitzar la gent. Nosaltres no hem pactat amb ningú i, a nivell nacional, no està sobre la taula cap pacte. El que sí que és cert és que el sistema electoral és el que és i, en les llistes territorials, el que intentarem és aglutinar aquest moviment de canvi per arribar a aquest punt de retorn i poder reconfigurar Andorra tal com la tenim actualment, plantejant un nou horitzó. Això passa per no tancar-nos únicament en nosaltres mateixos a les territorials, sinó per sumar diferents veus que puguin aportar aquest canvi o que hi vulguin avançar. En tot cas, ens desmarquem completament del model de Govern de Demòcrates per Andorra, que ha fet coalicions amb Acció, Ciutadans Compromesos o Liberals, un model que nosaltres no compartim en absolut.

Núria Segués, de moment, és consellera general i presidenta del partit Concòrdia. La meva missió com a consellera s’acabarà en el moment que es dissolgui el Consell General o el Parlament. A partir d’aquí, evidentment, amb ganes de donar continuïtat al projecte. Al final estic a disposició del partit, represento el partit i, per tant, continuarem en aquesta línia de treball. Veurem quina és la fórmula, però, evidentment, donarem continuïtat al projecte.