La fotografia ha estat durant anys el seu llenguatge. Què va canviar, per a vostè, quan la imatge fixa va començar a moure’s?
El que va canviar, sobretot, va ser la responsabilitat del temps. En fotografia, construïa un instant absolut. En el cinema, en canvi, vaig haver d’aprendre a construir una experiència contínua. La imatge ja no havia de ser només precisa, sinó també capaç de respirar, d’evolucionar i de transformar la mirada de l’espectador. El moviment introdueix una dimensió dramàtica que una imatge fixa, per si sola, no pot transmetre de la mateixa manera.
En fotografia, està acostumat a «congelar» un moment, mentre que en cinema ha de deixar que el temps es desplegui. Quina va ser la descoberta més significativa que va fer treballant amb el temps?
La descoberta clau va ser que el temps esdevé un mitjà mal·leable. En fotografia, controlo la tensió d’un sol instant. En cinema, vaig descobrir que podia gestionar l’anticipació, la revelació i la desaparició. El cinema ens permet mostrar allò que la fotografia només suggereix: la transformació de la realitat a mesura que passa el temps.
Si deixem de banda completament la IA, de què tracta realment la pel·lícula?
La pel·lícula parla del moment en què la imaginació esdevé més potent que la realitat. Explica la història d’un artista que, davant la pèrdua dels seus punts de referència visuals, viatja pel temps per descobrir una nova manera de crear. No és una pel·lícula sobre tecnologia: és una reflexió sobre la transformació de la mirada humana.
Podríem dir que la IA li ha permès, finalment, construir completament aquest univers?
Sí, però no en un sentit purament tècnic. Ja estava construint universos artificials a través de la fotografia, però la IA m’ha permès donar-los continuïtat. Abans, aquests mons existien com a fragments; avui dia, existeixen com a territoris complets. La IA no ha substituït la imaginació: li ha donat estructura.
I per què va triar específicament una estètica de luxe i futurisme?
Perquè el luxe sempre ha estat, en certa manera, una projecció del futur. Històricament, anticipa els desitjos de la societat fins i tot abans que aquesta els percebi. El futurisme, per la seva banda, imagina cap a què evoluciona la societat. Allà on es troben aquestes dues idees sorgeix una qüestió central de la pel·lícula: “Сom serà el desig en un món artificial?”.
Si hagués de resumir aquesta pel·lícula en una sola imatge, quina seria?
Un artista solitari davant d’un portal lluminós que s’obre l’any 2320, dubtant un instant abans de travessar-lo. Aquesta imatge ho encapsula tot: el dubte, la transformació i la promesa del futur.
Creu que avui dia encara podem distingir realment la fotografia del cinema, o que, en l’era de la IA, aquests mitjans ja parlen el mateix llenguatge visual?
La frontera encara existeix, però esdevé porosa. La fotografia captura un món; el cinema en construeix un. Amb la IA, aquests dos actes convergeixen cap a una única forma d’expressió: la de la imatge mental materialitzada. Estem entrant en una era en què la imatge ja no es registra, sinó que es concep.
Es pot considerar una pel·lícula feta íntegrament amb IA un veritable film d’autor?
Sí, sempre que l’autor continuï sent la font de la visió. Una eina no substitueix una intenció. A "Remember the Future", cada pla és el resultat d’una elecció estètica, narrativa i simbòlica. La IA és un instrument, no una font. Una pel·lícula esdevé una obra d’autor quan transmet una visió recognoscible.
A parer seu, quina és l’única cosa que el cinema no hauria de perdre mai, encara que algun dia es tornés del tot sintètic?
No hauria de perdre mai la presència humana darrere de la imatge. Fins i tot en un món generat per ordinador, l’espectador busca emoció genuïna. Aquest vincle invisible entre el creador i l’espectador és l’essència del cinema.
Quin aspecte creu que tindrà el cinema en un futur molt proper, a partir de projectes com el seu?
El cinema esdevindrà un espai híbrid entre projecció i immersió. Veurem l’aparició de pel·lícules modulars, experiències visuals en temps real i obres en què el cineasta construeix mons sencers en lloc de seqüències aïllades. El cinema no desapareix: està canviant d’escala i es converteix en un territori mental compartit.
