Laia Moliné

Ha passat molt de pressa, però és veritat que hi ha hagut temps d’aprendre i escoltar molt, i sobretot treballar lleis que ja estaven començades. Vaig agafar a mitges la feina que la Susanna [Vela] havia encetat en comissions com la de sanitat o precisament la del creixement urbanístic. Vaig agafar aquests projectes i els he acabat o finalitzat. M’he emportat una mica les flors d’una feina que ha sigut conjunta, per dir-ho així.

A més, vaig haver d’aprendre molt ràpidament temes de sanitat, de salut, d’urbanisme, que precisament no són temes evidents. He fet un estudi intensiu de tot el que suposava per poder aportar el màxim possible i agafar la feina de la meva companya i acabar-la en condicions. Ens n’hem sortit molt bé i podem estar contents, sobretot perquè al final són tres projectes que poden semblar res de l’altre món, però que tenen molt impacte.

Un és el referent a serveis sanitaris, el qual serveix per tenir l’oportunitat de disposar de metges en moments en què, per la casuística especial d’Andorra —l’habitatge, el cost de vida, el volum de pacients— costa molt tenir-ne, igual que a tot Europa, però aquí especialment. El nivell de vida és molt alt, els salaris potser no acompanyen prou, i una d’aquestes lleis va ser precisament per poder planificar de cara al futur i obrir una mica més la mà per poder tenir aquests professionals.

Després hi ha una llei de drets de les persones, la qual, de fet, vam impulsar nosaltres des del grup, que és la de l’oblit sanitari.

I finalment, una que penso que potser és la més important i en la qual encara ens queda molta feina per fer: l’estudi inicial sobre com haurien de sorgir les polítiques de creixement sostenible i quines modificacions s’han de fer a la mal anomenada Llei del sòl. L’objectiu és garantir que aquest creixement sigui realment sostenible i que tingui en compte els límits del nostre territori, amb tot el que inclou l’habitatge i altres factors.

Sí, bona valoració. Han sigut sis mesos, com et deia, molt complets, en què he hagut d’aprendre molt, però crec que precisament aquesta pressió o la manca de més personal al voltant m’ha obligat a forçar-me i a aprendre més ràpidament.

Crec que no té res a veure, perquè al final la meva etapa prèvia era bàsicament en una executiva d’un partit o com a militant o simpatitzant. I és veritat que el dia a dia no és el mateix. Ara estem parlant de coses molt més serioses, de qüestions que tenen un impacte directe en la ciutadania i, en definitiva, de les regles del joc.

Per tant, no és el mateix fer política —que sovint es malentén com passar un missatge o veure quin discurs agrada més— que estar treballant realment sobre aquestes regles. És una responsabilitat totalment diferent. M’he adaptat relativament fàcil, però potser més pel meu vessant tècnic, i sobretot per la sensació que no pots fer discursos buits de contingut. Per això diem que la política, de vegades mal entesa, es queda en el discurs. En canvi, quan vens d’un perfil més tècnic, aquest discurs està basat en contingut real.

No el condiciona, perquè tampoc som tan diferents. Al final ens vam presentar conjuntament a les eleccions i creiem en el mateix projecte. Per tant, no dificulta ni condiciona res; és una continuïtat natural del que jo ja portava dins meu, per dir-ho d’alguna manera. Una altra cosa seria si haguéssim fet una coalició amb un programa de mínims, però no era el cas. Compartíem pràcticament el 100% del programa, del projecte i del que volem per a la gent d’Andorra.

Sí, però és veritat que, potser per una casuística personal, a vegades és més difícil. També s’ha de dir que la vida parlamentària —i això molta gent no ho acaba d’entendre, sigui per desconeixement o per una mala percepció de la política— té una dinàmica molt absorbent.

No, no n’he tingut gaire, la veritat. Hi ha hagut un parell d’ocasions, però no com a partit, perquè de fet jo no hi milito des del 2023. Al final la politica és un món en què entres i t’ocupa pràcticament les 24 hores del dia. Per tant, a vegades no tens espais per poder parlar o tractar segons quines coses amb segons qui.

De fet, penso que és una responsabilitat. Primer, perquè sí que soc la més jove. És cert que, gràcies als electors i també a les persones que s’han volgut presentar, no soc l’única jove de l’hemicicle. En altres ocasions hi ha hagut més dificultats perquè hi hagués gent jove, però en aquesta legislatura, si no compto malament, som quatre o cinc per sota dels 35 anys, que és el llindar europeu actual.

La política necessita incorporació de gent jove, especialment per aportar una mirada a llarg termini. Sovint es diu que aquesta visió manca, i és comprensible: és més difícil projectar el futur quan una part important del recorregut vital ja ha quedat enrere. En canvi, quan ets al principi, tens molt present que les decisions que es prenen avui tindran un impacte directe en els anys que vindran.

Això no vol dir, en cap cas, que altres generacions no hi tinguin res a aportar. Al contrari: la clau és l’equilibri. Però sí que és cert que, si ens limitem a pensar només en la següent legislatura, costa més prendre decisions amb profunditat i amb una visió realment estratègica. Per això, la presència de veus joves ajuda a ampliar la perspectiva, ja que que governar no és només gestionar quatre anys, sinó construir un recorregut més llarg. I, com passa en qualsevol societat sana, aquesta pluralitat —tant d’idees com d’edats— és imprescindible.

Jo crec que les preocupacions dels joves i del col·lectiu més adult no disten tant. El que canvia és l’enfocament. Als joves ens preocupa igual l’habitatge, el cost de la vida o els drets laborals. La diferència és que l’enfocament no és el mateix, perquè sovint ens trobem en el primer pas de la nostra trajectòria vital o professional, i actualment és molt més difícil poder fer-lo.

En canvi, la gent més adulta té aquestes mateixes problemàtiques, però amb la diferència —o l’avantatge, segons com es miri— que amb els anys han pogut estalviar o construir-se una certa estabilitat, i això fa que la perspectiva canviï. Al final, quan es fa una política pública o es pensa en una llei, cal tenir clar quines conseqüències tindrà tant per a un col·lectiu com per a l’altre. Perquè, depenent del moment de la vida en què et trobis, tindràs uns problemes o uns altres, i això està estretament vinculat a l’experiència i a l’edat.

Els problemes, però, són compartits, tant si ets nouvingut com si no, perquè tots convivim en la mateixa societat i tots veiem quines són les dificultats. Evidentment, un jove que acaba d’entrar al mercat laboral i cobra un sou mínim ho té molt difícil per accedir a un habitatge amb els preus actuals. Igual que una família amb dos fills que ha d’assumir un lloguer molt elevat.

És veritat que el control parlamentari al Govern ha d’existir, però també és cert que actualment potser és poc àgil. És a dir, el fet que hagis d’entrar una pregunta oral uns dies abans de la sessió de control fa que el Govern tingui prou temps per preparar tota una resposta i un argumentari. Per exemple, nosaltres hem d’entrar les preguntes com a màxim divendres al matí per a una sessió de control que pot tenir lloc dies després. Aquest marge dona temps per estructurar la resposta de manera molt elaborada.

Això fa que, al final, sigui poc àgil i també poc interessant per a la ciutadania, perquè moltes vegades les preguntes responen a preocupacions reals del moment. És cert que Andorra és un país petit i que et pots trobar un ministre pel carrer i fer-li la pregunta directament. Però, precisament per aquesta proximitat, tampoc és el mecanisme adequat. El control parlamentari hauria de ser l’eina principal perquè nosaltres puguem traslladar la veu del poble.

Quan els terminis són tan poc àgils, no tens marge: si un dia sorgeix una polèmica o hi ha alguna qüestió que no s’entén, és difícil obtenir una resposta directa i immediata. El temps disponible permet al Govern preparar molt bé la seva posició, i això dilueix una mica la funció de control. Per tant, si el Govern és prou transparent o no, només ho saben ells.

Al final, tot es redueix al mateix: la planificació. Si no hi ha planificació, no hi ha habitatge, no hi ha creixement sostenible, no hi ha serveis sanitaris ni serveis públics que acompanyin. Sense una planificació a llarg termini, la resta de polítiques difícilment poden funcionar.

Si no creus que pot haver-hi una visió a llarg termini, potser és millor deixar de fer lleis i deixar de tenir polítics o parlamentaris, perquè aleshores no arreglarem res. Nosaltres sí que creiem que és reversible. I, dins de totes les opcions per garantir aquesta visió a llarg termini, vam explorar figures que poguessin ajudar en aquest sentit. Una és la del defensor de les generacions futures.

Aquesta figura podria trobar un espai per aportar aquesta mirada a llarg termini al Govern, al Consell General o, fins i tot, a tots els actors que gestionen recursos públics. L’objectiu seria assegurar que les decisions que es prenen avui tenen en compte les conseqüències per al futur. De fet, vam presentar una proposició de llei amb aquesta finalitat. La idea era que fos una figura externa, no vinculada directament a la política, capaç d’aportar una visió objectiva sobre les polítiques públiques.

De moment encara no sabem si serà un “no” rotund, perquè la proposta encara ha de passar pel Consell. Què passarà el dia que es debati al Consell? No ho sabem. Per a nosaltres, però, és un projecte que continuarà endavant, governi qui governi. Al final, és una figura pensada precisament per sortir de la lògica dels quatre anys de legislatura. Ha de servir per recordar que no parlem només d’un cicle polític, sinó del futur d’Andorra, del futur dels nostres fills, dels nostres nets i de les generacions que vindran.

És bastant indignant, perquè es va donar un temps per trobar aquesta solució “miraculosa” que, en realitat, tots sabíem que no requeria tant de temps. És cert que es va entendre que s’havia de gestionar amb cautela i amb converses directes amb la part del copríncep episcopal o, en aquest cas, amb el Vaticà. Es va donar aquest vot de confiança al Govern perquè pogués dur a terme aquestes negociacions.

Però ens trobem que, una vegada més, tot queda encallat i no hi ha manera d’avançar en els drets reproductius de les dones. I no és només una opinió del grup parlamentari o meva. Fa pocs dies hem conegut un informe que torna a evidenciar que, malgrat el discurs oficial, la situació no és la que es diu. Des del Govern s’ha defensat reiteradament que les dones a Andorra no estan estigmatitzades pel fet d’haver d’avortar fora del país, però nosaltres no hi estem d’acord.

La qüestió no és dels coprínceps, i aquí és on hi ha el gran error. Els coprínceps han de ser-hi per garantir que la ciutadania sigui sobirana, però no al revés. No es tracta de si un copríncep vol una cosa o una altra, sinó què vol la ciutadania d’Andorra, què entenem que són els drets de les dones i què considerem que són els drets reproductius.

Per tant, hem de deixar d’unir el debat de la despenalització de l’avortament amb el coprincipat, perquè no són el mateix debat. Encara que sovint s’intentin vincular, són qüestions diferents. És evident que els preceptes de l’Església són els que són, però això no ha impedit avenços en altres àmbits. Quan es van impulsar mesures com la unió civil o altres drets, també hi havia aquests condicionants, i així i tot es va avançar sense posar en dubte el coprincipat. Per tant, la pregunta és: per què ara sí que ho estem fent?

Pel que fa a la indexació dels salaris a l’IPC, per a nosaltres és un mínim. El que no pot ser és que la ciutadania, amb el cost actual de l’habitatge, perdi cada any poder adquisitiu. Està molt bé apujar el salari mínim, és necessari, i també està bé que s’hagi incrementat per sobre de l’IPC. Però la pregunta és: i la resta de salaris, què? Perquè el nivell de vida puja per a tothom.

Apugem el salari mínim perquè és el mínim que podem fer, però per a la resta de treballadors hem de fer exactament el mateix. Si no, ens trobarem que fa anys que parlem de l’èxit d’Andorra pel seu creixement econòmic, però sense fixar-nos si realment hi ha qualitat de vida. Donàvem per feta aquesta qualitat de vida i pensàvem que el més important era el creixement econòmic, però sense qualitat de vida tampoc hi ha creixement econòmic real.

Per tant, primer parlem de salaris. Després, evidentment, d’habitatge. No entraré ara en el debat concret de la Llei d’habitatge o la descongelació dels lloguers, però sí que és clar que hem de continuar incrementant el parc públic. També cal avançar amb el registre per poder tenir índexs de preus de referència fiables. Hem de fer funcionar les col·laboracions publicoprivades, però sobretot hem de governar el creixement del país.

A Andorra, la lògica de l’oferta i la demanda no funciona igual que en altres llocs. Moltes vegades es construeix pensant en una demanda externa, que és la que aporta més benefici, i no en la demanda interna. Per tant, tot això s’ha d’ordenar perquè el creixement econòmic sigui compatible amb la qualitat de vida de tothom. Si no, no té cap sentit.

El problema és que jo crec que ni tan sols el Govern sap cap a on està anant Andorra. Al final, tenim una pròrroga dels lloguers des de la Covid, i aquesta pròrroga l’hem anat allargant perquè el problema no ha millorat, sinó que ha empitjorat. I el més probable és que l’hàgim de continuar allargant, perquè realment es va donar tot aquest temps per posar-hi solucions.

Però és evident que, potser, amb un únic parc públic d’habitatge no n’hi ha prou. I això també deriva del creixement urbanístic i de quins són els límits reals del territori. És el que dèiem abans: si no fas aquesta reflexió prèvia, és molt difícil que les mesures que prenguis tinguin sentit, perquè al final són mesures disperses que totes intenten atacar el mateix problema, però que no arriben a una solució perquè no segueixen la lògica d’un estudi previ.

Per tant, abans de parlar de descongelar lloguers o de qualsevol altra mesura, potser hauríem de veure quina és la situació real del país, com podem preveure quins problemes ens portarà segons quina llei o segons quina política pública, i quins són els límits que té el país. Perquè jo sempre em trobo amb la mateixa resposta: si tenim aquest problema, hem de construir més. D’acord, construir més, però on? Perquè jo no he vist mai el país tan ple de grues.

Calen moltes mesures per solucionar el problema de l’habitatge. No n’hi ha una de sola, perquè la solució única no existeix, i el Govern ja ho sap, però sí que és veritat que totes aquestes mesures han d’anar en paral·lel. No pot ser que ara optem per fer una cosa, després comprem un edifici aquí, més tard un altre allà, perquè al final és un problema que tenen molts països del món, i en això hi estem d’acord, però aquí s’ha accelerat i s’ha agreujat per aquesta demanda externa desbocada. Per tant, primer analitzem bé la situació i posteriorment prenem mesures amb conseqüència.

S’ha de desmitificar molt l’Acord d’associació. És a dir, l’Acord no ens generarà més pressió sobre l’habitatge de la que ja tenim. De fet, la pressió actual ve en gran part de la Llei d’inversió estrangera del 2012. Per tant, hem de deixar de tenir por a l’Acord per aquest motiu, perquè manté quotes, fins i tot més restrictives de les que tenim actualment.

L’Acord d’associació és una eina, una eina econòmica. I com qualsevol eina, si no es fa servir, no serveix de res. Però si la ciutadania i les empreses l’utilitzen, pot ser una gran oportunitat per a Andorra. El que ofereix, sobretot, són oportunitats perquè els ciutadans i les empreses puguin sortir a fora i competir en igualtat de condicions, aprofitant les eines que facilita.

El problema sovint és de concepció: l’Acord no imposa una manera de pensar. El que fa és permetre que, en un món globalitzat, puguem jugar amb les mateixes regles que els altres. Per tant, no té sentit tancar-nos dins les muntanyes. Hem de poder sortir i competir en igualtat de condicions. I això només es pot fer amb eines com aquesta. Cal perdre la por a la idea que “ens envairan”, perquè no serà així. Es mantenen les quotes, el comerç continuarà regulat i les duanes també.

Aquí hi ha diferents qüestions. El referèndum serà viable encara que hi hagi desconeixement, però també cal dir que la ciutadania té el poder d’informar-se. Potser és una opinió polèmica, però crec que, en un país com Andorra on tothom es coneix, hauríem de ser capaços de parlar més entre nosaltres. Hi ha canals d’informació disponibles, i si la ciutadania considera que no són suficients o adequats, jo mateixa em poso a disposició per parlar amb qualsevol persona o facilitar-li el canal que necessiti per informar-se.

És cert que l’Acord d’associació és una qüestió molt tècnica, i això dificulta la seva comunicació. No hi ha una manera única ni perfecta d’explicar-lo. Així i tot, s’hi han dedicat molts esforços, fins i tot criticats per alguns sectors pel cost o pels recursos utilitzats, però eren necessaris. El compromís del Govern i del Pacte d’Estat és fer aquest referèndum, i aquest no pot tenir sentit si la gent considera que no està informada, perquè aleshores no votaria sobre el contingut real de la proposta.

La qüestió és clara: vols un Acord d’associació amb la Unió Europea pels beneficis que pot aportar, tot assumint també els seus reptes, o no el vols? El que no pot ser és votar en funció de si “no m’han informat prou” o si “no m’agrada el govern”. Per tant, cal separar aquestes qüestions i, sobretot, que la ciutadania se senti amb el poder de demanar informació i aclarir dubtes.

Tant de bo que sí, però és veritat que això ja no depèn només de nosaltres. Com et deia, és una qüestió molt tècnica i els tempos no els controles tu mateix. En aquest cas, no depèn únicament d’Andorra, sinó també de la Unió Europea. És cert que el text es va concloure el desembre del 2023, i ara, al març del 2026, molta gent pot pensar que estem en el mateix punt, però no és així. El que passa és que la Unió Europea pren decisions per unanimitat, i això implica 27 estats, amb tot el debat i consens que això comporta.

A més, vivim en un món interconnectat, on les situacions d’uns països afecten els altres, i això també influeix en el procés. S’ha de consensuar la naturalesa de l’Acord, i això implica aspectes jurídics i tècnics complexos, els quals no sempre són fàcils d’explicar o de comunicar. Potser l’error ha estat voler córrer massa en alguns moments. Ara mateix no es pot preveure una data concreta, perquè simplement no existeix encara. És un procés llarg que ha de seguir el seu recorregut.

Un partit està preparat per governar si la ciutadania vol que governi. Per tant, en aquest cas, si el Partit Socialdemòcrata està preparat per governar o no, ho decidiran les eleccions. A més, jo soc independent, així que tampoc puc opinar en nom del partit en determinats aspectes.

El que tinc clar és que estaré allà on la ciutadania vulgui que estigui, i intentaré ajudar tant com pugui, que al final és el que sempre he fet. De fet, a mi tot això em va agafar una mica a contrapeu. Jo treballo a Exteriors, soc diplomàtica de carrera, i no tenia previst entrar ara al Consell General. Però aquí estic. Algú em va dir que no faria més política… i mira. Per tant, on seré demà? No ho sé. Però el que sí que sé és que, si la gent m’ho demana, hi seré, perquè crec que és necessari que les coses canviïn i millorin per a tothom.

Òbviament, si la ciutadania ho avala. A mi m’agradaria canviar les coses, però no necessito fer-ho necessàriament des de la primera línia política.