L’adequació d’Andorra als criteris europeus de control fronterer posa de manifest una tensió creixent entre la necessitat d’ordenar els fluxos migratoris i la realitat social i econòmica del país. L’aplicació dels requisits vinculats a l’Entry/Exit System evidencia que les decisions tècniques poden tenir conseqüències humanes immediates, especialment quan afecten famílies i treballadors ja integrats en el teixit laboral. Les veus de les comunitats extracomunitàries apunten a dos elements clau: d’una banda, l’impacte directe de les expulsions; de l’altra, la incertesa derivada d’una aplicació parcial de la normativa. Aquest doble escenari genera inseguretat jurídica i personal, i posa en qüestió la coherència del marc regulador. Andorra necessita mà d’obra i, alhora, vol alinear-se amb Europa, però aquest equilibri exigeix claredat, previsibilitat i sensibilitat. Sense aquests elements, el risc no és només administratiu, sinó també social: erosionar la confiança d’un col·lectiu que, avui, continua sent essencial per al funcionament del país.
