Un article conjunt de Hamdy Aziz, coordinador de HOPE a Gaza i fotògraf professional, i Amaya Ferrer, presidenta de l’associació HOPE a Andorra.
A Gaza, l’espectre de la fam no necessita temps per tornar; aguaita darrere de les portes tancades, a l’espera d’un simple traç de ploma o del senyal d’un funcionari que, impertorbable des del seu despatx climatitzat, decreta la inanició de dos milions de persones per treure’n rèdit polític o militar.
Fa dues setmanes, amb el tancament sobtat del pas de Karem Abu Salem, van tornar de cop a la memòria aquells dies dels quals la gent creia haver escapat o el malson que la gent pensava haver postergat; dies en què la fam s’entrellaça amb la por i la cerca d’un tros de pa es converteix en una epopeia quotidiana que consumeix la dignitat. El seguiment de les notícies sobre els camions es transforma en una angoixant vigília que afecta a la supervivència de cada llar per separat, com si el destí d’un poble sencer depengués del grinyol d’una porta de ferro.
La fam a Gaza no ha estat mai un simple indicador estadístic als informes humanitaris, ni una carència passatgera de calories; la fam aquí és la cara d’una mare que conté les llàgrimes mentre reparteix les escasses sobres que no calmen la gana dels seus fills; és l’enfonsament d’un pare que es queda amb les mans buides, impotent davant el desemparament dels seus petits; són nens a qui s’arrabassa la innocència per aprendre, a una edat massa primerenca, que un tros de pa ja no és un dret elemental, sinó un anhel esquiu i postergat.
Quan la fam s’administra com a arma de guerra, no cerca únicament trencar els cossos, sinó posar a prova la capacitat de l’ànima per resistir, transformant el dret més elemental a la vida en una cruel i interminable batalla de desgast.
La fam que no sento, el dolor que sí conec
Hi ha milers de quilòmetres entre Andorra i Gaza. Dues realitats tan diferents que costa comprendre que puguin coexistir alhora. Aquí obrim la nevera sense pensar-hi gaire, triem què menjarem i anem a dormir donant per fet que l’endemà podrem tornar-ho a fer. Allà, una mare pot passar la nit preguntant-se com aconseguirà alimentar els seus fills l’endemà.
Fa massa temps que acompanyo famílies de Gaza com per no reconèixer la cruesa de les paraules d’en Hamdy. Jo no conec els efectes de la fam al meu cos, però sí que conec el dolor d’escoltar algú a qui estimo dient-me que té gana. Conec l’alegria de saber que una família ha aconseguit una mica de pa i la impotència de deixar el telèfon sobre la taula per continuar amb la meva vida, sabent que, mentre jo decideixo què soparé, algú a l’altre costat intenta esbrinar si demà tindrà res a oferir als seus fills.
En Hamdy no és només algú que escriu sobre la fam mentre la pateix; és un dels nostres coordinadors a Gaza, un home d’una intel·ligència extraordinària, fotògraf i una de les persones que sostenen la feina de HOPE, fins i tot en les circumstàncies més difícils. Com ell, tantes persones a qui acompanyem tenen coneixements, capacitats, somnis i projectes que haurien de poder desenvolupar, però no ho fan perquè han de dedicar les seves forces a sobreviure.
Des de HOPE no acompanyem xifres ni expedients. Acompanyem persones amb noms, històries, famílies i somnis. Persones amb qui hem construït vincles reals i el sofriment de les quals ja no podem contemplar des de la distància.
I les xifres, tot i que mai no podran explicar per complet aquest sofriment, són colpidores. Segons les projeccions de l’IPC per al segon semestre de 2026, més d’1,4 milions de persones s’enfronten a nivells greus d’inseguretat alimentària a Gaza. L’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris de les Nacions Unides (OCHA) va documentar més de 2.800 nens admesos per rebre tractament per desnutrició al setembre, inclosos més de 360 amb desnutrició aguda greu.
La mateixa agència de l’ONU va registrar al setembre una inflació mitjana del 204% respecte als preus anteriors a l’octubre de 2023. A mitjans d’aquell mes, un sac de 25 quilos de farina va arribar a costar entre 63 i 75 xéquels, segons les dades oficials recollides pel Ministeri de Desenvolupament Social palestí. Mentrestant, les distribucions humanitàries tot just cobrien la meitat de les necessitats calòriques mínimes de les famílies receptores.
Per la seva banda, la UNRWA, l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina al Pròxim Orient, va advertir a l’octubre que 1,98 milions de persones, el 94% de la població de Gaza, necessitaven assistència per aconseguir allotjament i articles essencials. Més de 235.000 persones estaven exposades a inundacions davant l’arribada de l’hivern.
Hi ha alguna cosa profundament pertorbadora en el fet que la supervivència de milions de persones depengui de decisions preses a milers de quilòmetres de les seves llars, moltes vegades per aquells que mai no han sentit gana ni conegut els efectes de la desnutrició. Però també hem de parlar d’aquells que, podent intervenir, decideixen no fer-ho. Perquè la inacció també és una decisió i les conseqüències les paguen els qui no tenen la possibilitat de triar.
Potser el més inquietant sigui la facilitat amb què el món sembla acostumar-se a tot això; a les xifres, a les imatges, als informes. Com si la fam d’un infant pogués convertir-se en una notícia més.
No diré que sé què significa passar gana. No ho sé. Seria injust apropiar-me d’un sofriment que no he viscut. Però sí que sé que hi ha dolors que no necessitem sentir al nostre propi cos perquè ens travessin.
I si alguna cosa he après acompanyant les famílies de Gaza és que la distància entre dos éssers humans no sempre es mesura en quilòmetres. De vegades n’hi ha prou amb una veu a l’altre banda del telèfon perquè milers de quilòmetres deixin d’importar.
Perquè la fam continua sent allà. I la responsabilitat de no acostumar-nos-hi, aquí.
