Ian Moya

Vaig començar a cantar al Cor de Rock d'Encamp. Quan vaig començar, m’interessava l’activitat, però la música en si no pensava que acabaria sent el que és ara per a mi. Hi anava per passar les tardes; la música sempre m’havia agradat, però no m’ho prenia seriosament.

Em vaig adonar que cada vegada m’agradava més cantar i, quan vaig haver de fer el projecte integrador de l’ESO, vaig organitzar un concert benèfic. Allà vaig provar de cantar sol per primer cop sobre l’escenari. Després del concert, tothom em va dir que tenia una veu molt maca i que hauria de continuar. Va ser llavors quan vaig pensar: “Qui sap”.

A partir d’aquí vaig començar a fer classes de cant i, des de la primera classe, ja em van començar a sortir bolos, amb la Grossband, per exemple. Vaig veure que m’encantava i que la sensació que tenia dalt d’un escenari no l’havia tingut mai. Llavors vaig començar a presentar-me a càstings: 'La Voz Kids', 'Factor X' i 'Eufòria 3', entre d’altres. I des d’aquell moment ja tenia clar que em volia dedicar a això.

Sí, ara estic estudiant producció musical. Abans d’entrar a 'Eufòria 4' ja ho estava fent. Ho tenia tan clar que vaig decidir formar-me d’una manera més professional, no només pujar a l’escenari i anar fent bolos, sinó també aprofundir en la part més acadèmica.

Vull fer música, sigui de la manera que sigui, i per això vaig triar producció musical, perquè és una molt bona via per poder fer la meva pròpia música després i també per treballar com a tècnic de so, però sempre dins l’àmbit musical. Per això vaig voler estudiar-ho.

Doncs molt fort. Al primer concert que vaig fer va ser hi havia unes 600 persones i una banda de 80 músics tocant perquè jo cantés. Des del primer dia, i cada vegada que he pujat a un escenari, el que he sentit sobretot és agraïment i sorpresa per l’acollida que tens quan estimes l’art. Sempre he tingut aquest sentiment. També m’ha passat molt això de la síndrome de l’impostor, però, alhora, he viscut grans oportunitats i estic molt content i molt agraït.

Sí, de fet, ho he intentat sempre. Presentar-me a càstings de programes espanyols ja va ser el primer pas per intentar-ho. El primer pas important que vaig fer va ser l’any passat, quan vaig anar a competir al 'Music Meets Tourism', a les Illes Canàries. Va ser el meu primer pas internacional: participar en un concurs de música allà i compartir cartell dins del festival amb altres artistes com Abraham Mateo o Melody. Va ser una experiència molt intensa.

Sí, crec que l’art i la música conviuen molt amb l’ansietat, i és una cosa que s’ha de saber portar. En alguns moments m’ha passat el que deia abans, la síndrome de l’impostor: pensar que no puc estar compartint escenari amb determinades persones si a mi no em coneix ningú, preguntar-me qui soc jo per ser allà.

Però després t’hi trobes i veus que la feina que fas és la mateixa. L’única diferència poden ser els seguidors, però al final tots feu el mateix: assajar cada dia, preparar un espectacle i portar-lo a l’escenari. I quan veus que al públic li agrada, entens que realment vals per ser allà. Això és el que em dona ganes de continuar.

El que va passar fa dos anys, quan em vaig presentar per primera vegada, és que no tenia del tot clar quin tipus d’artista volia ser. A més, era la primera vegada que m’enfrontava als càstings finals de qualsevol programa.

Quan em van dir que sí i vaig arribar als càstings finals, estava en xoc. Em sentia molt perdut i no sabia gaire com gestionar-ho. Quan em van dir que no, vaig tenir clar que volia entrar en aquell programa, perquè vaig veure que les dinàmiques m’encantaven, però també vaig entendre que no estava preparat.

Durant aquests dos anys m’he format molt, sobretot en veu. Aquesta vegada ja sabia quin artista volia ser: un artista que ofereix espectacle, ball i veu. Vaig decidir preparar coreografies amb una coreògrafa. Mai havia ballat, però sabia que volia compaginar el ball amb la veu.

A tots els càstings m’hi vaig presentar amb aquesta proposta. Tot i no haver ballat abans, vaig ballar en totes les proves. Això va fer que em veiessin amb una proposta més sòlida i em va donar l’oportunitat d’entrar.

L’objectiu que tenia aquest any a 'Eufòria' era superar el primer dia dels tres últims dels càstings finals, que era on m’havia quedat fa dos anys. Aquell càsting és tan difícil que, si superava aquella fase, per a mi la feina ja estava feta, perquè significava haver superat el punt on m’havia quedat.

Quan em van dir que sí, aquell dia vaig plorar al mig de TV3. Ho recordo perfectament. Els dies següents són molt intensos. El segon dia gairebé no tens temps d’assimilar res: has de cantar una cançó que et donen el dia abans, amb un grup, preparar les segones veus i organitzar-ho tot en un matí.

Quan vaig passar aquesta fase de grups, no m’ho creia. L’últim dia havies de cantar les dues últimes cançons que havies preparat tu, i el moment en què la meva mare va ser l’encarregada de dir-me que sí encara va ser més surrealista. No m’acabava de creure el que estava passant.

Després, tots els mesos de preparació abans de la Gala 1 (això va ser a l’octubre) també van ser molt estranys. La gent encara no sabia que havia entrat i jo tenia ganes d’explicar-ho. A més, tens la sensació que no és real, perquè encara no és tangible.

Em costava preparar-me per una cosa que encara no podia tocar. No és fins que trepitges el plató que realment sents que hi ets dins. Fins aleshores, tot sembla una mica irreal.

Exacte, sobretot perquè per a la gala 1 tenim una mica més de temps per preparar-la, i això dona molta seguretat. A la gala 2 ja segueixes la metodologia normal d’'Eufòria', que és preparar una cançó per setmana. Aquí l’ansietat puja molt, perquè en una setmana hem de preparar la meva cançó i també les actuacions amb els companys. Els nervis ja són més conscients.

La segona setmana crec que va ser la més dura per a mi, perquè amb la cançó em va costar molt connectar, sobretot perquè venia d’una gala 1 molt intensa amb 'Alors On Danse'. Jo mateix m’autoexigia estar al mateix nivell, i això va ser un error. És normal, però em va passar factura aquella setmana.

A partir de la segona setmana, la tercera i la quarta les he gaudit molt més, perquè tornes a desconnectar del que és extern i et focalitzes en el concurs. I així ho he pogut viure molt millor.

La primera valoració del jurat a la gala 1 crec que va ser el moment de més adrenalina que he viscut a 'Eufòria'. Quan acabes l’actuació i tens tot el públic aplaudint, i el jurat dient-te coses positives i molt bones, és molt impactant. Sobretot perquè són els professionals, les persones que poden posar-te a la zona de perill. Rebre aquell suport ja des de la gala 1 va ser molt fort per a mi. Va ser un moment impressionant.

El que més em queda és, sobretot, el que sempre m’han comentat: la veritat amb què treballo, la sinceritat a l’escenari, la manera com intento mostrar-me tal com soc amb cada cançó, amb cada interpretació i amb cada moviment. Crec que això és el que més m’ha arribat i el que em reconforta, perquè vol dir que estic fent les coses bé i que s’està veient que intento ser jo mateix dalt de l’escenari. Això és el que més m’ha marcat.

Una altra cosa a la qual m’agafo molt és al fet de deixar-me anar. Sempre volem fer la feina molt ben feta, però a vegades deixar-se anar enriqueix molt més la feina artística. I crec que això és una cosa que jo necessitava escoltar.

En gran part, sí. El que volia demostrar, que era el tipus d’artista que tenia molt clar què volia ser, crec que ho vaig mostrar. Amb totes les cançons he tingut ritme, ball i espectacle, i això m’ho han respectat molt. Em vaig sentir molt identificat amb aquesta part.

Evidentment, hi ha una cosa que m’hauria agradat més: considero que tinc una veu molt lírica i melòdica, i m’hauria agradat tenir l’oportunitat de mostrar la part més sensible en alguna balada intensa, amb un punt emocional més fort. Però això és l’única cosa que afegiria.

No, la veritat és que no. La feina externa, per part de l’equip, va ser perfecta, i la feina que depenia de mi la vaig afrontar com tocava aquella setmana. Per tant, sincerament, no canviaria res.

I tant, és una expulsió que crec que va ser un punt a part especial, sobretot perquè va ser l’expulsió de la 'gala del revés'. Aquella gala anàvem tots amb nervis, perquè ningú sabia exactament què podia passar. A mesura que avançava, tot era cada vegada més surrealista; crec que va ser la definició de la gala.

Em va costar molt, sobretot perquè hi havia molts factors a tenir en compte: el públic havia de votar pel seu preferit, o potser per la millor cançó o actuació de la nit. Amb tots aquests factors i només dos minuts per decidir, costa molt de processar-ho, i per això no em va afectar gens la decisió en si.

Però sí que feia mal trobar-me en una situació en què les persones que m’havien de valorar eren les mateixes que havien d’expulsar-me, com el jurat. No és només que et posin a la zona de perill, sinó que t’acomiaden i han de triar entre tu i un company. Això fa mal.

Ara, amb perspectiva, ho porto bé. Em van donar molts consells i entenc que és un concurs amb les seves normes. Al final, no tot es defineix per una expulsió. A més, el suport que vaig tenir del públic fora, dins del plató, i de tota la gent de producció em reconforta molt.

[pensatiu] Ostres, sobretot m’ha impactat la manera de treballar. El que m’han ensenyat és a veure la veritat que hi ha fora de la nostra autopercepció. Un gran problema és confiar només en l’“autooxigen”, com diuen. Per això, quan tens punts de vista externs, el més important és escoltar-los sense basar-hi tota la teva confiança ni la teva carrera artística. Es tracta de recollir aquestes opinions i aplicar-les dins del teu art, saber si agrada o no, i continuar treballant.

És complicat si li dones massa importància, perquè hi ha molta tensió. Jo soc del parer que en un concurs cal escoltar només les veus de tres persones de confiança, i fins aquí arribo.

Els comentaris externs gairebé no els tenia en compte, perquè no m’he fixat gaire en què deia la gent. El més important en un programa així és focalitzar-te en la teva feina i escoltar els qui t’estan ajudant: els coaches, el jurat i els professionals que t’acompanyen, que són els que s’asseguren que facis una bona feina a l’escenari.

Quan tens una mirada externa constant sobre tu, dins d’aquest concurs o en qualsevol format similar, t’afecta, et desconnecta i et separa del que és artístic i de la teva feina. Jo ho vaig portar molt bé perquè no li vaig donar una tensió excessiva.

He rebut molt suport de gent d’Andorra i molts missatges, i això m’enorgulleix molt. També em pregunten molt com és aquest sentiment, perquè ser el primer participant d’Andorra implica representar el país dins d’Eufòria. No és només venir a Barcelona; és representar un país, i això suma a la carrera. De cap manera no deixava de ser un orgull total. Totes les persones amb qui he pogut parlar, com la ministra Mònica Bonell i altres, em van felicitar per haver entrat, i això també em va fer sentir orgullós.

És una realitat. Quan tens un focus on cada divendres et posen en 'prime time' i tens 600.000 espectadors únics, això és una visibilització que a mi em costa molt aconseguir, perquè no tinc aquests mitjans. Per tant, és un trampolí, però la feina després és la més dura, perquè ja no tens 250 persones treballant per tu. Això és, al cap i a la fi, la realitat de qualsevol artista emergent.

Jo almenys no ho veig com una caiguda; al contrari. Ara es tracta de saber portar-ho, tornar a connectar amb el jo artista, però amb les facilitats que m’han proporcionat, que són moltes, sobretot en visibilitat. Tot el que es fa per tu és feina que no pots aconseguir sol, així que són eines que ara adquireixo, però a la meva manera.

Tant de bo hi hagués una repesca i pogués tornar al programa. Si no és el cas, ara ja estic preparant la meva primera cançó. Per tant, d’una manera o altra, música meva n'hi haurà. Pel que fa al que podem esperar d’aquesta música, sí, serà molt en línia amb el meu estil i la meva identitat artística ja definida. El que estic preparant busca fer un bon show, amb coreografies i espectacle, seguint el que normalment veiem en les dives del pop, especialment pop-dance. Això sí que ho aplicaré al meu projecte, segur.