Andorra ha estat testimoni aquests dies d’un fenomen que transcendeix el que és estrictament esportiu. El Haka Campus Global, descendents de les tribus Maories, coneguts per la gran fortalesa, disciplina el seu esperit religiós aplicat a l’esport, d’on van sortir molts jugadors dels All Blacks, va aterrat al nostre Principat gràcies al VPC Rugby Andorra XV i la F.A.R., i no ha estat només un esdeveniment de tecnificació de rugbi o una exhibició cultural maori; ha estat un mirall davant del qual la nostra societat s’hauria de mirar amb honestedat. Mentre els joves colpejaven el terra amb força i cridaven a l’uníson, allò que realment retrunyia a les muntanyes no era un desafiament bèl·lic, sinó un recordatori del que significa la identitat, la disciplina i el respecte sagrat pel grup.
En una època en què la paraula «exigència» sembla haver cobrat una connotació negativa, i on qualsevol estructura d’autoritat és qüestionada sota el pretext d’una llibertat mal entesa, el Haka ens torna al que és essencial. Ens recorda que, perquè una comunitat prosperi, calen regles clares, estructures de convivència sòlides i, sobretot, un compromís infrangible amb la moral i l’ordre.
La disciplina no és càstig, és fonament
Avui dia, resulta alarmant observar com l’exigència en la formació dels nostres joves és titllada injustament d’“excessiva” o “massa forta”. Hem caigut al parany de la complaença, confonent el benestar amb l’absència d’esforç. Tot i això, l’esport —i específicament la filosofia que hem vist aquests dies— ens demostra el contrari: la disciplina és la forma més alta de respecte propi i aliè.
No hi ha llibertat sense ordre. No hi ha èxit col·lectiu sense el sacrifici individual de seguir un codi de conducta. L’esport revalora aquests principis que sembla que s’han diluït en el soroll de la modernitat. Quan un atleta se sotmet a un entrenament rigorós, no està sent oprimit; està sent empoderat per assolir el seu màxim potencial. Aquesta mateixa lògica és la que cal aplicar a la nostra estructura social a Andorra. Si volem una societat cohesionada, hem de perdre la por d’exigir que es compleixin les normes.
Més enllà de la llei: El jutge és la mirada del veí.
És un error còmode i perillós pensar que l‟ordre d‟un país és responsabilitat exclusiva de la policia o dels jutges. Per descomptat, les institucions estan per intervenir quan el teixit es trenca, però la veritable salut moral d’una nació es gestiona en el dia a dia. El control social més efectiu no és el que ve d’una multa, sinó el que neix de la mateixa ciutadania. Som nosaltres —les famílies als sopars, els companys a la feina, els amics als bars i els veïns a les places— els qui hem de ser els guardians dels nostres valors. Si permetem que el respecte es perdi a la nostra taula, no podem pretendre que es recuperi al tribunal.
- A la família: Com a nucli on s’ensenya que el «no» també és una forma d’amor i guia.
- A la feina: On l’ètica i la puntualitat no són suggeriments, sinó compromisos.
- Al carrer: On el civisme ha de ser la norma i no l’excepció.
La responsabilitat és compartida:
Si l’ordre no surt de la convicció del ciutadà, si no neix del cor de les cases, costarà molt que qualsevol llei aconsegueixi mantenir la pau social que tant valorem al nostre país.
Integració: Marcar el camí per caminar junts.
Andorra és, i sempre ha estat, un poble d’acollida. La seva història està escrita per mans que van venir de fora per sumar el seu esforç al de la gent del país. Les comunitats estrangeres que han escollit aquest país per viure busquen, majoritàriament, el mateix que nosaltres: prosperitat i pau.
No obstant això, perquè aquesta integració sigui real i efectiva, el poble andorrà té el deure i el dret de marcar el camí. No es pot integrar ningú al buit. Hem d’oferir codis de conducta clars, estructures de convivència que no es negociïn i un exemple de respecte que sigui contagiós. L’immigrant que arriba espera saber quines són les regles del joc; espera que se us indiqui com conviure en aquest ecosistema tan particular de les nostres valls.
La veritable hospitalitat no consisteix a baixar el llistó dels nostres valors per no «ofendre», sinó a convidar el nouvingut a pujar aquest llistó al costat de nosaltres. La pau social no és l’absència de conflicte, sinó la presència d’un ordre acceptat per tothom, on la identitat andorrana serveixi de guia i de refugi.
Un pacte de respecte.
El Haka ens ha ensenyat que el respecte es guanya amb presència, amb força i amb una moral indestructible. És hora que a Andorra recuperem aquesta contundència. Necessitem la certesa per a caminar pels nostres carrers vol dir acceptar un contracte implícit de civisme.
