En els darrers anys, el teixit empresarial andorrà ha experimentat una transformació profunda. L’obertura econòmica, l’arribada de capital estranger i la internacionalització de moltes iniciatives han enriquit la plaça, però també han donat lloc a realitats jurídiques noves que no sempre han estat prou analitzades.
Una d’elles és la d’aquelles societats que continuen existint i operant malgrat que el seu soci principal ha deixat de tenir una vinculació efectiva amb el país. No es tracta necessàriament d’un problema, però sí d’un fenomen cada cop més habitual que mereix una reflexió serena des del punt de vista del dret mercantil.
En molts casos, aquestes societats es van constituir quan el soci era resident a Andorra, amb un projecte clar i una implicació directa en la gestió. Amb el temps, però, la realitat personal o professional del soci canvia: trasllats, no renovacions de residència, nous centres d’interès econòmic fora del Principat. La societat, en canvi, roman. I amb ella, una estructura jurídica que no sempre s’ha adaptat a la nova situació.
Aquesta dissociació entre la societat i el seu soci principal pot generar zones grises. No tant en termes de legalitat formal —que sovint es manté— sinó pel que fa al centre real de decisió, a la governança efectiva o a la coherència entre l’activitat declarada i la direcció estratègica de l’empresa. En altres paraules, la societat continua existint, però el projecte empresarial que li donava sentit s’ha difuminat.
Des del punt de vista mercantil, això planteja interrogants rellevants. Qui pren realment les decisions clau? Quin grau d’implicació té l’òrgan d’administració? Com es garanteix la continuïtat ordenada de l’activitat i la protecció de tercers (proveïdors, treballadors, socis minoritaris) quan el vincle entre l’empresa i el seu impulsor original s’ha afeblit?
Aquest fenomen no és exclusiu d’Andorra. És propi de les economies obertes i atractives, on el capital és mòbil i els projectes empresarials poden mutar ràpidament. La diferència és que, en places petites com la nostra, aquestes disfuncions són més visibles i tenen un impacte més directe sobre la percepció de seguretat jurídica i de solidesa del sistema.
La qüestió, per tant, no és posar en dubte la legitimitat d’aquestes societats ni frenar la inversió, sinó assumir que el dret mercantil ha d’acompanyar aquestes noves realitats. Revisar estructures, reforçar la governança, adaptar els òrgans de decisió i assegurar que la societat reflecteix una activitat i una direcció reals no és un obstacle, sinó una garantia.
Perquè una plaça econòmica madura no és aquella que només atrau societats, sinó la que sap assegurar que darrere de cada societat hi ha un projecte coherent, una direcció clara i una responsabilitat efectiva. Quan la societat sobreviu al soci, el dret mercantil té el repte i l’oportunitat de tornar a posar ordre sense perdre dinamisme.
