Fa temps que el món es mou. No és una sensació ni una exageració. És una realitat incontestable. Les grans potències fa anys que empenyen cap a un nou ordre mundial que no busca millorar les regles, sinó trencar-les. Rússia i els Estats Units hi arriben amb discursos diferents, però amb un mateix objectiu, imposar-se. Força contra dret. Fets consumats contra consensos. Aquest procés no ha començat avui, però el 2026 n’ha accelerat totes les dinàmiques.
La guerra d’Ucraïna no és un accident ni una improvisació. És una decisió política conscient. Una guerra contra un estat sobirà i, alhora, contra Europa i el seu model, el de les fronteres que no es canvien a cop de míssil i el de les regles compartides. Europa ha reaccionat tard, dividida i amb dubtes, però ha entès una cosa essencial: en aquest món, qui no es posiciona desapareix.
A l’altra banda de l’Atlàntic, el panorama no és millor. El retorn d’un discurs imperialista als Estats Units, sense complexos, ho confirma. Veneçuela, Groenlàndia, les amenaces explícites, les annexions verbals. El llenguatge del nou ordre mundial és cru: els que tenen força imposen i els que no, en pateixen les conseqüències.
Davant d’això, Europa resisteix amb allò que té: institucions, aliances i dret. No és èpic ni dona titulars fàcils, però és l’únic dic de contenció davant l’arbitrarietat. I és aquí on entra Andorra. Perquè en aquest context global, la indefinició no és neutralitat. És fragilitat. I la fragilitat, avui, es paga cara.
El debat sobre l’acord d’associació amb la Unió Europea no és tècnic ni jurídic. És polític. De primer ordre. És decidir on vol ser Andorra quan el món s’ordena de nou i amb qui vol ser-hi. Pretendre quedar-se al marge no protegeix ningú. Aïlla. I un país petit que no es posiciona no és respectat, és ignorat o utilitzat.
Parlem clar de sobirania. La sobirania no és aixecar murs imaginaris ni repetir eslògans buits. La sobirania real és capacitat efectiva de decisió. I avui aquesta capacitat només existeix si formes part d’un espai polític interconnectat i interdependent, un espai que et protegeix. La independència no és aïllament, és escollir aliances. I no escollir-ne cap també és una decisió. Sovint, la pitjor.
A casa nostra, mentre el món es reconfigura, la política interna continua sense projecte de país. El pressupost per al 2026 el va aprovar la majoria parlamentària en solitari. L’oposició? Critica, crida, es queixa i repeteix els arguments de sempre. Sense propostes. Sense solucions. Sense compromís amb la ciutadania. Només amb ulls posats a les properes eleccions i amb ganes d’arribar al Govern al preu que sigui. I mentrestant, el deute creix, els serveis es deterioren i les desigualtats s’enquisten. Negar-ho és irresponsable. Vendre triomfalismes és còmplice del problema. No hi ha solucions sense diagnòstic.
Tot està connectat: el món, Europa i Andorra. No hi ha política social sense projecte de país. No hi ha projecte de país sense posicionament clar. I no hi ha posicionament sense coratge polític. El món no espera. Les decisions es prenen igualment.
I la pregunta final és simple, incòmoda, però inevitable: volem decidir o volem que decideixin per nosaltres? Perquè en aquest nou ordre mundial, no decidir també és decidir. I Andorra no es pot permetre que decideixin per ella. Ni ara, ni mai.
És hora de posar-se al tauler. És hora de parlar clar, de triar aliances, de deixar de mirar cap a una altra banda. O assumim la responsabilitat de decidir el nostre futur o el món decidirà per nosaltres, sense esperar-nos, sense pietat, sense concessió.
