La decisió de la majoria parlamentària de tombar totes les esmenes de l’oposició al projecte de pressupost per al 2026 no és només una jugada parlamentària més, és un símptoma preocupant de com es difumina el debat polític profund en la nostra cambra. Un pressupost mereix més que l’acceptació acrítica de propostes prèvies mal construïdes o la simple reafirmació d’un únic bloc de poder. Rebutjar de ple totes les aportacions de Concòrdia i el grupo Socialdemòcrata, tot i que algunes plantejaven ajustos raonables en àmbits com cultura, innovació o serveis, és perdre una oportunitat per enriquir i legitimar els comptes de la nació. Escalé apuntava amb raó que l’excés de pressa i la tardança a presentar la llei del pressupost han limitat un debat que hauria de ser més ampli i constructiu. I és que la política pressupostària és massa important per a ser tractada com un acte de mero tràmit, ja que requereix escolta, diàleg i, fonamentalment, sentit de país. És cert que la majoria té dret a defensar la seva proposta, però la sobirania parlamentària no equival a silenciar la dissidència sistemàtica.
