Andorra és un país que ha sabut fer moltes coses bé. Ha construït una economia pròpia, ha aprofitat la seva ubicació estratègica, ha desenvolupat sectors molt competitius i ha aconseguit atraure talent, inversió i activitat econòmica durant dècades. A més, conserva una característica que cada vegada és més difícil de trobar en altres mercats: la proximitat. Aquí les relacions personals continuen tenint valor, la confiança continua sent un actiu important i moltes decisions encara es poden prendre amb agilitat. Aquesta manera de fer és una de les grans fortaleses del país i explica bona part del seu èxit.
Precisament per això, però, també és important parlar d’un tema que sovint queda en un segon pla. Durant molts anys, Andorra ha funcionat en un entorn molt favorable. El turisme ha aportat una activitat constant, el poder adquisitiu ha estat elevat, molts sectors han gaudit d’un context estable i la competència exterior ha estat relativament limitada en comparació amb altres mercats. Tot plegat ha permès que moltes empreses creixessin, consolidessin els seus negocis i generessin valor sense haver de sotmetre’s al mateix nivell de pressió competitiva que existeix en altres llocs.
Això no significa que les empreses andorranes estiguin mal gestionades. Al contrari. Hi ha molt bons professionals, empresaris amb una gran capacitat d’adaptació i negocis que han sabut construir marques sòlides durant anys. El que passa és que, quan l’entorn acompanya, sovint no és imprescindible revisar determinades formes de treballar. Quan els clients arriben, els resultats són positius i el negoci funciona, és lògic que les prioritats se centrin en vendre més, créixer o donar servei, i no tant en replantejar processos interns o sistemes organitzatius.
És aquí on apareix una realitat que cada vegada detectem amb més freqüència. Moltes empreses del país han evolucionat molt comercialment, però no sempre han evolucionat al mateix ritme a nivell organitzatiu i tecnològic. Han crescut en facturació, en nombre de clients i en equip, però en alguns casos continuen funcionant amb estructures internes pensades per a una empresa molt més petita. Aquesta situació no és exclusiva d’Andorra, però sí que sembla més present del que molts imaginen.
Parlant amb empresaris, directius i professionals tant d’Andorra com de fora del país, hi ha una idea que es repeteix sovint: existeix un marge de millora molt important en matèria d’eficiència operativa. No estem parlant de grans projectes tecnològics ni de transformacions espectaculars. Estem parlant de coses molt més simples i quotidianes. Informació que es troba repartida en diferents sistemes, processos que depenen excessivament de persones concretes, equips que dediquen hores a buscar documents, tasques administratives repetitives, dades que existeixen però que no s’utilitzen per prendre decisions o procediments que s’han mantingut igual durant anys simplement perquè sempre s’han fet així.
Aquest tipus de situacions acostumen a passar desapercebudes perquè formen part del dia a dia. Quan una empresa conviu amb una determinada manera de treballar durant molt temps, acaba considerant-la normal. El problema és que les petites ineficiències rarament apareixen de manera aïllada. Es van acumulant. Cinc minuts perduts aquí, una hora allà, una tasca manual que es repeteix cada setmana, una incidència que es resol sempre de la mateixa manera o una informació que només coneix una persona concreta. Individualment semblen qüestions menors, però quan es sumen acaben representant un cost molt significatiu en temps, recursos i capacitat de creixement.
Un dels patrons més habituals és la dependència excessiva de determinades persones dins l’organització. Hi ha empreses on alguns treballadors acumulen tant coneixement que acaben convertint-se en peces imprescindibles per al funcionament diari. Saben on és cada document, coneixen cada excepció, recorden cada procediment i resolen incidències que ningú més sap gestionar. A curt termini això sembla una fortalesa. A llarg termini, però, es converteix en una vulnerabilitat. Les empreses més robustes no són les que depenen de persones extraordinàries per funcionar, sinó les que aconsegueixen que el coneixement de l’organització continuï existint independentment de qui ocupi cada posició.
La millor manera d’explicar aquesta situació és amb una metàfora. Andorra és com un cotxe amb un motor molt potent circulant per una carretera fàcil. El motor funciona bé, el vehicle avança i els resultats arriben. Però moltes vegades les rodes, la suspensió i alguns components interns no han hagut d’enfrontar-se encara a un terreny especialment exigent. Mentre la carretera és favorable, això no representa cap problema. Però si el terreny canvia, les limitacions comencen a aparèixer.
I el terreny està canviant. Cada vegada arriba més talent internacional, més inversió estrangera, més empreses amb experiència en altres mercats i més professionals acostumats a treballar amb estàndards diferents. La competència és més global, els clients són més exigents i la velocitat d’execució cada vegada té més importància. En aquest context, la capacitat d’organitzar-se bé, de prendre decisions ràpidament i de funcionar de manera eficient deixarà de ser un avantatge per convertir-se en una necessitat.
La bona notícia és que Andorra parteix d’una posició molt favorable. Té empreses sòlides, té talent, té recursos i té una cultura empresarial basada en la proximitat i la capacitat de reacció. No es tracta de substituir aquesta manera de fer, sinó de reforçar-la. Es tracta d’aprofitar tot allò que ha funcionat fins ara i complementar-ho amb una major professionalització de processos, més control operatiu i una visió més estructurada del funcionament intern de les organitzacions.
Durant molts anys, a Andorra no ha estat imprescindible ser extremadament eficient per tenir èxit. Probablement aquesta és una de les grans diferències respecte d’altres mercats. Però els pròxims anys estaran marcats per una competició cada vegada més intensa, no només en vendes o facturació, sinó també en organització, capacitat d’adaptació i excel·lència operativa.
Per això la pregunta important no és si Andorra funciona. La resposta és evident: sí, funciona, i en molts aspectes ho fa molt bé. La pregunta real és si les empreses del país estan preparades per continuar funcionant igual de bé quan el camí deixi de ser tan fàcil.
