Malauradament, no és un fet aïllat i cada vegada surten més casos als mitjans de comunicació, esportistes adults que denuncien aquests fets. Gent que en el moment dels abusos era menor d’edat i que per por, vergonya o fins i tot, per desconeixement dels seus drets no van denunciar als agressors. Vergonya perquè pensaven que era culpa seva, per com vestien o es comportaven. Però és que paral·lelament, també hi ha qui ho trobava normal, entenia que les conductes sexuals dels seus agressors formaven part dels entrenaments o que era el preu a pagar per estar a l’elit, al club o federació dels seus somnis i per això mateix mai van denunciar la situació. Han hagut de transcórrer molts anys per adonar-se de la transcendència, importància i il·legalitat d’aquest comportament assetjador i abusiu per part de l’equip tècnic o de qualsevol membre dins d’ell.
Ara, com s’aconsegueix que el menor estigui callat i no digui res als seus pares? Doncs la resposta la trobem en la por i/o les amenaces que rep per part de l’agressor. D’una banda, està la por de perdre els privilegis que comporta formar part d’una federació i/o club de tant de nivell i per l’altre, està la por de defraudar als pares, associen denunciar amb haver d’abandonar l’esport i trencar les expectatives dels seus pares. Això últim es deu al fet que molts progenitors exigeixen massa als seus fills i sense voler provoquen que els nens interpretin que la victòria ha d’aconseguir-se a qualsevol preu, perdent de vista l’objectiu principal de l’esport, que és la diversió i l’aprenentatge de noves maneres de pensar per a superar els obstacles i així enfortir l’autoestima. Amb la qual cosa, la millor manera per a evitar aquest pensament és que el menor percebi que pot abandonar l’activitat quan vulgui, sense que això pertorbi la seva relació amb els pares.
És a dir, està molt bé que els pares siguin exigents amb els fills però simultàniament, han de donar-los a entendre que poden deixar l’activitat en qualsevol moment, que l’esport no és la base del seu amor i per tant, no és imprescindible per a la seva relació familiar.
Referent a les amenaces, estan dirigides cap a la decepció als pares, l’agressor coneix molt bé el vincle familiar entre ells i s’aprofita per a fer mal per aquest costat. Després, concernent a la por és pel fet que els nens basen el seu futur o benestar en la competició, sense ella no se senten realitzats i aquí és on els pares han de fer-los entendre que és una etapa més de la seva vida i que han de prioritzar els estudis.
Han d’entendre l’esport com una assignatura complementària a l’escola només que també els reforça el caràcter i la personalitat. Igualment, els pares han de predicar amb l’exemple i no enfadar-se amb ells si no obtenen els resultats esperats.
La qüestió és que es diverteixin i facin amics i simultàniament, el seu rendiment escolar millorarà o almenys, no empitjorarà donat que la disciplina exigida en l’esport la generalitzaran a la resta d’àmbits. Però reprenent l’assetjament, cal dir que el perfil de l’agressor és gairebé universal i amb això vull dir que és el mateix en qualsevol part del món, no importa la cultura ni el país. És algú tímid, amb poques habilitats per a lligar i s’aprofita de la seva situació de poder per a influir en el menor, un poder basat a manar i obeir sense piular (es fa el que jo dic!).
Ara, quan dic tímid no em refereixo a introvertit, donat que en moltes ocasions és algú més aviat extravertit però en l’àmbit sexual és tot el contrari, com no té habilitats socials per a interactuar amb els altres en aquest sentit, prefereix canalitzar aquesta manca cap als menors perquè no ha de negociar, ni demostrar res, sinó, només imposar-se i per a això utilitza en gran part l’efecte Halo. Aquest ens diu que si algú o alguna cosa ens produeix un impacte psicològic, li atribuïm més característiques de les que posseeix i és just el que succeeix amb aquests abusadors. Són experts en la seva matèria i donen a entendre als menors que també ho són en els altres àmbits, amb la qual cosa, aconsegueixen que els atribueixin característiques com l’empatia, la gentilesa, la simpatia i malauradament, acaba sent el seu confident, algú a qui comptar els seus secrets i dipositar la seva total confiança.
Després, una manera per a detectar que alguna cosa no va bé amb el menor és veient el seu canvi d’actitud, acostuma a ser de manera brusca. Si era algú tranquil, canvia a hiperactiu i viceversa succeeix igual, d’aquí la importància de mantenir converses de forma regular sobre l’activitat i no sols dels resultats. Preguntar-li com se sent practicant l’esport, quins beneficis li aporta i què milloraria o eliminaria de les sessions d’entrenament. Fent aquestes preguntes li estem donant l´oportunitat d´expressar-se obertament i si se sent incòmode amb qualsevol conducta o situació esportiva ho dirà. Ara i per a anar acabant l’article, cal entendre que la depressió en els menors, concretament entre els 8 i els 16 anys, difereix bastant de la dels adults, ells l’expressen amb la hiperactivitat o la ràbia, el seu caràcter canvia cap a la rebel·lió. No entenen què els succeeix i la seva manera d’expressar-se és amb l’hostilitat, la ira, o allargant les seves activitats extraescolars i fins i tot, fent més per a no tenir temps per a pensar en el seu estat emocional. Com a metàfora, és igual que l’adult que està malament a casa i es passa el dia fora perquè vol interactuar el menor temps possible amb la seva parella. No vol o es veu incapaç d’afrontar la seva realitat i prefereix evadir-se en l’esport, l’alcohol, els amics, la solitud, etc.
Igualment l’accés a l’habitatge de propietat per part dels nacionals i residents que hi vulguin accedir, ha de ser una opció possible i a l’abast en condicions favorables i diferenciades de les establertes pel lliure mercat.
Sense que es deixin d’aplicar totes les solucions ja endegades per a atendre a curt termini el problema de l’accés a l’habitatge de primera residència i de lloguer, més altres que es considerin oportunes, cal ara posar l’accent de manera decidida en la producció d’aquest tipus d’habitatge, la necessitat del qual és el majoritària, dins la societat andorrana i reconduir el problema de manera eficient, a mig i llarg termini.
