Ens han venut el matrimoni com un acte d’amor, però no ens enganyem: és sobretot una eina del sistema per mantenir-ho tot al seu lloc. Casar-se és, encara avui, el camí que la societat aplaudeix i recompensa. Hipoteques més fàcils, beneficis fiscals, reconeixement social. Si et cases, ets algú “seriós”, “responsable”, i “estable”. Si no, ets sospitós d’immaduresa o de no voler comprometre’t. El problema és que aquest relat perpetua desigualtats. El matrimoni continua essent un filtre que decideix qui entra dins de la categoria de ciutadà “respectable” i qui queda fora. És una institució que, sota l’aparença de llibertat, imposta un model de vida molt concret: parella estable, llar nuclear, fills si pot ser. Tot allò que s’escapa d’aquest esquema – convivències alternatives, solteria escollida, xarxes d’amics que es cuiden- queden en segon pla, invisibilitat. Crec que és hora de ser clars: el matrimoni no és neutre. Serveix al statu quo, que reforça rols i jerarquies i ens fa creure que hi ha un únic camí legítim per viure. Casar-se hauria de ser una opció, no una imposició disfressada d’amor romàntic. El veritable progrés serà quan una societat valori totes les formes de vida amb la mateixa dignitat, sense premiar només aquells que encaixen amb el seu guió. Potser toca deixar de venerar-lo i començar a veure’l del que és: una institució útil al poder, no a les persones. El veritable amor no necessita papers, ni beneplàcits fiscals, ni el segell d’una societat que ens vol dòcils i previsibles. Cal dir-ho clar: molts matrimonis són pactes d’interès. I el sistema no només ho tolera, sinó que ho premia. El resultat és una societat on no importa tant estimar com encaixar en el model que dona beneficis. Potser ha arribat el moment de deixar de migrar el matrimoni com un símbol sagrat i començar-lo a veure com el que realment és per a molts: un contracte d’oportunisme amb el beneplàcit del poder.
