La persona que decideix viure així és perquè està farta de patir i ha decidit no etiquetar més les situacions. Les accepta i les assumeix tal qual venen i, paral·lelament, tampoc s’involucra sentimental amb ningú, les emocions i els sentiments han deixat de condicionar-la. És a dir, si li parles t’escoltarà, però no busquis la seva empatia perquè no la trobaràs. No estic dient que sigui algú arrogant o antisocial, sinó que com ha deixat d’etiquetar les situacions, també han deixat de generar-li sensacions. A força de practicar, ha après a controlar-se i encara que tingui ganes de plorar o d’estar eufòrica, no s’altera. Així mateix, interpreta les situacions com beneficioses o perjudicials i, per tant, si pot ajudar-te ho farà, i si no pot t’ho dirà i es quedarà com si res, però, així i tot, et farà costat.
Igual que si es presenta a un examen i el suspèn, ho interpretarà com que no ha estudiat suficient o que era més difícil del que es pensava que seria, però, així i tot, no l’afectarà emocionalment. Està veient el fracàs com una oportunitat per millorar o per entendre que no tot depèn d’ella i que per molt que s’esforci algú, no sempre aconsegueix els seus propòsits. És a dir, sense voler està traint-li suc a la situació, perquè l’està interpretant des del vessant positiu, no està permetent que un moment puntual perjudiqui el seu dia. Aquesta manera de pensar és bastant habitual en la gent que ha patit un trastorn posttraumàtic, té la mirada perduda, només que, en aquest cas, com és de manera voluntària, sap on està en tot moment. La qüestió és que comportar-se així li és beneficiós mentalment, donat que ha construït una barrera entre ella i la resta de la societat.
Pot interactuar amb qui sigui i discutir sobre qualsevol tema: política, sexe, amor, esport, economia, etc., que la nostra opinió encara que sigui contrària a la seva, no li afectarà gens. La interpreta tal qual és, diferent i, per tant, no és ni bona ni dolenta, entén que tots tenim les nostres opinions. Certament que viure en aquest mode és bona idea, però mantingut en el temps és perjudicial perquè les emocions i sentiments estan per apreciar-los, no per evitar-los. No estic dient de forçar la seva presència, però si apareixen no és gens sa mentalment evadir-los, atès que no expressar-los provoca ira, estrès, ansietat i, fins i tot, podem entrar en depressió.
Per tant, s’ha de vigilar molt amb aquest comportament, tot i que sigui beneficiós d’alguna manera. Així doncs, una altra manera de viure sense haver de patir emocionalment és acceptant que tot és temporal i portar-ho a favor nostre. Per exemple, si estem en parella, només poden passar dues coses: que la relació perduri o que s’acabi. Doncs, mentre duri, hem de gaudir al màxim d’ella i no buscar excuses per demorar qualsevol acte, no té sentit està emparellat i patir o, si més no, no gaudir. No és gens productiu estar amb ella només per passar l’estona, per por d’estar sols.
