El Pic de Salòria no és andorrà, però poc se’n falta. És el pic més alt de l’Alt Urgell, amb 2.789 m, a tocar d’Andorra. Per anar-hi, la via més normal és passant pel Principat per arribar a Os de Civís. Des del Solsonès el Pic de Salòria sembla cònic, amb el seu cim mig any nevat. Bella estampa. El nom de Salòria li ve justament d’Andorra. A Sant Julià de Lòria hi ha una capella molt xica, dita Sant Martí de Nagol. Una capelleta romànica que té la característica exclusiva i antitètica de tenir l’absis a occident i no a orient. Dins la capella, a través de l’espitllera de l’absis es veu de dret el Pic de Salòria i poca cosa més.
Antigament aquesta o una altra seria la capella dels Lars, uns esperits o àngels que a l’antigor eren tinguts per guardians de les cruïlles i de les entrades de les valls en la cultura dels antics llatins, lígurs, sabins i demés pobles de l’entorn, com segurament els ibers. També eren els encarregats de guardar el foc de les cases, que no s’apagués. D’aquí el nom de les “llars” de foc. Lòria no ve de “llorer”, ve dels antiquíssims Lars, esperits que no arribaven a déus, habitants de contrades rústegues: “por estos lares”, diuen en castellà. Ve o coincideix amb el llatí plural Lares, esdevingut “Lòria”. La situació d’aquesta capelleta damunt la Valira ho proclama ben clar: hi havia uns Lars que feien de sentinelles. Vigilaven l’entrada a les Valls d’Andorra amb la seva protecció espiritual, no pas amb armes com si es tractés de soldats, que també hi eren en altres punts estratègics.
El nom de Sa-lòria es compon de l’article salat “sa”, com passava amb Aixovall (Sovall o Xovall, masculí) o també amb Se-túria, el riu Túria, el riu blanc. Per tant, Salòria voldrà dir el pic dels Lars, tal com és vist a través de l’espitllera de la capelleta de Sant Martí de Nagol, alguna hora dels Lars, tot seguint el curs del riu Bixessarri, i que lògicament també donaria nom a Sant Julià de Lòria, dels Lars.
