L’estira-i-arronsa entre la Coordinadora per l’Habitatge Digne i el Govern evidencia una situació cada cop més insostenible per a la classe treballadora, víctima directa dels preus desorbitats en matèria d’habitatge. El recent intercanvi de declaracions entre el cap de Govern Xavier Espot i la plataforma ciutadana mostra una preocupant tendència a la confrontació estèril, marcada sovint per acusacions d’oportunisme polític i promeses que, fins ara, s’han revelat insuficients. Mentrestant, les famílies segueixen patint l’asfíxia d’un mercat immobiliari que sembla avançar a un ritme molt més ràpid que les respostes institucionals.
El Govern, que qualifica de “ultimàtum” el que la Coordinadora defineix com una “exigència legítima”, sembla no entendre o no voler entendre que la urgència social no pot dependre únicament del seu propi calendari polític. La immobilitat i la demora calculada disfressades de bones intencions són percebudes per molts ciutadans com una falta clara d’empatia i sensibilitat cap a les dificultats del dia a dia. Aquesta situació ha portat a una desconfiança creixent envers unes institucions que, aparentment, només reaccionen davant la pressió mediàtica o quan els terminis marcats per la societat civil són inevitables.
