Tots ho fem, pensem i parlem internament, dient-nos què farem o què li direm a tal persona quan ens la trobem la pròxima vegada. És un comportament habitual i totalment recomanable fer-ho, però s’ha de vigilar a no entrar en discussions amb nosaltres mateixos, donat que ho convertiríem en el pensament obsessiu, circulatori o rumiatiu. Un diàleg estèril perquè no dona cap resultat positiu, només provoca angoixa, ansietat i una possible depressió, atès que ens centrem massa en el passat, en el i sí, o en les lamentacions; i en comptes de buscar solucions, volem capgirar el passat.
Per tant, tenint això clar, és totalment aconsellable fer-ho, perquè a banda de potenciar la proactivitat també millorem la gestió emocional. És a dir, com ja tenim clar el camí a seguir, podem anticipar-nos a les emocions i controlar la seva intensitat, tot i que siguin innates i no puguem evitar la seva presència. Sabem com són de perjudicials i hem estat hores i hores pensant en com actuarem enfront d’elles. Igualment, també és una eina per avançar-se al futur perquè l’estem anticipant, però de manera positiva, amb il·lusió. Això últim seria per la banda del diàleg positiu; en canvi, quan és part del negatiu, estaríem parlant d’un comportament autodestructiu.
Consegüentment, és una manera de pensar i raonat a evitar com sigui, perquè inevitablement ens comportarem igual que ho pensem. Per exemple: si pensem que som inferiors als altres, el nostre comportament estarà guiat per la mancança d’aptituds i la por de destacar. Així doncs, estarem dinamitzant el camí. Si ens diem constantment que no podem, que no arribem, que no ens ho mereixem, que els altres són millors o que som un zero a l’esquerra, malauradament estarem entrant en l’efecte Pigmalió (la profecia autocomplerta). Ens comportarem segons pensem que els altres esperen de nosaltres i, sense poder evitar-ho, començarem a degradar la nostra autoestima i, tot seguit, la nostra manera d’interpretar la realitat també es veurà perjudicada.
Començarem a veure traves o obstacles on no hi ha i en poc temps, el nostre caràcter, i amb ell la nostra personalitat, reflectiran amargura, tristesa i desolació perquè pensarem que la societat o el món són injustos. Que no ens mereixem la situació personal en la qual estem immersos, atès que som bones persones i no fem mal a ningú. És a dir, ens traiem la responsabilitat de sobre per així justificar el nostre comportament i d’aquesta manera, sense adonar-nos, reforcem el nostre comportament, tornant-lo la nostra carta de presentació. Després, quan vulguem avançar-nos al futur, ho farem des d’un vessant negatiu i dominat per l’ansietat. Aleshores, malauradament el condicionarem perquè sigui dolent o, si més no, improductiu. Posem per exemple que estem constantment buscant defectes al comportament dels nostres amics o parella sentimental i dient-nos que no ho suportem; aleshores, el dia que estiguem dialogant amb ells, inconscientment els direm el que pensem d’ells.
