El país té massa problemes com perquè ens anem per les branques o oblidem arrels i tronc que fan que l’arbre fructifiqui. Discutim de temes parcials, sectorials i de vegades purament personals –i intransferibles– i oblidem els principis que afecten a tots.
Aquest és el problema, per tant el pecat, del neoconservadorisme. Hem de saber aprofitar tot allò que és útil i eliminar aquells elements que mai més ens seran necessaris. Sota el qualificatiu de neoconservador s’amaga una varietat de posicions que vénen de lluny i obeeixen a raons plurals, en el seu moment, però obsoletes del tot ara.
Aquells que parlen de canvi, però que no el desitgen, perquè ja estan bé com estan, promouen moviments plurals i crítiques justificades a posicions bel·ligerants excessives, simplificadores i per tant, estèrils.
Defensar l’obertura econòmica amb matisos és posar un pedaç petit a un forat molt gran. No serveix per a res. En el moment de canviar els llençols de les actuacions públiques hem de saber afegir més que guardar. Recordar ara el socialisme d’esquerres dels 70 a base de criticar el capitalisme petit del neoliberalisme actual es perdre el temps.
Els excessos en tota evolució ideològica acostumen a produir patologies que culminen en un canvi permanent de camisa. No és això el que necessitem. Sinó que la peça estigui neta i ens faci desaparèixer les vergonyes. El neoconservadorisme de qui no vol que res canviï, fent veure que alguna cosa està canviant és una barreja molt clara d’egoisme i fonamentalisme. Aquestes tendències, malgrat que viuen amb força en alguns sectors, estan en decadència. Assistim ara a una evolució que busca més unir que separar, sumar que restar i no dividir sinergies, sinó multiplicar-les.
A falta d’altres capacitats, l’entrega fidedigna a una causa pot dissimular la manca d’exigència, o sigui l’engany. Saber el que volem i donar a conèixer com ens agradaria fer-ho és una feina pedagògica que ens farà molta falta en el començament d’aquest 2012 tan farcit d’incògnites i tan necessari d’aclariments.
Sobra de tot. Únicament falta voluntat política de donar sentit a les coses. El retràs en les actuacions augmenta la crisi. No tenim massa temps i no el podem perdre, ni confiar en un any de transició cap al 2013 que ningú sap que oferirà, per la qual cosa els gestors polítics i els agents econòmics han de treballar amb celeritat, i aturar un dèficit sense aturar l’economia.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
