Cada territori té els seus propis i legítims interessos, és lògic i no es pot qüestionar, però darrerament els interessos catalans i espanyols passen de la sobirania andorrana d’una manera certament preocupant.
Des de certs sectors hi ha sospites que les autoritats espanyoles van excedir-se a l’hora de perseguir per Andorra suposades informacions de líders polítics catalans, que personatges de l’aparell de l’Estat van ser al país pressionant empresaris (i qui sap si algú més) per tenir informació dels diners de la família Pujol, i per intentar treure draps bruts de Mas, Junqueras, Trias i demés polítics independentistes. Alhora, des del Parlament català el passat sis d’octubre es van aprovar dues resolucions que situaven Andorra com a paradís fiscal i pretenien, per exemple, que no es poguessin donar a Catalunya guardons a persones catalanes que, relacionades amb la cultura o l’esport, visquin a paradisos fiscals, Andorra o a Mònaco.
La darrera també és preocupant. Insta Jaume Bartumeu a comparèixer en una comissió al Parlament recordant-li que és un fet molt greu no presentar-s’hi, i que fins i tot pot comportar penes de presó.
És talment allò de dos es barallen i un tercer rep. És natural, habitual i normal, però no deixa de ser molest pel petit, que quan rep, la bufetada li fa més mal perquè és petit. És com una reunió de veïns, sempre hi ha una minoria que es veu afectada quan hi ha dos bàndols que es barallen.
La diplomàcia consisteix, entre moltes altres coses, a què aquestes situacions es vagin solucionant de la manera menys dramàtica possible. Les coses es poden fer millor, amb més mà esquerra i més tacte, perquè per l’Estat espanyol, tenir el seu veí del nord a bones, no està de més. I per Catalunya, si aspiren a ser un país sobirà, Andorra els interessa bastant més com a aliada que no pas com un país més situat en la indiferència.
--