Amb la notícia positiva d’ahir que el Govern ha anunciat l’aprovació d’un projecte de llei destinat a l’accessibilitat universal és com es pretén crear una Andorra del futur basada en l’acomodació dels entorns i serveis públics per no deixar a ningú enrere. Una proposta ambiciosa i necessària, sí, però amb uns tempos d’aplicació que s’estendran fins al 2028, tal com va precisar la ministra d’Afers Exteriors i Funció Pública, Trini Marín, i que deixa un marge de dos anys per als establiments per instaurar uns plans d’accessibilitat que s’hauran de dissenyar d’acord amb una diagnosi inicial, mesures d’intervenció i una planificació temporal que podrà optar a unes “solucions alternatives en cas de circumstàncies específiques”.
Cal precisar que l’actual llei d’accessibilitat universal al Principat data de l’any 1995, i que “ara s’aprovarà una llei que ha de contemplar i desenvolupar uns reglaments i uns plans d’accessibilitat que requereixen un ampli procediment”.
Així ho ha recordat per a EL PERIÒDIC el president de la Comissió per al Foment de l’Accessibilitat i vicepresident d’AMIDA, Miquel Llongueras, amb l’aclariment que “fins ara, la branca que estava regulada era la de l’accessibilitat física, i enguany es busca reglamentar l’accessibilitat cognitiva i després la sensorial“, una iniciativa per intentar cobrir a la majoria de les persones. Una diferenciació que Llongueras ha volgut esclarir és que “una cosa és patir una discapacitat, la qual se’t diagnostica, i l’altre són les capacitats d’un mateix, les quals tots posseïm i són diferents segons l’edat”.
Precisament, per aquest motiu, el responsable extreu que el més important que ha de garantir aquesta futura legislació, sobre un assumpte recordem tan global com és així la inclusivitat, “és el seu disseny que serveixi per referir-se a un espectre el més ampli possible, el qual no deixi a ningú de costat“. Aquest, remarca Llongueras, “és el punt clau que implica tota evolució, millora i transformació que repercuteixi sobre la inclusivitat”.
Sobre que Govern determinarà quins establiments i quins no implementaran aquestes mesures, el portaveu de la comissió trasllada que “el disseny universal de l’entorn té mancances a tot arreu, les quals mai han estat pensades per a persones amb discapacitat”. Per aquest motiu, sostreu, el que s’ha de fer ara “és arreglar amb recursos tot el que hem construït i modelar-lo en conseqüència per no deixar a ningú fora de l’equació”.
D’altra banda, el fet que la societat cada cop vagi guanyant en anys de vida, i la mitjana d’aquesta estigui situada actualment en els 83,7 anys en el cas particular de l’esperança a Andorra, “fa que hàgim de preparar una ciutat adaptada a tothom i acomodant la vida quotidiana de cara als anys més immediats”, ja que com bé recorda Llongueras, amb l’edat “neixen més necessitats i dependències tant físiques com mentals”.
