Fa quinze anys que treballa a la mateixa empresa. Durant tot aquest temps, ha complert amb les seves obligacions, ha assumit responsabilitats, ha fet hores extres quan ha calgut i mai ha faltat a la feina.
És una d’aquelles persones en qui l’empresa sempre ha pogut confiar. Fins que un dia, sense que ningú ho hagués previst, alguna cosa canvia.
Comença a dormir malament. Li costa concentrar-se, llevar-se al matí es converteix en una batalla i allò que abans feia amb naturalitat esdevé una muntanya. Intenta continuar treballant, convençut que només és una mala època i que aviat se’n sortirà. Però els dies passen i la situació empitjora.
Finalment, el metge li diagnostica una depressió i li prescriu una baixa laboral. Per primera vegada en quinze anys, no pot anar a treballar.
Passen les setmanes, després els mesos. Amb el tractament adequat, aconsegueix recuperar-se i arriba el dia de reincorporar-se a la feina. Ho fa amb il·lusió, però també amb una certa por. Poc temps després, rep una carta d’acomiadament no causal. L’empresa no ha de justificar la seva decisió i, formalment, es limita a exercir una facultat reconeguda per la legislació laboral.
Quinze anys de compromís, de responsabilitat i de fidelitat a una empresa. Quinze anys sense faltar mai a la feina, durant els quals sempre havia respost quan se’l necessitava. I tot i així, n’hi ha hagut prou amb una malaltia per posar fi a tota una trajectòria professional. O, si més no, aquesta és la sensació que inevitablement li queda.
I és aquí on sorgeix una pregunta incòmoda: si no hagués patit aquella depressió, hauria perdut igualment la feina?
L’article 32 de la Llei 31/2018, de relacions laborals, estableix que el contracte de treball queda en suspens durant el període en què la persona assalariada es troba en situació d’incapacitat temporal. Aquesta previsió respon a una idea fonamental: la malaltia no hauria de convertir-se en una condemna professional.
No obstant, la realitat no sempre és tan senzilla. Hi ha treballadors que, després d’una baixa mèdica, es troben amb un acomiadament que, encara que formalment sigui no causal, pot amagar una motivació relacionada amb la seva absència o el seu estat de salut.
Aquesta situació resulta especialment delicada quan es tracta de malalties relacionades amb la salut mental. Encara avui, una fractura sembla justificar amb més facilitat una absència laboral que una depressió, malgrat que totes dues poden incapacitar una persona per desenvolupar les seves funcions. No totes les malalties són visibles, ni totes les persones que aparentment es troben bé estan realment en condicions de treballar.
Ara bé, la història de la incapacitat temporal també té una altra cara que no podem ignorar.
Hi ha empresaris que han de suportar les conseqüències organitzatives i econòmiques de les absències prolongades dels seus treballadors. Han de reorganitzar equips, redistribuir tasques, assumir càrregues addicionals o contractar personal de substitució. Aquestes dificultats poden ser especialment importants per a les petites empreses, en què l’absència d’una sola persona pot alterar considerablement el funcionament de l’activitat.
I també cal atrevir-se a parlar d’una realitat incòmoda.
No totes les baixes mèdiques responen necessàriament a una situació d’incapacitat real. Existeixen supòsits en què es pot fer un ús indegut de la protecció que ofereix el sistema, prolongant una baixa sense justificació mèdica suficient o aprofitant els mecanismes de cobertura per eludir les obligacions laborals.
Aquestes conductes no només perjudiquen els empresaris, sinó també el conjunt de la societat, que contribueix al sosteniment del sistema de Seguretat Social. I, sobretot, perjudiquen aquells treballadors que realment necessiten aquesta protecció, perquè alimenten un clima de desconfiança generalitzada envers les persones que es troben de baixa.
Per això, resulta necessari reforçar els mecanismes de control i seguiment de les situacions d’incapacitat temporal. La CASS ha de disposar dels recursos i instruments necessaris per verificar, amb la periodicitat i el rigor adequats, que les baixes mèdiques continuen responent a una impossibilitat real de desenvolupar l’activitat laboral. No es tracta de qüestionar sistemàticament el criteri mèdic ni de convertir cada treballador malalt en un sospitós, sinó de garantir que la protecció pública s’atorga i es manté quan realment correspon.
Perquè una baixa prolongada no és, per si mateixa, una baixa fraudulenta. Hi ha malalties que exigeixen recuperacions llargues, complexes i difícils de preveure.
Però precisament per això és important distingir entre qui necessita temps per recuperar-se i qui pretén aprofitar-se indegudament del sistema.
En definitiva, protegir el treballador malalt i defensar els interessos legítims de l’empresari no són objectius incompatibles. Ben al contrari, són dues exigències que han de conviure en un sistema que aspiri a ser just i equilibrat.
Perquè darrere d’una baixa mèdica pot haver-hi una persona que lluita cada dia per recuperar-se, però també algú que s’aprofita indegudament d’una protecció concebuda per a qui realment la necessita.
D’aquí la importància de garantir que la protecció social compleixi la seva veritable finalitat, sense penalitzar qui emmalalteix ni permetre que la mala fe d’uns quants perjudiqui els empresaris, el conjunt de la societat i, sobretot, aquells treballadors que necessiten legítimament aquesta cobertura.
Perquè, al capdavall, tan injust és perdre la feina per haver estat malalt com poder deixar de treballar sense estar-ho. I quan la malaltia es castiga mentre l’abús es tolera, no només es trenca la confiança entre treballadors i empresaris, sinó que fracassa el sistema que hauria de protegir-los.
