Quan pensem en una decisió important, acostumem a imaginar una persona que analitza tots els riscos, compara totes les opcions possibles i actua de manera totalment racional. Ben mirat, les qüestions relacionades amb el patrimoni o les empreses, semblen àmbits on la lògica hauria de prevaldre per sobre de qualsevol altra consideració.
El cert, però, és que rarament acostuma a ser així. Moltes de les decisions que prenem tenen conseqüències importants, però no les prenem després d’efectuar un càlcul fred i objectiu. Les prenem sota la influència d’emocions com la por, l’estima o simplement el desig d’ajudar algú que estimem. El típic exemple és el dels pares que avalen el préstec hipotecari del seu fill per tal que es pugui comprar un pis on anar a viure. Amb tota la informació que tenim avui en dia, els pares acostumen a saber perfectament que aquest aval implicarà assumir una responsabilitat important.
Saben que, si les coses no li van bé, podrien acabar responent amb el seu propi patrimoni. Així i tot, decideixen signar. No ho fan perquè desconeguin les conseqüències de la seva decisió. Tampoc perquè considerin que el risc és inexistent. Ho fan perquè volen ajudar el seu fill a iniciar un projecte de vida, perquè confien en ell i perquè els resulta difícil negar el suport que necessita en un moment transcendental. A més, molts tendeixen a veure els seus fills a través d’una mirada inevitablement optimista, idealitzant-los, convençuts que el seu fill sabrà afrontar qualsevol dificultat que li pugui sorgir. És precisament en aquest moment quan les emocions acaben pesant més que qualsevol anàlisi racional. El problema, però, és que les conseqüències d’aquestes decisions no es valoraran des de l’estima, la confiança o les expectatives que les van motivar, sinó des del dret, que les examinarà des d’una perspectiva estrictament racional.
Aquesta mateixa realitat no només es reflecteix en relacions familiars, sinó que la podem trobar en molts altres àmbits de la nostra vida quotidiana. Per exemple, l’empresari que continua invertint en un projecte que ja no és viable perquè li costa acceptar que s’ha equivocat. De vegades, no continuem perquè creguem realment que les coses milloraran, sinó perquè ens resulta més fàcil assumir noves pèrdues que reconèixer que vam prendre una decisió equivocada. L’orgull, la confiança en el mateix criteri i la necessitat de justificar el temps, els diners i els esforços ja invertits ens empenyen a continuar en situacions que, observades des de fora, semblen clarament insostenibles. Al cap i a la fi, admetre un error obliga a qüestionar una part de nosaltres mateixos, mentre que continuar endavant ens permet mantenir durant un temps la il·lusió, sense que hàgim d’afrontar una realitat que no encaixa amb allò que esperàvem. Des de fora, aquestes decisions poden semblar poc prudents i totalment irracionals.
Però quan s’analitzen de prop, sovint responen a motivacions perfectament comprensibles. Les persones no som màquines que calculen riscos constantment, sinó que normalment prenem decisions condicionades per les nostres relacions, les nostres emocions i les nostres circumstàncies.
Això explica per què molts conflictes jurídics no tenen el seu origen en la mala fe. La llei està preparada per regular les conseqüències de les nostres decisions. Però difícilment pot explicar els motius pels quals les prenem. I és precisament en aquest espai, entre la racionalitat i la realitat humana, on sorgeixen moltes de les situacions que acaben arribant als tribunals. Potser per això, abans de signar un contracte, concedir un aval, assumir una obligació important, o persistir en un projecte que ja no és viable, convé recordar una idea senzilla: les emocions també signen contractes. I, de vegades, seran aquestes mateixes emocions les que acabaran determinant el preu real de les nostres decisions.
