El passat 14 de juny els suïssos van votar en referèndum si es limitava la població del país a 10 milions d’habitants. Va guanyar el no amb un 55% dels vots, una participació del 59% i una fractura evident: el camp va votar majoritàriament a favor i les ciutats van decantar el resultat. Conseqüències? Alleujament a Brussel·les, tranquil·litat als mercats i cap a una altra cosa. A passar pàgina, com sempre.
La iniciativa venia de la UDC, el partit més votat de Suïssa, i proposava blindar per constitució que la població no superés els 10 milions fins al 2050. A partir dels 9,5 milions, el govern federal hauria de restringir el reagrupament familiar i l’asil. Si es tocava el sostre, Suïssa quedava obligada a trencar l’acord de lliure circulació de persones amb la Unió Europea, on ven més de la meitat de les seves exportacions. Per això molts van comparar aquest referèndum amb el Brexit. Les xifres que expliquen que una proposta així arribés a les urnes són aquestes: l’any 2002 Suïssa tenia 7,3 milions d’habitants i avui en té 9,1. Un de cada tres residents ha nascut a l’estranger, mentre l’any 2000 era un de cada cinc.
Que ningú pateixi: no compararé Suïssa amb Andorra. Un país de nou milions d’habitants, amb indústria farmacèutica, banca global i un dels grans centres mundials del comerç de matèries primeres, no admet comparació amb un 100 vegades més petit. El que m’interessa del referèndum és una altra cosa.
M’interessa que durant la campanya, partidaris i contraris van acabar coincidint en el diagnòstic: els problemes que la iniciativa assenyalava són reals. Al cantó de Zug, on la població ha crescut un 75% des dels anys vuitanta, llogar una casa familiar costa més de 8.000 dòlars al mes. Les escoles estan plenes, la sanitat saturada i els sous fa anys que no pugen al nivell real del cost de la vida. Més població fa créixer el PIB total, però no necessàriament el PIB per habitant, que és el que cadascú acaba notant a la butxaca. El referèndum ha quedat enrere, però el diagnòstic, en canvi, ningú el va desmentir i els problemes segueixen al mateix lloc a l’igual que el 45% que va votar a favor del límit poblacional.
Aquests mateixos problemes ens sona a tots i totes. A 31 de març Andorra tenia 89.368 residents, un 1,9% més que un any abans. El creixement el porten les nacionalitats de fora de l’entorn tradicional i amb rendes més baixes. Els residents amb passaport andorrà són el 45%: minoria al seu propi país. El metre quadrat està a 4.440 euros de mitjana, un 6,5% més car que fa un any, i els salaris, evidentment, no van al mateix ritme. L’empitjorament del sistema de salut està en boca de tothom al carrer; no per la qualitat dels professionals que fan el que poden amb jornades laborals al límit, però sí per l’augment de les llistes d’esperes i la dificultat d’atreure personal qualificat davant la manca d’incentius precisament per culpa dels preus de l’habitatge i uns salaris que no estan a l’alçada. En definitiva, gairebé la mateixa llista de greuges que va portar gairebé la meitat dels suïssos a votar sí.
A Suïssa el resultat del referèndum no construeix cap pis ni apuja cap sou, però almenys ha posat el debat sobre la taula i ha ficat les urnes a disposició del poble. També ha obligat que els mitjans de comunicació s’impliquessin, inclosa la premsa internacional, abans del referèndum i després.
A Andorra, de moment, s’ha triat la via administrativa: la Llei de creixement sostenible aprovada al gener i una quota general d’immigració retallada un 11%, fins als 800 permisos. Solucions de gestió per anar fent. Però el debat de fons, sobre quin model econòmic es vol i com sostenir-ho no s’ha portat a la ciutadania ni s’ha votat. Quant als mitjans de comunicació al Principat, cert que alguns es van fer ressò del referèndum suís, però la discussió va durar el que dura passar pàgina i substituir l’interès per la notícia de la detenció d’un conductor ebri amb la ITV caducada.
Els problemes del creixement no desapareixen amb una votació o perquè una quota es retalli un 11%. Continuen allà, creixent al mateix ritme que la població. Els suïssos, almenys, ja han posat la pregunta damunt la taula entre la població i han obert el debat més enllà de les institucions. Aquí la ciutadania continua sent un subjecte passiu que rep les conseqüències però sense veu ni participació en la recerca de solucions. .
