A vegades el malestar mental no és cap depressió, sinó més bé, un buit interior i és la conseqüència d’una mala gestió del temps. Quan la persona prioritza els altres abans que ella mateixa i els dedica tot el seu temps: cuidar els seus fills; les seves mascotes, estar sempre pendents que no els falti de res; etc. Després aquesta persona vol fer la seva vida i no pot perquè el dia només té vint-i-quatre hores i unes quantes són per dormir, aleshores, viu frustrada. Per exemple: vol anar al gimnàs i no troba temps, se’n vol anar de vacances i tampoc té temps, vol descansar i no pot fer-ho perquè ha d’estar pels altres. Així és que, van passant els anys i cada vegada es troba pitjor, fins que arriba un punt que va al metge o psiquiatre perquè la mediquin donat que l’estat d’ansietat o de tristesa és insuportable. És un malestar semblant al depressiu, però, es diferencia en el fet que la persona se sent buida, percep que el dia se li fa curt per dur a terme totes les tasques desitjades.
Així doncs, hem de prioritzar-nos sempre perquè hi ha una curiositat molt interessant i és que si emmalaltim, ningú vol estar en el nostre lloc i és més, segons la malaltia que tinguem, fins i tot s’allunyen de nosaltres per por de contagiar-se. Per tant, queda clar que hem de gestionar el temps a favor nostre i després pensar en els altres: si volem fer esport, ho fem; si volem viatjar, també ho fem i si no volem fer res i descansar, també és una bona decisió. Aleshores, cuidarem els altres una vegada hàgim acomplert les nostres pròpies tasques, les nostres preferències perquè – què aporta un cos buit? – com a molt aportarà aire – Per contra, un cos ple aporta energia, amor, alegria, bon rotllo, etc.
Així és que primer anem nosaltres i després, si encara ens queda energia la compartim amb els altres perquè igualment, si perdem la vida ara mateix, la gent plorarà uns dies i en acabat continuarà amb les seves coses. És llei de vida, el planeta no deixa de girar per ningú, aleshores quan entenem això, la vida se’ns simplifica moltíssim perquè no ens sentim egoistes, entenem que som coherents. Mirar primer per un mateix no significa aïllar-se socialment, ni ser algú sense sentiments, sinó, tot el contrari, vol dir que sabem que només podem oferir si en tenim. Igualment, és innegable que les emocions són innates i no es poden dissimular, es veuen reflectides en la cara, però per sort no duren més d’un minut i, per tant, el malestar és suportable.
Però malauradament, els sentiments generats són una cosa a part i poden durar mesos o inclús, anys si no s’expressen de manera voluntària. És a dir, són senzills de dissimular, però el preu a pagar és enorme, i per això mateix, no és aconsellable fer-ho i, per tant, hem d’expressar-los sempre encara que sigui quan estiguem sols. Amb això vull dir que els altres veuran el nostre estat anímic reflectit en el nostre comportament: la frustració, la ràbia i la tristesa ens condicionaran les conductes
