No cal esperar que desapareguin per recordar que existeixen Les noves tecnologies tenen mala fama, sovint merescuda. A les xarxes hi trobem desinformació, demagògia i imatges que busquen una reacció ràpida més que no pas explicar res. Però fins i tot els més puristes, també els animalistes, hauríem d’admetre que aquestes eines poden fer una feina extraordinària: acostar-nos a animals que difícilment arribaríem a conèixer i despertar l’interès per protegir-los.
La història de la Jackie n’és una bona prova. Era una àguila calba de Big Bear, a Califòrnia, que va captivar milions de persones d’arreu del món gràcies a les càmeres en directe instal·lades per Friends of Big Bear Valley. Des del 2015, les imatges del niu han permès seguir la vida de les àguiles i, amb els anys, veure la Jackie i la seva parella, en Shadow, criar els seus polls. Els espectadors van compartir moments entranyables i d’altres de gran tensió: tempestes, nevades extremes, la recerca d’aliment i la defensa del territori. També van veure créixer cries com la Sunny, en Gizmo, la Sandy i la Luna. No hi havia guions ni efectes especials. Només dos animals salvatges fent el que han fet sempre, però aquesta vegada amb milions de persones pendents d’ells.
El juliol del 2026, després d’un incident territorial amb altres àguiles, la Jackie va ser trobada a terra, molt debilitada. Patia una anèmia greu i altres problemes de salut. Va ser traslladada a un centre de recuperació, on va rebre cures intensives, però va morir el 9 d’agost. La Sandy i la Luna ja havien abandonat el niu. En Shadow va continuar volant pel territori, mentre milers de seguidors lamentaven la pèrdua d’una àguila que mai no havien tingut a prop. I aquí hi ha una pregunta que ens hauríem de fer: per què, de vegades, ens cal saber el nom d’un animal i seguir-ne la vida per començar a preocupar-nos per la seva espècie?
A Andorra no tenim àguiles calbes, però sí una riquesa natural que sovint passa desapercebuda. Tenim l’àliga daurada, el trencalòs i el voltor negre, tres espècies catalogades en perill d’extinció al país i per a les quals s’han impulsat plans de recuperació. També hi viuen el gall de bosc, la perdiu blanca i el mussol pirinenc, entre molts altres ocells que depenen de la tranquil·litat dels nostres boscos i muntanyes. I no tot són grans rapinyaires: espècies com l’oreneta vulgar, el pela-roques o el pardal xarrec també tenen plans de recuperació. La conservació no és una qüestió de mida ni de popularitat. Darrere d’aquests noms hi ha feina de camp, observacions, estudis i decisions que rarament ocupen titulars.
Per això cal reconèixer la tasca del Cos de Banders i de totes les persones que treballen en el seguiment i la protecció de la fauna andorrana. Una feina sovint discreta, que no hauria de ser notícia només quan alguna cosa va malament. La tecnologia pot ser una aliada d’aquesta tasca. Les càmeres instal·lades amb criteri, el seguiment científic i els projectes educatius poden ajudar a descobrir què passa a les nostres muntanyes sense haver d’envair-les. Això sí, divulgar no significa revelar la ubicació d’un niu sensible, acostar-hi visitants o convertir cada animal en un espectacle.
La curiositat ha d’anar acompanyada de respecte. Potser algú dirà que posar nom a una àguila és humanitzar-la. Potser sí. Però si aquell nom fa que una criatura s’interessi per la seva vida, pregunti què menja, on viu i per què necessita un hàbitat tranquil, ja ha servit per obrir una porta. Després ens toca explicar que també importen els animals sense nom, els que no surten a les pantalles i els que ningú no trobarà a faltar individualment. Sempre diem que no hauríem d’esperar que algú mori per demostrar-li estima o respecte. Amb la natura ens passa massa sovint: reaccionem quan una espècie desapareix, quan es perd un hàbitat o quan una imatge ens commou. Però els animals que tenim aquí continuen vius, i és ara quan necessiten que ens en recordem.
El millor homenatge a la Jackie potser no és mirar una vegada més les imatges del seu niu, sinó aixecar els ulls cap a les nostres muntanyes i preguntar-nos què sabem realment dels qui les habiten. Perquè no hauríem d’esperar que una espècie desaparegui per descobrir el valor que tenia. La millor manera de recordar els que ja no hi són és protegir els que encara tenim.
