El conflicte entre sentiment i raó és especialment visible en moments de decisió. La raó aporta estructura, seguretat i coherència. El sentiment, en canvi, ens connecta amb el desig, la intuïció i l’autenticitat. Quan un dels dos domina excessivament, el desequilibri és inevitable. Viure només des del cap pot conduir a una vida correcta, però buida; viure només des del cor pot portar al caos i a la frustració.
Potser el repte real no és triar entre el que sentim i el que sabem, sinó aprendre a escoltar-los tots dos. Entendre d’on neixen les emocions i posar-les en diàleg amb raó. Acceptar que no sempre hi haurà respostes clares i que, de vegades, equivocar-se forma part del procés de créixer.
En el dia a dia, sovint sabem que ens convé. La raó ens marca camins lògics, prudents i socialment acceptats. Però les emocions no sempre obeeixen a la lògica. Apareixen sense permís, amb força, i reclamen ser escoltades. El problema no és sentir, sinó saber què fer amb allò que sentim.
Quan una emoció és ignorada, acostuma a manifestar-se amb més intensitat; quan és escoltada, perd part del seu poder desestabilitzador.
La clau està en el temps i la distància. No totes les decisions s’han de prendre en calent. Donar-se un espai per reflexionar permet que l’emoció s’assereni i que el coneixement —basat en l’experiència, els valors i les conseqüències— pugui intervenir. Aquest equilibri entre pausa emocional i anàlisi racional és essencial per gestionar conflictes interns de manera saludable.
Hi ha situacions en què el cap ja té clara la resposta, però el cor no està preparat. Respectar aquest desfasament és una forma d’autocura. Forçar-se actuar contra el que se sent pot generar culpa, frustració o una sensació de buit.
També cal assumir que cap decisió és completament segura. Buscar la certesa absoluta paralitza. Decidir és, inevitablement, assumir una part del risc. Però quan una decisió neix de l’escolta de què sentim i del que sabem, el resultat acostuma a ser més sostenible, encara que no sigui perfecte.
Finalment, decidir també és renunciar. Cada elecció deixa opcions enrere, i això genera dubte i, sovint, culpa. Acceptar aquesta pèrdua forma part del procés. No totes les decisions ens faran feliços de manera immediata, però algunes ens permetran ser coherents amb qui som.
Entre el que sentim i el que sabem no hi ha una resposta correcta universal. Hi ha decisions honestes. I potser la maduresa no consisteix a encertar sempre, sinó a decidir amb consciència, assumint les conseqüències i aprenent del camí escollit.
La decisió més valenta és aquella que escolta el cor sense apagar el cap.
Entre el que sents i el que saps, decideix: quedar-te quiet també té conseqüències.
El que sents t’avisa; el que saps t’orienta. Decidir és unir-ho.
Quan decideixes, comences.
