La sobreprotecció és un comportament que indueix a la part sobreprotegida al conformisme, a no voler esforçar-se a aconseguir els seus objectius personals perquè igualment, els acaba obtenint. Igualment, ningú dubta de les bones intencions dels pares a l’hora de protegir els seus fills, però, en canvi, massa protecció és contraproduent perquè limita la capacitat cognitiva. Cert que durant la infància no tindrà cap conseqüència negativa, però una vegada el fill entra en l’adolescència la història canvia substancialment, perquè ha d’interactuar amb més adolescents, però malauradament, ell encara està infantilitzat. No ha desenvolupat les capacitats per interactuar amb la gent de la seva mateixa edat.
S’ha vist limitat cognitivament i no ha après a gestionar les seves emocions, ni a entendre els sentiments que provoquen i això, es tradueix en adolescents amb baixa tolerància a la frustració atès que, no coneixen el fracàs. Les emocions que comporta equivocar-se, sentir-se avergonyits, enganyats o menyspreats pels altres, és a dir, no saben com afrontar les emocions i, per tant, tampoc a interpretar els sentiments sorgits. Aleshores, ho faran de dues maneres diferents, sent submisos o agressius, mai diran no, per por de ser jutjat pels altres o, en canvi, utilitzaran l’agressió per imposar les seves idees. Així doncs, la realitat és que hi ha dues versions diferents del resultat final: podem trobar-nos amb adolescents porucs, indefensos o, per contra, amb adolescents prepotents i narcisistes, però, així i tot, tots dos comparteixen el mateix malestar mental.
En conseqüència, la mateixa actuació per part dels pares influeix d’una manera o d’una altra en els fills. Els converteix en adults frustrats i amb nul·la capacitat de gestió emocional perquè passaran de l’alegria a la tristesa o la ràbia en qüestió de segons igual que ho fa un infant de cinc anys quan no aconsegueix el que desitja (plora i fa enrabiades). En conclusió, que hem de permetre que l’infant s’adapti al seu entorn i per aconseguir-ho, ha de cometre errors i això comporta frustrar-se, un sentiment que els adults sabem que finalment, tampoc és tan dolent perquè ens motiva a continuar lluitant pels nostres objectius. Hem après que a força d’intentar-ho, moltes vegades ho aconseguim i quan no és el cas, ho acceptem i anímicament, el malestar desapareix perquè som conscients de l’esforç invertit.
Així és que l’adaptació al nostre entorn social és fonamental per a mantenir-se allunyats dels trastorns mentals, com per exemple: l’ansietat, l’estat depressiu o les conductes antisocials. Estats anímics que dificulten el nostre dia a dia, per tant, en el moment de protegir els fills s’ha d’evitar involucrar-se en la seva autonomia. Com per exemple, els pares que van a l’escola a encarar-se al professorat per les males notes dels seus fills, en comptes de raonar amb ells què ha passat. Es treuen la responsabilitat de sobre, per què estan convençuts que la culpa és de l’escola. .
