Especialistes en comunicació política i assessors sempre tenen pronòstics abans de les eleccions, i molts cops encertats. Ara bé això és com un partit de futbol, hi poden haver equips que parteixen de favorits, equips que no tenen res a perdre i equips que ni es presenten. Hi ha equips que tenen uns valors i formes de treballar que són diferents de les dels altres, hi ha equips que tenen més per la mà unes competicions que altres.
La política és exactament igual. Hi ha partits polítics que tenen una vocació de país i d’altres que tenen més per la mà les eleccions comunals. Hi ha partits que no tenen una transcendència nacional i que tenen una forta vinculació territorial.
Ara bé el dia 17 de desembre tenim set partits de futbol simultanis, que poden tenir certes similituds entre ells, però són diferents terrenys de joc. Cada terreny de joc té les seves peculiaritats i per molt que un partit parteixi com a favorit, el partit s’ha de jugar igualment i en joc poden passar coses.
Aquesta és la màgia de les eleccions i sobretot la màgia de les campanyes electorals. Es poden haver preparat millor o pitjor les coses, però el partit s’ha de jugar igualment. Pots escollir diferents estils de campanya, o pots escollir una sèrie de candidats que tinguin diferents caràcters. Dins del terreny de joc els que parteixen com a favorits han de jugar a no cometre errors, mentre que l’aspirant s’ha de donar a conèixer i oferir un bon projecte per a desbancar l’altre.
Cometre errors en campanya no és gaire comú, però cal esmentar que poden passar, es pot fer una mala passada enrere i que al contracop la candidatura rival t’estomaqui i et fulmini. També cal esmentar que qui aconsegueix ser més influent en l’agenda pública i política té més capacitats d’endur-se el partit.
Un altre aspecte a tenir en compte és que tenir un equip complet i divers et facilita les coses a l’hora d’adaptar-se als imprevistos. Imprevistos que poden canviar les condicions del terreny de joc, i t’obliguen a jugar d’una altra manera a la qual es tenia previst.
Un exemple de manual de resistència és Pedro Sánchez, que tot i tenir totes les de perdre ha escollit molt bé el terreny de joc de les batalles i ha resistit. Ha resistit i és qui més aliats i projectes de futur té. I una mica d’això va la política, de resistir els cops quan les coses no van bé i de saber buscar aliats per a quan no pots dependre de tu sol.
Cal fer valdre cada vot i cada representant, com si fos l’últim. Agafant l’exemple de Junts, podem apreciar com tan sols set diputats poden marcar la diferència en ser present o no en la primera línia política. Tenir la capacitat de dir no és un poder absolut de magnituds estratosfèriques.
Tenint en compte això, la campanya també pot ser un infern per a qui parteix en avantatge. Trias per Barcelona va arrasar a les enquestes i es va marcar com a opció preferent de canvi, però es va quedar curt d’aliats, i un gir inesperat i criticat del PP va fer que avui Trias no sigui alcalde.
La campanya electoral dona ales als aspirants, mentre que els continuistes tenen l’obligació de no cometre cap error. Tot va de mil·límetres i com més calculades les probabilitats de què passin certes coses es tinguin, més previsió sobre el resultat es pot tenir.
