La injustícia és una realitat persistent que travessa àmbits socials, econòmics i personals, i que sovint genera una resposta emocional immediata basada en la necessitat de reparar el dany. Jo mateixa m’hi he trobat: davant d’aquestes situacions, apareix gairebé de manera automàtica la voluntat d’ajudar i restablir l’equilibri. Tanmateix, amb el temps he anat entenent que aquesta reacció, tot i ser benintencionada, pot resultar limitada o fins i tot contraproduent si no es gestiona amb criteri i una mirada estratègica.
Assumir el paper de salvador implica entrar en una dinàmica emocional intensa que pot desplaçar el focus del problema real cap a la necessitat pròpia d’intervenir. Sovint, aquesta posició es construeix des d’una empatia desbordada que dificulta la presa de decisions racionals i sostingudes en el temps. He vist com, en lloc de contribuir a una solució estructural, es pot acabar generant dependència o perpetuant situacions de vulnerabilitat. Per això, considero fonamental introduir el que anomeno un “airbag” emocional: una distància conscient que permet contenir la reacció immediata i obrir espai a l’anàlisi.
Aquest “airbag” no suposa una renúncia a l’empatia, sinó una regulació d’aquesta. Es tracta de baixar el nivell d’implicació emocional fins a un punt que permeti observar la situació amb claredat, identificar els factors rellevants i actuar amb eficàcia. També he après que no totes les injustícies poden ser resoltes immediatament, ni de manera individual. Reconèixer els límits propis és, des del meu punt de vista, un pas clau per evitar la frustració i el desgast. Acceptar-los no és una forma de passivitat, sinó una condició necessària per intervenir amb sentit.
En aquest marc, el model del triangle dramàtic de Karpman ofereix una eina especialment útil per comprendre les dinàmiques que es despleguen en contextos d’injustícia. Aquest model descriu tres rols interrelacionats: la víctima, el perseguidor i el salvador. Quan una persona assumeix el rol de salvador, sovint reforça, sense voler, la posició de víctima de l’altra part, alhora que alimenta la dinàmica del perseguidor. Així, el sistema es manté actiu i es reprodueix.
Sortir d’aquest triangle implica un canvi de posicionament. En lloc d’actuar des de la reacció, cal fer-ho des de la consciència. Això significa substituir la necessitat de salvar per la voluntat d’acompanyar, fomentar l’autonomia de l’altra persona i evitar assumir responsabilitats que no corresponen. També implica desenvolupar una mirada crítica que permeti identificar quan una intervenció és realment útil i quan, en canvi, pot ser invasiva o ineficaç.
Actuar estratègicament davant la injustícia requereix, per tant, una combinació d’empatia regulada, pensament crític i capacitat d’anàlisi. Intento posar límits, prioritzar recursos i decidir amb criteri on i com intervenir. No es tracta de fer menys, sinó de fer millor: d’orientar l’acció cap a aquells espais on realment es pot generar un impacte transformador.
A més, aquesta perspectiva estratègica permet sostenir l’acció en el temps. Quan es redueix la càrrega emocional i s’abandona la necessitat de resultats immediats, es fa possible construir respostes més sòlides i coordinades. Això és especialment rellevant en contextos complexos, on les causes de la injustícia són estructurals i requereixen intervencions sostingudes i col·lectives.
En definitiva, abordar la injustícia des d’una mirada estratègica implica, per mi, renunciar al protagonisme del salvador i adoptar un rol més conscient, responsable i eficaç. Només així és possible contribuir a canvis reals i duradors, evitant caure en dinàmiques que, tot i la bona intenció, acaben perpetuant allò que es vol transformar.
En aquest sentit, el llibre El triangle dramàtic de Karpman m’ha ajudat a entendre millor aquestes dinàmiques i a actuar amb més consciència.
