Hi ha una frase que els joves sentim sovint: “Sou el futur del país.” I sí, d’alguna manera ho som. Som qui continuarà prenent decisions, qui seguirà construint el país i qui viurà les conseqüències de les decisions que es prenen avui. Però, de vegades, quan ens diuen que som el futur, sembla que això impliqui que encara no ens toca participar, opinar o decidir. Com si el nostre moment hagués d’arribar més endavant.
Els joves som el present perquè ja estudiem i treballem, i també formem part del que passa al país. No estem esperant que arribi el nostre moment. El nostre moment és ara.
I potser el problema no és que no se’ns escolti. Moltes vegades se’ns escolta. El que volem és que allò que diem també es tingui en compte. Que les nostres idees no quedin simplement en una conversa, una reunió o una proposta, sinó que puguem formar part de les decisions que també ens afecten.
Vivim en un moment en què tot canvia molt ràpid. Han canviat les maneres de treballar, d’aprendre, de comunicar-nos i fins i tot de pensar el nostre futur. Nosaltres hem crescut enmig d’aquests canvis i ens hem hagut d’adaptar a ells. I això també ens ha donat nous coneixements i noves maneres de fer les coses.
Però encara hi ha vegades que una idea pesa menys simplement perquè qui la planteja és jove. Potser perquè ens falta experiència o simplement perquè la nostra manera de veure les coses és diferent. I evidentment que l’experiència és molt important. Però tenir menys anys no vol dir tenir menys coses a aportar.
No es tracta de posar els joves en contra dels adults. Al contrari. Es tracta d’entendre que cadascú ha viscut una realitat diferent i que, precisament per això, ens podem complementar. Els més grans poden aportar-nos experiència i perspectiva, i els joves podem aportar noves mirades, noves formes de treballar i una visió d’un món que està canviant constantment.
I mentre parlem de nosaltres com el futur, també hauríem de preguntar-nos si aquest futur el veiem aquí.
Perquè cada vegada que un jove marxa d’Andorra per estudiar, treballar o buscar oportunitats fora, no només marxa una persona. També marxen coneixements, idees, projectes, talent i una part de tot allò que podria haver contribuït a construir el país. I això no vol dir que marxar sigui dolent. Moure’ns, conèixer altres llocs i viure noves experiències també ens fa créixer. Però hauríem de poder escollir marxar perquè volem, no perquè sentim que aquí no tenim un lloc on construir el nostre futur, i poder participar també té a veure amb sentir que podem construir una vida aquí
La incertesa forma part de la nostra generació. No sabem exactament com serà el món laboral d’aquí a deu anys, quines professions existiran o com continuaran canviant les nostres formes de vida. Però precisament per això necessitem poder participar en el present i sentir que tenim veu en el país on vivim.
I potser això és el que hauríem de començar a canviar, deixar de parlar dels joves només com allò que vindrà i començar a veure’ns com allò que ja està passant. Perquè no volem que simplement ens diguin que som el futur. Volem que ens escoltin, que tinguin en compte el que diem i que confiïn també en allò que podem aportar.
Perquè el futur arribarà, sí.
Però mentre arriba, nosaltres ja estem aquí.
