Hi ha un moment molt concret en què moltes persones s’aturen.
No perquè no sàpiguen què volen.
No perquè no tinguin capacitat.
S’aturen perquè, just abans de fer el pas, apareix una pregunta silenciosa: i si no soc capaç?
Aquesta pregunta no acostuma a dir-se en veu alta. Es disfressa de prudència, de realisme, de “millor esperar una mica més”. Però, en el fons, no parla del projecte, ni de l’objectiu, ni de les circumstàncies. Parla de la relació que tenim amb nosaltres mateixos.
He vist moltes vegades persones amb talent, idees i recursos esperar sentir-se segures abans d’actuar. Com si la confiança fos una condició prèvia, una mena de llum verda interna que ha d’encendre’s abans de començar. I aquí és on sovint ens enganyem: la confiança no sol arribar abans del pas. Arriba després. O, més exactament, es construeix mentre camines.
Psicològicament, això és clau. El cervell no funciona tant a partir del que desitgem, sinó del que creiem possible per a nosaltres. Les creences que tenim (sobre la nostra capacitat, el nostre valor, el nostre lloc al món, etc.) actuen com unes ulleres invisibles. No només condicionen el que fem, sinó el que veiem.
Per això la frase “si ho creus, ho crees” genera tanta resistència. Sona massa simple. Massa optimista. Però, si la mirem amb una mica més de profunditat, descobrim que no parla de màgia, sinó de direcció mental.
El cervell disposa d’un mecanisme anomenat sistema d’activació reticular. És, a grans trets, el filtre que decideix quina informació de la realitat és rellevant i quina no. No podem processar-ho tot, així que el cervell selecciona segons allò que considera important, coherent o esperable.
Quan no confies en tu, aquest sistema filtra la realitat per confirmar-ho: posa el focus en els errors, en els obstacles, en tot allò que reforça el “ja ho sabia”. En canvi, quan comences a creure, ni que sigui tímidament, que potser sí que ets capaç, el focus canvia. Apareixen oportunitats, alternatives, petits senyals que abans no veies.
La realitat no canvia de cop. El que canvia és la teva manera d’interpretar-la.
A nivell emocional, passa quelcom semblant. Les creences es transformen en identitat: jo soc d’aquest tipus de persones, això no és per a mi, jo sempre abandono, jo no soc constant. I des d’aquesta identitat prenem decisions, sovint de manera automàtica. No és falta de voluntat; és coherència interna amb el relat que ens expliquem.
Per això tanta gent espera el moment ideal. O fer-ho perfecte. O tenir-ho tot clar. Són formes sofisticades de protegir-se del risc més profund: el de confirmar una por antiga sobre un mateix. Però aquesta protecció té un preu alt: la renúncia anticipada.
Empoderar-se no vol dir eliminar el dubte. Vol dir deixar de donar-li l’última paraula. Vol dir entendre que la confiança no és absència de por, sinó decisió de no deixar-se governar per ella. Que sentir-se insegur no invalida el pas, només el fa humà.
Les persones que aconsegueixen els seus objectius no són les que confien sempre. Són les que han après a actuar sense esperar sentir-se completament preparades. A donar-se crèdit abans de tenir totes les proves. A construir seguretat a base d’experiència, no d’anticipació.
Potser el canvi no passa per fer més ni exigir-te més. Potser passa per mirar-te diferent. Per començar a actuar com algú que es dona una oportunitat, encara que no ho tingui tot resolt. Encara que el dubte hi sigui.
Perquè, al final, no construeixes la vida que vols quan estàs segur de tot.
La construeixes el dia que decideixes confiar una mica més en tu del que ho has fet fins ara. I aquest gest, per senzill que sembli, ho pot canviar tot.
