L’Ignasi Ribas és director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i investigador a l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). És expert en la investigació sobre els exoplanetes i participa activament en projectes d’instrumentació per al descobriment i la caracterització de nous planetes semblants a la Terra, com Carmenes, del qual és l’investigador principal. Entre altres, també ha publicat més de 230 treballs d’investigació a revistes internacionals.
 
–Demà participa a la Serenalla, a la Massana. De què parlarà?
–En principi, és una taula rodona amb la Sònia Fernández-Vidal i el Jordi Mompart, que són físics quàntics. La meva especialitat és l’astrofísica i l’espai, per tant, segur que trobarem temes de conversa que ens aproparan al món infinitament petit de la quàntica i el món enormement gran de l’espai. 

–Quina és la seva funció com a director de l’IEEC?
–Dintre de l’Institut, la major part del meu temps el dedico a gestionar equips de científics, enginyers i personal d’administració. Un dels temes principals que estem duent a terme ara mateix és l’impuls de l’estratègia de New Space de la Generalitat de Catalunya, que consisteix amb el desenvolupament d’un programa de nano satèl·lits que en diem Cubesat per diverses aplicacions. A part, tractem diferents eixos com la generació de talent, duem a terme altres programes de recerca i desenvolupament, i també seguim en contacte amb les relacions internacionals. A banda, tinc el meu grup de recerca, on busquem exoplanetes. Amb tot, tinc aquest doble vessant de gestió i una altra part també de recerca, que és la que em fascina més.

–Un dels temes principals de la taula rodona serà Els descobriments més sorprenents. Quins considera que són en l’astrofísica?
–Tot depèn de l’escala de temps que mirem. Jo em dedico a buscar exoplanetes i, en particular, aquells que tinguin les condicions adequades per ser habitables. En aquest sentit, una de les fites més importants de l’àmbit on treballo va succeir fa 27 anys, l’any 1995, quan es va descobrir el primer planeta que girava al voltant d’una altra estrella diferent del sol. Tanmateix, per mi, una de les troballes més importants recents és que fa uns anys es van descobrir les primeres senyals d’ones gravitacionals, és a dir, quan dos forats negres gegants es fusionen en un, i això es va detectar en un experiment que es diu LIGO. A més, justament la setmana passada van arribar les primeres imatges d’un telescopi espacial que es diu James Webb, també un succés molt rellevant en l’astrofísica, el qual ens donarà molts temes per parlar els pròxims anys i serà un abans i un després en la ciència. Aquests només són fets aleatoris de diferents èpoques, però que crec que són representatius.

–Quan va començar a interessar-se per l’espai?
–Ara tinc 51 anys, i l’astrofísica m’interessa des que en tenia 12. Quan era petit i vivia a Manresa, un veí del meu bloc de pisos em va dir que havia construït un telescopi i em va convidar a mirar a través d’ell. I així ho vaig fer. Així, amb 12 anys, vaig posar l’ull darrere d’aquell aparell i vaig veure la Lluna, Júpiter, i tot plegat em vaig meravellar. En aquell moment, vaig decidir que em dedicaria a això quan fos gran, i he tingut la sort de poder complir aquesta mena de somni d’infant.

–Vostè s’ha especialitzat en la cerca dels exoplanetes, és a dir, aquells que no pertanyen al nostre sistema solar. Per què creu que és tan important?
–Amb la ciència, en general, ens fem preguntes que surten de la intriga. En el cas dels exoplanetes està molt clar. Tenim curiositat per entendre quin és el nostre lloc a l’univers. La nostra Terra està en un sistema solar on hi ha set planetes més, a part de nosaltres, però volem saber si això és una cosa única o comuna, i si d’entre tots els sistemes planetaris que hi ha a l’univers, algun té les condicions semblants a les nostres perquè hi hagi vida. Aquesta és la raó de base. Però en l’àmbit dels exoplanetes hi ha una pregunta més filosòfica o social, què és: som únics? Estem sols? Hi ha altres éssers vius a l’exterior? Realment la nostra tasca és respondre a preguntes que tenen una transcendència social molt important, i això motiva als científics a dedicar-s’hi.

–Quines tècniques s’utilitzen per trobar exoplanetes?
–El que pensaríem que ens aniria molt bé és agafar una càmera i fer una foto a una estrella i veure els planetes que li fan voltes. És el que en diem una detecció directa de planetes, però no ho sabem fer, perquè no tenim la tecnologia en general capaç de separar la llum de planetes que són molt tènues, d’una estrella que ens enlluerna completament. Així doncs, tot i que no el veiem directament, hem desenvolupat tècniques que ens permeten descobrir-lo de forma indirecta, mesurant l’efecte que el planeta fa sobre la seva estrella. No el veiem, però els moviments o característiques de l’estrella ens permeten deduir que està al seu voltant. I això ho fem mesurant la posició, la velocitat, o bé la brillantor de l’estrella. 

–S’ha trobat la possibilitat que hi hagi vida en altres planetes?
–Actualment, coneixem aproximadament uns 5.000 planetes fora del sistema solar, que en són molts. D’aquests, n’hi ha 24 que considerem que són potencialment habitables. Però s’ha de saber què volen dir les dues paraules: potencialment i habitables. El fet que existeixi oxigen en una atmosfera no és un requisit indispensable perquè hi hagi vida, pot haver-hi vida que no necessiti oxigen. El que creiem que és un requisit indispensable és l’existència d’aigua líquida, rius, oceans, llacs, etc. Llavors, definim un planeta habitable com aquell que té aigua líquida a la superfície. Però n’hi ha 24 de potencialment habitables, i aquest potencialment vol dir que estan a la distància correcta de la seva estrella com perquè la temperatura a la superfície sigui d’entre zero i 100 graus i, per tant, si hi ha aigua, estigui en forma líquida. Amb tot, no sabem si hi ha aigua, per aquesta raó diem que són planetes potencialment habitables, perquè podrien tenir les condicions adequades. 
De moment, hem trobat un total de zero planetes habitables i zero d’habitats, que no vol dir que no hi siguin, però encara no hem pogut identificar-los. A mi m’agradaria, si puc dir el meu desig com a humà, que la vida fos superabundant a l’univers, però encara estem buscant quant probable és que la vida sorgeixi en un lloc, i abans de morir-me, voldria sentir la resposta a això, m’agradaria molt.

–Es pot ser un científic i creure amb Déu?
–Jo m’ho pregunto moltes vegades, això. Et puc dir, des de la meva experiència, que hi ha molts astrofísics creients. Tampoc et diria que són la majoria, però n’hi ha un bon nombre. Jo sóc un ateu recalcitrant, per tant, no crec en cap divinitat creadora ni en res de tot això, i em costa molt entendre com pot ser que algú que tingui una mentalitat científica pot alhora ser creient, però hi ha qui ho pensa, i pot ser un gran científic sent alhora creient. Al final, però, la parcel·la que li queda cada cop a Déu és més petita, perquè trobem resposta a misteris que en el passat s’atribuïen a una acció divina. L’origen de l’univers o el Big Bang es poden explicar físicament, però hi ha gent que pel seu benestar necessita creure amb unes estructures que són les que li proporcionen la religió.

–Falten recursos en el sector i en la investigació?
–A Espanya tenim recursos, però potser menys que en altres països com Corea del Sud, EUA, Japó, Xina o Finlàndia. El més complicat és que les condicions dels investigadors aquí són especialment precàries, quant a perspectives i sous. Hi ha possibilitats de ser investigador, però s’han de passar unes certes penúries perquè tot és llarg i el procés fins a aconseguir una plaça fixa acostuma a ser laboriosa. En l’àmbit dels contractes predoctorals o els joves post doctorat hi ha oportunitats. Tanmateix, es podrien posar més esforços i ajuda perquè aquests investigadors s’estabilitzessin abans dels 45 anys, que és l’edat mitjana d’obtenció d’una feina fixa en el sector. És una barbaritat. 

–Des de la societat hi ha desinformació?
–Hi ha sèries, pel·lícules o documentals d’una qualitat molt gran i rigorosaos, on el coneixement que es difon és molt bo. Així i tot, s’ha d’anar molt amb compte perquè hi ha molta afició a posar notícies catastrofistes o esbiaixades i que se’n faci una pilota molt gran, o que s’intenti confondre a la gent amb teories inversemblants i rocambolesques. Ara hem vist a gent que parla que la terra és plana o bestieses d’aquest calibre, que acaben amplificant-se perquè les xarxes socials són un caldo de cultiu en aquest sentit. El consell és que si un mateix té dificultats per fer-se’n una opinió, que pregunti a professionals qualificats i que s’informi, perquè moltes persones del meu àmbit estan encantats d’explicar, informar a tothom i aclarir tots els seus dubtes.