La Caixa Andorra de Seguretat Social (CASS) va contractar José Antonio Herce com a assessor de l’entitat en matèria de pensions. Davant de la Comissió d’estudi per a la viabilitat de les pensions va donar el seu punt de vista sobre l’estat actual de les pensions i cap a on s’hauria d’encaminar la seva reforma.

–En la Comissió d’estudi per a la viabilitat de les pensions, com a expert en la matèria va donar el seu punt de vista i va emfatitzar dos punts que s’hauria de tenir en compte en el moment de fer la reforma. El primer, el d’equiparar l’edat de jubilació a l’esperança de vida. Què vol dir amb aquesta frase?
–Més que equiparar-la seria vincular-la. L’esperança de vida ha de ser molt més gran que l’edat de jubilació perquè es necessita gaudir de la jubilació uns quants anys. Vincular-la vol dir indexar l’edat de jubilació a l’esperança de vida de forma que sigui quina sigui la distància que separi avui l’edat de jubilació a l’esperança de vida, si aquesta segueix pujant, l’edat de jubilació també pugi en una manera proporcional que decideixin els responsables de sistema i polítics.  

–I què representa aquest fet per les jubilacions?
–Que l’edat de jubilació no es quedi parada quan l’esperança de vida augmenta, perquè sinó s’arriba al punt que els joves es jubilaran a la mateixa edat que els seus pares, però aquests viuran uns set o vuit anys més. Són més anys de pensions i no se sap si aquests hauran cotitzat més que els seus pares. És un problema matemàtic, però també moral. Els joves no poden pretendre jubilar-se a la mateixa edat que els seus pares, perquè viurà més anys que els seus pares. Aquest punt s’ha de fer entendre a la població, perquè sinó trobarem una resistència molt gran al canvi al sistema de pensions.

–L’altre punt feia referència a un sistema mixt de pensions. Quins són els pilars d’aquest sistema?
–Consisteix en tres pilars. El primer és el de la seguretat social. Tots els països del món tenen seguretat social. El segon és els plans de treball, promoguts per les empreses pels seus treballadors; aquests, en tenir una fiscalitat favorable, estan regularitzats per a les autoritats públiques, amb un model de capitalització i el regulador decideix si són obligatoris o no per a totes les empreses, per tots els treballadors, decideix quin és el seu tractament fiscal, requisits tècnics mínims que han de tenir perquè siguin solvents. El tercer pilar és el de les pensions personals, individuals, estrictament privades, que no les promou una empresa o govern, sinó que les promou una entitat financera i qui vol compra el producte.

–I a Andorra, com estan aquests pilars bàsics de les pensions?
–El pilar 1 és la CASS i és de repartiment, però té una fórmula de pensions molt interessant, d’aportació definida que calcula la pensió en funció del que s'ha cotitzat. Converteix la cotització d’euros en punts, amb un valor determinat i, quan es jubilen es presenten tots els punts obtinguts i aquests punts se’ls converteix en euros a un valor del qual els van comprar. L’angoixa del treballador d’Andorra és saber quan valdrà el punt quan es jubili. El més interessant de la fórmula andorrana és que es pot convertir molt fàcilment.

El segon pilar, el de plans de treball, a Andorra no existeix. Només existeixen pensions de capitalització de treball pels funcionaris. Són pensions complementàries a la de la seguretat social, no són substitutives. L’andorrà que pot accedir a una pensió complementària no ha d’escollir entre la de la CASS o la de l’empleable. Els treballadors del sector privat no tenen un pla de treball, no hi ha una legislació que reguli l’existència d’aquest pilar 2. Aquest és un marge que s’ha de treballar.

El tercer pilar, a Andorra també és insignificant. El gruix de les pensions d’Andorra venen de la pensió pública, del pilar 1.

–Avui en dia, amb els joves, els plans d’empresa serien complicats aplicar-los per la mobilitat i la manca d’estabilitat laboral?
–Els plans del pilar 2 acostumaven a ser bastant rígids –perdies drets, no et podies emportar el 100%-, però, en l’actualitat, els plans de treball són molt flexibles. Les aportacions no tenen per què ser excessives i s’està generalitzant el procediment d’adhesió obligatòria, però tenen sis mesos per abandonar-lo si no els hi agrada. Al Regne Unit, on està molt arrelat, només 1 de cada 10 treballadors que s’han vist obligats a adherir-se, l’ha abandonat. El que demostra que és un mètode exitós. És una fórmula molt flexible que s’acostuma a començar amb un 1+1, és a dir, l’1% del salari brut a càrrec del treballador i l’altre 1% a càrrec de l’empresa. Si el treballador no aporta res, l’empresari no està obligat a aportar res, perquè són contribucions bessones. Si els joves marxen de l’empresa s’emporten la motxilla amb ell.

–Andorra té algunes característiques molt particulars que puguin complicar la reforma de les pensions?
–Cada país té unes característiques concretes. És veritat que a Andorra està extremat el cas dels immigrants, que treballen una temporada en el país, que marxen, però que acumulen drets. L’important és que es puguin aprovisionar els pagaments d’aquests treballadors. Aquests pagaments pertanyen als treballadors, encara que s’hagin utilitzat per pagar les pensions del moment. Una idea interessant seria que els pagaments dels diferits, que ho fiquin en un fons que s’acumuli i es rendibilitzi, que sigui la seva motxilla que s’emportin allà on continuïn la seva carrera laboral. S’ha de fer bé, cada compte de cada estil de treballador, per separat.

–Quines haurien de ser les reformes que s’han de fer a Andorra?
–És prematur. Acabem de començar a treballar i estem en un període de reflexió. Va encaminat a un sistema mixt. Aconseguir que l’esforç de cada treballador andorrà sigui igualment reconegut, perquè les fórmules siguin suficientment justes. És el moment d’adaptar els sistemes de pensions al segle XXI. Andorra va fer una reforma el 2014 que va començar a funcionar el 2015. No estem tant lluny del 2015. L’actual reforma que es vol impulsar, segurament entrarà en vigor el 2023 i estem parlant de vuit anys del 2015. Amb vuit anys amb el dinamisme demogràfic que s’està observant en tots els països avançats és un període molt gran per no haver-hi fet cap ajustament important en el sistema de pensions. 

–Aleshores, el sistema de pensions és una cosa que s’hauria de revisar de forma regular?
–De forma regular i cada cert temps s’hauria de retocar de forma estructural els seus principals elements per posar-ho al dia. Com més anys passin sense que s’ajusti, més fortes han de ser les mesures que s’hi han d’implementar i això causa frustració.

–Com afectarà les persones la reforma de les pensions?
–A partir dels 65 anys, gran part de la població només té una font de renda principal que és la pensió. Tot i això hi ha força gent que ha estalviat en forma d’actius financers i habitatges i que no es fan servir. Hi ha pensionistes que no arriben a finals de mes, però que posseeixen riqueses que no utilitzen per generar renDes per a la pensió. En tots els països hi ha un gran potencial d’estalvi complementari o pensions complementàries que no se sap desenvolupar. Per aquest motiu, els plans de treball serien molt interessant perquè, a més de la renda de la seguretat social, en tindria una de suplementària. La pensió mitjana a Andorra no arriba als 600 euros al mes en el pensionista representatiu. És molt poc perquè s’ha cotitzat només el 12% del salari. És una cotització baixa. La forma que aquesta pensió mitjana creixi és apujar les cotitzacions, potser en lloc del 12% un 18%. El sistema andorrà, ara mateix, té equilibri, no té dèficit. Començarà a tenir dèficit, si no es fa res, el 2024 i esgotaria el fons de reserva el 2034.

–Hi ha algun model d’altres països que s’ajusti o que s’hagi d’implementar a Andorra?
–Els models purs que s’han vist fins fa uns anys, ara ja no són així, ja que el model nòrdic ha copiat innovacions del model anglosaxó i al revés. Si s’agafen els ingredients dels diferents models i es preserven els millors ingredients del nostre model, potser donarem amb un bon sistema de pensions, més flexible, adaptable, que incorpori el que altres països han vist abans que nosaltres. 
La CASS té elements molt interessants, com la fórmula de pensions –d’aportació definida–, que seria molt senzill convertir-la amb una fórmula molt eficient per treure l’angoixa de quan valdrà el punt quan la persona es jubili. A Suècia, per exemple, el que es totalitza no són els punts, sinó els euros que s’han cotitzat. Quan es totalitza els euros que has cotitzat, se li comptabilitza una taxa de creixement de rendibilitat i d’aquí es dedueix ja el que es convertirà en una renda vitalícia. La fórmula andorrana està en perfectes condicions per trobar una solució més eficient que s’han provat en altres països.

A més, Andorra ha de pensar a generar un sistema d’auto-enrolment anglosaxó adscrits a plans de treball que haurien de començar amb cotitzacions modestes, repartides per igual entre treballador i empresari. És veritat, ho has pagat tu, has fet un esforç, t’han obligat, has passat per ell, però després ho gaudeixes. Si no ho arribes a gaudir, aquest fons és teu i dels teus hereus. És un valor important.

–Per als joves que veuen la jubilació molt lluny, es requereix un esforç extra de pedagogia, explicació?
–Necessiten un esforç extra de pedagogia, ja que no són treballadors com els seus pares que s’enquadraven en una empresa i es jubilaven en la mateixa empresa. La pedagogia, aleshores, no era tan necessària perquè es feia cada dia. Amb la cultura laboral d’aquella època es desenvolupava la cultura provisional.

Ara mateix, la cultura laboral és molt diferent, la probabilitat que un treballador canvi de feina 10 vegades al llarg de la vida laboral és molt alta i ja no hi ha el marc cultural laboral per traslladar el valor de la pensió social. Molts joves es troben que desconeixen què és aquest punt de les pensions i no tenen interès.

S’ha banalitzat la cultura de l’esforç provisional i s’ha de tornar a treballar el tema, perquè si ningú els hi explica, ells no ho descobriran per si sols. Potser els hem acostumat al fet que els estats s’ocupen de tot, no hi ha recursos suficients perquè els estats acompanyin a una persona del bressol a la tomba.