Les dues primeres famílies sirianes acollides per Andorra ja són aquí. El Govern compleix d’aquesta manera el compromís adquirit davant la comunitat internacional i culmina el llarg procés que va suposar l’aprovació, per unanimitat al Consell General, de la Llei de protecció temporal i transitòria per raons humanitàries. La Comunitat de Sant Egidi ha estat l’encarregada de dur a terme la selecció de les persones, basant-se en criteris de vulnerabilitat i capacitat d’adaptació, i del seu trasllat dels afores de Beirut, «on fins ara malvivien», en paraules del seu responsable, David Salas, al Principat.

Les famílies Alabi i Najum (noms ficticis, com la resta de noms àrabs que apareixen en aquesta notícia) van arribar ahir de matinada a l’Aeroport de Barcelona. Allà els esperava tot un seguici de voluntaris de l’entitat religiosa i dos tècnics del Servei d’Atenció a Persones Refugiades del Govern. Després d’un breu esmorzar plegats, van agafar un mini bus direcció a Andorra i només posar-se en marxa, el Badr, el fill de 17 anys dels Alabi, no podia apartar la mirada de la finestra. Preguntat per què mirava tan ensimismat, la resposta va ser clara: «Tot està molt net i el trànsit és ordenat!». 

Durant el trajecte, tots ells es mostraven curiosos pel que els oferia l’arribada al nou país i una de les majors inquietuds era saber com seria «l’habitació» que compartirien i si haurien de comprar mobles. No sabien que el Govern els tenia preparat un pis per a cada família, ambdós perfectament moblats, amb una habitació de matrimoni i dues individuals i un paquet amb els aliments més bàsics damunt la taula. La Jamila, la filla menor d’11 anys, també volia saber si avui hauria de començar l’escola, però fins la setmana que ve no cal preocupar-se.

«Partir de zero»

Aquests dubtes ja els tenien abans d’aterrar, però aleshores el què imperava era la tensió i la por: mai abans havien pujat a un avió. «Feia molts anys que esperava aquest moment», va admetre l’Amid. El viatge per carretera també va servir per explicar les primeres impressions que havien rebut. L’Abdul va reconèixer que el tracte al Líban mai va ser del tot agradable, i que des que van posar un peu a Barcelona tot el que havien rebut eren bones paraules, respecte i afecte. «No esperàvem aquesta recepció ni que se’ns tractés d’igual a igual, fa temps que ens van robar la dignitat», va afegir la seva dona, Asmaa. 

Malgrat el cansament, teníen ganes de parlar i van demanar a EL PERIÒDIC que publiqués les seves pretensions: «Volem partir de zero. Jo a Síria no treballava però aquí estic disposada a fer el què sigui per ajudar», va assegurar l’Asmaa, mentre l’Abdul deia: «Inshallah (tant de bo) tornem tot l’afecte que hem rebut avui amb la nostra feina i el compromís amb Andorra. No us volem decebre». 

Un cop arribats al Principat, i traspassada la frontera sense cap mena d’incident, van ser traslladats al Ministeri d’Afers Socials on el Govern els va oferir una benvinguda privada.