«Explica’m la història d’un refugiat i m’hauràs explicat la història de totes les postguerres», deien els clàssics grecs en les seves tragèdies originades, precisament, per les guerres. Al cap i a la fi, tots els conflictes bèl·lics són iguals i qualsevol d’ells suposa la situació més extrema que una persona pugui experimentar, doncs es veu evocada a la inseguretat, a la plena certesa que patirà una pèrdua que no desitja, a l’emigració o, fins i tot, a la mort. En aquesta encreuada es van trobar les famílies sirianes Alabi i Najum (noms ficticis) que tot just ahir van arribar al Principat procedents del Líban.

L’aterratge

Aeroport de Barcelona-El Prat. 05.55 hores. Aterra un avió procedent de Beirut. Entre els passatgers hi ha les set primeres persones d’origen sirià acollides pel Govern d’Andorra. Una trentena de voluntaris de la Comunitat de Sant Egidi els espera amb una gran pancarta que clama BENVINGUTS A ANDORRA, en català, francès, castellà i àrab, banderes de l’entitat religiosa, una cadireta de bebè, rams de margarides blanques i grogues i bosses repletes de roba d’abrigar de totes les talles. «Hem vist que aquest cap de setmana caurà la primera nevada a Andorra!», aclareix la Meritxell, una de les principals implicades. L’expectació està més que justificada. I és que no només es tracta dels primers refugiats acollits pel Govern d’Andorra; també són les primeres persones a arribar a través d’un corredor humanitari a la península Ibèrica. Xavier Vidal, màxim responsable de la coordinació del trasllat dels Alabi i els Najum del Líban a Andorra, no es desfà ni un segon del telèfon mòbil: l’ambaixador andorrà a Espanya, Jaume Gaytán, està pendent de la seva arribada per si alguna autoritat diplomàtica ha d’intervenir. Per sort, tota la documentació és correcte i la Policia els deixa passar sense demores.

La rebuda

06.15 hores. Les portes automàtiques de les Arribades del Prat s’obren i apareixen les dues famílies al complet, capitanejades pel membre de Sant Egidi, David Salas. La rebuda es fon en un enorme aplaudiment i malgrat que el rostre de tots ells és seriós, els brillen els ulls. Saben que estan a punt de començar una nova vida. Després de prendre un té i unes pastes típiques àrabs en una de les cafeteries de l’aeroport, el Badr (nom fictici), el fill gran dels Alabi, es connecta a la xarxa wifi per videotrucar els seus familiars a la frontera siri-libanesa i informar-los que ja han arribat. El mòbil passa de mà en mà perquè tots volen explicar que són a punt d’agafar el mini bus, llogat per l’entitat, que els ha de dur fins a Andorra. 

El viatge i l’arribada

Durant el trajecte, hi ha tres coses que els criden l’atenció: Montserrat (el mòbil torna a passar de mà en mà per immortalitzar la serrelada), el pantà d’Oliana que, com si hagués estat especialment preparat per a l’ocasió, protagonitza una estampa idílica amb la boira entre l’aigua i les muntanyes, i el poble d’Organyà i la història que els expliquem de les Homilíes. A més, al llarg de tot el recorregut, tres paraules es colen constantment en les converses que entre ells mantenen en àrab: «Andorra», «la Vella» (per l’especial dificultat de pronunciar la ll) i «gràcies». 

Amb el traspàs del primer cartell de color blanc que indica que som a ANDORRA, arriba el segon aplaudiment de la jornada, i també les primeres llàrgimes, «d’il·lusió, no de pena, eh», diu entre somriures l’Asmaa. El creuament d’Espanya al Principat també es realitza ràpid i sense incidents i provoca el tercer aplaudiment. «Ja està? Tan fàcil? A la frontera amb el Líban hi estàvem hores!», exclamen tots sorpresos. Sí, ja han arribat a la seva nova llar.