Les pròximes setmanes i mesos s’hauran de tancar diferents aspectes per a que l’Enfaf de futbol sala sigui una realitat. El projecte encara està molt verd. Les línies mestres estan clares, per arribar a l’objectiu que la selecció guanyi en competitivitat. Però la manera de fer-ho és el que encara no està clar. S’han de produir converses a diferents bandes per treballar en un be comú. Principalment amb el CE Sant Julià, que estén la seva mà per treballar conjuntament amb la Federació Andorrana de Futbol (FAF).
L’entitat laurediana és qui més neguit ha mostrat davant la creació de l’Enfaf. Per aquest motiu va reunir-se amb l’ens per conèixer les característiques de la iniciativa. «Si compten amb nosaltres per confeccionar un bon projecte no tenim cap problema si és bo per al futbol sala nacional. S’ha de parlar molt i perfilar tots els detalls per a un benefici comú», assegura Ramon Ibars, director de Sasectur, que recorda que anys enrera «ja es va presentar un projecte, ja que som l’únic club que ens dediquem només al futbol sala, amb més de vint anys formant base». No es posen línies vermelles, com convenis de filiació o gestió dels equips. «La intenció d’inici és bona. Per la nostra part estem oberts a tot però s’ha de mirar com es fa i quines són les formes». Les converses seguiran i «ara és el moment d’intentar ajuntar esforços. És moment d’anar tots junts. Millor sumar que restar».
El seleccionador, Xavi de la Rosa, coordina tot el projecte. Té confeccionada una llista d’una trentenade jugadors que poden formar part de l’Enfaf. Tots són de la Lliga Nacional, i cap prové del Sant Julià. Tampoc es comptarà amb els que es troben fora del país i jugant a Catalunya. «Tots són jugadors a treballar», afirma De la Rosa, ressaltant que a l’equip hi serà qui vulgui sempre que tingui les característiques apropiades: «La base de jugadors que voldríem ha de tenir unes condicions mínimes i la gran part estarà formada pels que vulguin treballar, fer-ho durant la setmana i formar part de la selecció».
El tècnic recorda els anys en què hi havia una fornada, de la qual en formava part, que tenia un grau de competitivitat màxima. «S’ha d’aconseguir una altra generació i una de les formes és aquesta», perquè amb el que es feia fins ara no hi havia prou. La idea és plantejar un sistema com el que realitzen els últims anys països com Noruega, Suècia, Gal·les o Anglaterra, que «van agafar la selecció com un equip i han millorat moltíssim». Del que es tracta «sobretot és que hi tinguin una base de treball. No és fàcil que vinguin a entrenar quatre o cinc cops per setmana», pel que aconseguir aquesta constància, «serà el més complicat». S’ha de tenir un to adient i «si millorem el físic tenim molt a guanyat. Tècnicament els jugadors andorrans tenen bon nivell». Es tracta de «millorar cada dia i que dintre de sis mesos puguin competir amb les seleccions, sobretot físicament».
