No negaré la qualitat de Xavier De la Rosa com entrenador. De fet, els resultats estan a l’abast de tothom per poder treure’n conclusions. La realitat, però, posa el tècnic en una situació compromesa. La carta blanca amb què va arribar a la FAF ara sembla no tan blanca sinó grisa. Tan grisa que és a un pas de ser negra. La crítica que el sobrevola és més de formes que de resultats, perquè no ha viatjat a Anglaterra, perquè ha estat absent d’alguns entrenaments… el ben cert és que al mig de tot això hi ha circumstàncies personals, i tot junt fan un totum revolutum que és una bomba de rellotgeria. La FAF sembla que el té en la diana, però de versions n’hi ha un fum. Hi ha qui diu que existeix una política d’acoso y derribo contra l’entrenador, d’altres asseguren que el seu projecte no està en dubte, i hi han alguns que fins i tot diuen que la seva continuïtat està assegurada. I els periodistes, al centre de tot, intentant evidenciar la realitat. ¿La volen saber? Doncs la resumiré: el futbol sala nacional té una forta empanada mental. Tot sigui que el mateix Dela, cansat de tanta història paral·lela, agafi el camí del mig, i marxi. El cas és que, de veritats a mitges, alguns ja estem farts. Per part de tots, perquè a qui sembla que ningú no es treu la careta.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
