Les imatges que arriben del Dakar sempre són espectaculars. Vehicles corrent a tota velocitat, atrapats a les dues, horitzons immensos i una llarga llista d’instantànies que es presenten a la ment un cop s’hi pensa i que donen raó al misticisme d’aquest raid, es faci en un continent o un altre. Però darrere hi ha tota una aventura. La dels pilots és evident i ben visible, però també la tenen els cossos d’assistència dels equips.
Cristian España hi serà per segona vegada i al seu costat tindrà el seu inseparable amic Blai Jané, fent-li l’assistència amb Albert Veiga. En aquesta ocasió el pilot, integrat al Pedregà Team, hi serà en millors condicions. I podrà dormir en un camió i no fer-ho en una tenda, com sí que hauran de fer els seus assistents. «Teníem molt clar que necessitava un lloc per a què descansés. Dormir bé és la clau. Pots ser molt bo en qualsevol esport però si no descanses el cervell no funciona bé, perquè gestiona moltes coses», exposa Jané, que recorda amb totes les vicissituds amb què van trobar-se a la passada edició per trobar un lloc adient per dormir. «Els canvis climàtics estan a flor de pell i has de mirar on poses la tenda cada nit. Es tracta de buscar-te la vida, perquè a vegades està tot ple d’aigua i has de trobar un lloc que estigui sec»
Especialment té al cap dues nits. En una va haver de dormir en una dutxa portàtil perquè no quedaven tendes. «Hi havia un forat per a la sortida de l’aigua i no tenia res per tapar-lo. La llum entrava i vaig haver de posar-hi una poma ressegada i no moure’m massa». Una de pitjor va ser en una base militar amb què van topar. Era l’únic lloc a raser: «Vam dormir en uns banys comuns, amb les tasses trencades, tot brut i fent pudor, sense llum i les finestres trencades amb el vent entrant amb força. Hi havia ratpenats i els mosquits ens van picar. Va ser l’experiència més radical que vam tenir per dormir». Un altre aspecte és la de buscar-se la vida quan sorgeixen incidències, com haver d’assecar la roba perquè està completament xopa i l’endemà te l’has de posar, i estendre-la per tota la furgoneta per a què se s’eixugui al sol o fer-ho aprofitant un foc al terra. «De tot en treus profit. Utilitzes l’enginy», assegura.
Camí d’obstacles / Els pilots lluiten contra el rellotge en cada etapa, trobant-se obstacles de tot tipus per davant. Però l’assistència també ha de fer-ho, en una altra ruta, amb la necessitat d’arribar abans que el pilot que assisteixen, però havent de controlar la velocitat en tot moment sota l’amenaça d’una sanció: «Ens donen un roadbook i hem de fer un altre Dakar en carreteres estretes amb persones i ramats d’animals creuant-les. Es fa molt dur fer 800 quilòmetres en un dia anant només a 80 o 90 km/h, però portem un GPS i hem de respectar les velocitats. Si no es fa hi ha una penalització econòmica i, si no es paga, el pilot no pot sortir, encara que la multa sigui per a l’assistència. Amb això són molt severs».
Caliu de la gent / Si una cosa diferència el Dakar a Sud-amèrica de quan es feia a l’Àfrica és el suport de la gent per allí on passa. «Són gent fantàstica. Tothom està predisposat a donar un cop de mà», a més que «és com si tots fossin nens petits i esperessin l’arribada dels Reis Mags d’Orient. Et saluden i et transmeten el seu somriure que t’omple molt». També es pot comprovar «el contrast que hi ha» entre territoris i països. «A Bolívia és on hem tingut les experiències més emotives», com l’ocasió en què «vam parar en un torrent i ens van aparèixer dues nenes que no ens deien res. Els vam donar el nostre dinar», consistent en una llauna de verdura preparada, una bossa de patates, galetes salades, dues barretes i un batut de xocolata. «Una em va dir que volia allò cada dia. Em va trencar el cor. A la tornada vam passar pel mateix poble i va donar la coincidència que vam veure una de les nenes. Ens vam aturar i li vam donar un altre cop el dinar».
En aquell país també van topar amb «un nen que venia pastissets i els altres nanos es reien d’ell perquè anava brut. Vaig parlar-hi. No anava a l’escola i no volien anar amb ell perquè tenia una malaltia de creixement». Són imatges que es queden dins: «Al final del dia fas un resum mental del que t’ha passat i t’emociones. Et queden records gravats per sempre». Tot aquest seguit d’experiències són les que marquen: «Em quedo amb totes aquestes coses». I per aquest motiu aquest any han fet espai per portar roba pels nens, ja que «estem de pas i és una manera d’agrair-ho».
Esperit dakarià / Des que es va conèixer el recorregut va assegurar-se que aquesta seria l’edició més exigent de les disputades fins al moment a Sud-amèrica. Jané també ho veu així, perquè «les etapes són molt rebuscades. A Paraguai, per exemple, ens trobarem amb línies noves que provoca que no puguis confiar-te en la ruta». Tant en aquest país com a Bolívia «es buscarà la primera tria de pilots en totes les modalitats. Pels que van en moto és força extrem. En un mateix dia es trobaran amb temperatures molt altes i baixes, amb pluja o fins i tot neu. En altitud no només es tracta d’un element físic o mental, sinó que també pateix la màquina».
Per les seves característiques, aquest «té més ADN dakarià, amb menys velocitat i més navegació» i aquesta vegada «es mira molt la selecció. Qui sigui finisher serà veritablement un dakarià». Després de l’entrebanc de l’any passat, quan España va haver d’abandonar a divuit quilòmetres per arribar a meta a dues etapes pel final, ara «la nostra il·lusió és acabar i si pot ser fer-ho bé», perquè repetir l’experiència «per nosaltres és un somni. Ens sentim uns privilegiats perquè és un repte esportiu i humà que no és a l’abast de tothom». Haver pogut materialitzar un projecte per tornar al Dakar «és per estar molt satisfets. Hi ha gent de renom que no ha pogut tancar un pressupost».
– La crònica de l'Altre Dakar la podreu escoltar cada dia a la web d'El Periòdic a partir del 29 de desembre –
