Jordi Alcobé

Ressaltaria que és un any molt agraït per dos motius, un d'ells personal. Fa poc més d'un any que estic en un càrrec que no m'esperava, i em sento privilegiat de ser cònsol de Canillo en un moment molt dolç. Pot semblar contradictori, perquè hi ha problemes com l'habitatge, el creixement, la inflació o els costos. Tot i això, si mirem la història de Canillo, és evident que ens trobem en un moment molt positiu: hi ha feina per a tothom, el Comú està sanejat, disposem de recursos per tirar endavant projectes, i és una parròquia que està de moda, tant en l'àmbit social com en el turístic.

A Canillo, en els darrers 10 anys, la població ha crescut de 3.000 a 6.000 persones. Això significa que molta gent ha decidit instal·lar-se a viure a la parròquia, i fins i tot a treballar-hi, fet que és relativament nou. És cert, però, que actualment el problema de l'habitatge també ha arribat a la parròquia. Ens trobem amb dificultats per trobar nous habitatges, tant per a la gent de Canillo com per a la resta d'Andorra, tal com passa en altres punts del país, a causa de la pressió d'aquest mercat. Tot i així, la parròquia ha ofert moltes solucions tant a residents com a temporers i persones no residents. Actualment, ens centrem a col·laborar amb el Govern per donar suport a la política de construcció i rehabilitació d'habitatges. Un exemple és la reforma d'hotels en desús, com és el cas de l'hotel Pellicer, que s'ha reformat i pròximament oferirà una vintena d'habitatges. D'altra banda, des de Canillo, també observem que la Llei Òmnibus suposarà un canvi d'ús en determinats apartaments turístics. Amb la quota establerta del 30% per a lloguer d'habitatges, uns 300 apartaments turístics que no es lloguin sortiran d'aquest mercat. A més, estem treballant des de fa temps en un projecte de blocs d'habitatges per a temporers, en col·laboració amb l'estació d'esquí, Ensisa. Si tot va segons el previst, aquest projecte podria ser una realitat la pròxima temporada d'hivern. Això permetrà alliberar fins a 200 places d'habitatge que actualment ocupa el personal de l'estació, per tal que aquestes es puguin destinar a persones residents del país.

El tema de l’al·licient és un assumpte més general. Crec que el Comú no ha disposat de les eines per decidir ni proposar solucions en relació amb la llei Òmnibus, que elimina del mercat alguns apartaments turístics. Cal tenir en compte que El Tarter, Soldeu i Encamp —amb l’entrada del Pas de la Casa— concentren el 95% dels habitatges turístics del país. No és evident ni fàcil pujar a viure a Soldeu, al Pas de la Casa o a Incles. Quan aquests apartaments no es poden llogar o posar al mercat de lloguer, no perden l’ús turístic, i això és una garantia important per als propietaris que han invertit en aquest negoci. Aquesta situació els permet mantenir la llicència i no perdre-la de forma automàtica si l’habitatge no es pot llogar. D’altra banda, el fet que els apartaments de cinc estrelles, adquirits recentment, disposin de fins a cinc anys per reconvertir-se és una garantia general per al personal de l’estació. L’estació d’esquí de Soldeu i El Tarter, gestionada per Ensisa, ha de generar activitat durant tot l’any. Aquesta activitat pot venir de personal propi, de clubs o grups d’estudiants que vulguin fer estades esportives a Canillo. Així, es poden aprofitar aquests apartaments amb un ús més formatiu, educatiu o destinat a altres col·lectius vinculats sempre al món de l’estació d’esquí.

Les cabanes estan prohibides. El que s'anomena cabanes, com les construccions 4x4 —quatre metres d'amplada i quatre metres de llargada—, era una anomalia dins d'una normativa que permetia obres menors sense cap regulació addicional ni superfície mínima. El que sí que volem és regular els tipus de casetes d’horts. A Canillo, com a altres parròquies amb molt terreny agrícola, hi ha molts horts. Aquesta és una regulació que estem treballant actualment i que ha de substituir el concepte de les cabanes a qualsevol lloc de la parròquia. Les noves construccions estaran molt més acotades i només es podran fer en feixes, algunes terres i horts concrets situats al voltant del poble o dins de la parròquia de Canillo. Quan parlem del Clauset, ens referim a totes les valls de Canillo: la Vall de Mereig, Montau, la Vall del Riu, la Coma de Ransol i l'entorn de la Vall d'Incles. Aquestes són les valls de Canillo considerades Clauset. La moratòria s'ha aixecat després de treballar en un reglament que ordena, de manera molt escrupolosa i específica, els detalls sobre com han de ser aquestes construccions. El que era inviable, insostenible i inoportú era permetre xalets típics de zones residencials del centre urbà a la Vall d'Incles o a la Coma de Ransol.

El Palau de Gel ha acompanyat Canillo durant 37 anys i s'ha convertit en un element indispensable del poble, de la parròquia i del país. Ha estat un referent durant molts anys, sent l'única pista de gel d'Andorra. Al llarg del temps, el Palau de Gel ha viscut diferents etapes: després d'uns anys de fort creixement, va entrar en una fase d'estancament, amb poca activitat, pocs nous socis i una estabilització dels clubs de patinatge. A més, la piscina era un equipament molt deficitari des del punt de vista energètic. Hi va haver dos factors clau per al canvi. Per una banda, la finalització del contracte de lloguer del Prat del Palau de Gel, el Prat del Roig. Aquest contracte es va poder renegociar de manera molt positiva gràcies a l'antic equip comunal, aconseguint 20 anys més de lloguer. Això va permetre dur a terme unes obres i inversions molt importants, aproximadament de 6 milions d'euros, per modernitzar les instal·lacions: es va renovar tota la part tècnica, el sistema de fred, l'eficiència energètica, la instal·lació de plaques solars i la piscina, que ara té molta menys capacitat d'aigua i un doble revestiment per millorar l'aïllament tèrmic de les parets. També s'ha instal·lat una nova maquinària de fred i s'ha renovat completament la pista de gel, encara que no ho sembli a primera vista. Aquestes millores garanteixen unes instal·lacions actualitzades per als pròxims 20 anys. D'altra banda, durant aquests darrers quatre anys, el projecte del Palau de Gel ha estat liderat per Ensisa. Ara s'enceta una nova etapa amb una direcció pròpia: la nova directora, que va iniciar el seu càrrec fa tres setmanes, serà l'encarregada de pilotar aquest projecte. De cara a l'any vinent, ja es preveu invertir en nous equipaments turístics i visibles, com una nova entrada, un nou restaurant, un nou gimnàs, una nova plaça i uns nous vestidors. Aquestes actuacions permetran impulsar el projecte del Palau de Gel 2.0, amb serveis moderns i actualitzats pensats tant per als turistes com per als residents i per a la part social de Canillo.

Ensisa és una empresa que requereix molta inversió, com tot el món de l'esquí. En aquest sector, cal actualitzar-se constantment o deixem de ser competitius. Per tant, Ensisa no té alternativa: ha d'invertir. El Comú i Crèdit Andorrà, que són els dos socis majoritaris d'Ensisa, comparteixen plenament aquesta visió i treballen conjuntament per continuar donant suport al projecte d'Ensisa, centrat en la neu i la muntanya. Ensisa té la vocació d'anar més enllà de ser només una estació d'esquí, amb l'objectiu de promoure activitats de muntanya durant tot l'any. En aquest sentit, l’estiu és un aspecte clau per a Ensisa. L'empresa aposta per desenvolupar productes específics d'estiu, oferint als visitants una alternativa per gaudir de l'estació, explorar les muntanyes i conèixer el país més enllà de la temporada d’hivern. Durant els darrers 5-10 anys, Ensisa ha impulsat tres grans projectes d'inversió. El primer és la inversió en serveis turístics, com l’exemple de l’Abarset. Aquesta infraestructura ha suposat una inversió important, superior als 5 milions d'euros, i ha generat un retorn molt rellevant en l’oferta gastronòmica i d’après-ski per als turistes que esquien a Soldeu i El Tarter, així com per a visitants d'altres punts del país. El segon gran projecte, que també ha implicat endeutament, ha estat la construcció de la plataforma de Soldeu fa aproximadament sis anys. Aquesta inversió ha estat crucial per al país, ja que ha permès acollir campionats, Copes d'Europa i altres competicions d'alt nivell, posicionant-nos a l’elit mundial de les proves d'esquí.

La pista és un producte més de l'estació. Avui, l'estació disposa de molts productes propis, i la pista d'esquí és el més important, el principal reclam. Es pot plantejar un increment de pistes, però sempre sota criteris de preservació del medi ambient i d'integració amb l'entorn existent. No hem de créixer per créixer; hem de fer-ho només si l'augment de pistes aporta un valor real. La zona encampadana és una àrea molt atractiva per explotar, amb un impacte ambiental mínim, ja que és un terreny sense bosc preexistent i s'ha pogut aprofitar molt bé com a pala esquiable.

Bé, el que està clar és que el turista que puja a Canillo, a banda de voler esquiar, menjar bé i allotjar-se en un hotel de qualitat, també visita els pobles. El turista es passeja pel poble i, quan aquest està ple, ha de trobar un espai confortable i atractiu per passejar. Volem que el poble de Canillo sigui un espai integrat i que reflecteixi visiblement el caràcter de muntanya. Això implica pensar en la regulació dels comerços, en les terrasses, en les voravies i en les places, així com oferir informació al turista a través de pantalles on pugui consultar què passa a les pistes.

Avui dia, la Fira és un símbol d’un sector que, costi el que costi, s'ha de mantenir, protegir i impulsar. Cal recordar que tothom que és de Canillo prové d'una casa de pagès. Aquí no hi havia ni comerciants, ni industrials, ni turistes, ni terratinents, ni persones amb grans patrimonis que no fossin agrícoles. A diferència de fa uns anys, potser el turista d’avui també demana un producte autòcton, típic i autèntic de la zona que visita. Aquí és on tenim un rol molt important a jugar, juntament amb els pagesos, ramaders i artesans de la parròquia, que volen promocionar i trobar una sortida per a la seva feina, una tasca que és molt sacrificada. És fàcil estar còmode en un despatx a 21 graus quan a fora estem a -10 i el bestiar encara s'ha de cuidar, sovint a prop de l’escorxa. Es tracta d’una feina molt desagraïda, però també molt necessària. Per aquest motiu, el Comú de Canillo té l’obligació de buscar solucions, especialment pel relleu generacional d’uns ramaders que es fan grans i que necessiten trobar alternatives o nous ramaders disposats a incorporar-se a aquesta tasca. Per això, estem oberts a explorar qualsevol tipus d’estructura que permeti donar cabuda a la nova ramaderia del segle XXI.