Jordi Alcobé

Ressaltaria que és un any molt agraït, per dos motius; un motiu personal. Jo estic en un càrrec que no m'esperava. Ara mateix fa poc més d'un any. Amb el qual em sento privilegiat de ser cònsol de Canillo amb un moment molt dolç, tot i que sembla contradictori, perquè hi ha problemes d'habitatge, de creixement, d'inflació, de costos. En general, si mires la història de Canillo, és un moment molt dolç amb el qual hi ha feina per tots, el Comú està sanejat, hi ha recursos per fer projectes i diré que és una parròquia que està de moda tant a escala social com en l'àmbit turístic.

A Canillo, aquests últims 10 anys, ha crescut de 3.000 a 6.000 persones. Això vol dir que molta gent ha pujat a viure Canillo, inclús a treballar, que és un fet bastant nou. És cert que actualment el límit de l'habitatge també ha arribat a Canillo. Tenim dificultats per buscar nous habitatges o que la gent de la parròquia o d'Andorra pugui trobar nous habitatges, com altres llocs del país, amb molta sudoració d'aquest mercant d'habitatges. Però també és cert que el poble de Canillo ha ofert moltes solucions a persones residents, a persones temporeres i a persones no residents. Actualment, el que s'enfoca més és col·laborar amb el Govern en el sentit de donar suport a aquesta política de construcció o de replicació d'habitatges o d'hotels amb desús que s'han reformat i que hi haurà aviat un hotel Pellicer que s'ha reformat i ubicarà una vintena d'habitatges. I també des de Canillo veiem que la Llei Òmnibus ens implicarà un canvi d'usos de certs apartaments turístics que estan enfocats a la quota que s'ha establert el 30% dels habitatges i, per tant, que uns 300 apartaments turístics, si no es lloguen, sortiran d'aquest mercat turístic. I per l'altre costat estem treballant des de fa dies amb un projecte de pisos, però de blocs d'habitatges per temporers de la mà de l'estació d'esquí, d'Ensisa, perquè això pugui ser una realitat la temporada vinent d'hivern si és possible i això permetrà també alliberar edificis d'habitatge que l'estació ha de llogar pel seu personal. Això vol dir que podem alliberar potser fins a 200 places d'habitatge que avui ocupa el personal de l'estació cap a personal o cap a persones residents del país.

El tema de l'al·licient és un tema més general. Jo crec que el Comú no ha tingut aquí les eines per poder ni decidir ni proposar participar d'aquesta solució de la llei Òmnibus que elimina del mercat uns apartaments turístics. Tenim El Tarter, Soldeu, Encamp entra al Pas de la Casa, i amb aquests tres nuclis es fa el 95% dels habitatges turístics del país. No és evident pujar a viure a Soldeu o al Pas de la Casa o a Íncles. Quan això no sigui possible, que es puguin posar al mercat de lloguer o que no s'hagin llogat, aquest habitatge no perd l'ús turístic. Això és una garantia important pels propietaris que han invertit en aquest negoci i que no perden aquesta llicència de forma automàtica en el cas que no es puguin llogar aquests habitatges. I, per altre costat, el fet que els apartaments de 5 estrelles, adquirits recentment fa molt pocs anys, tinguin fins a cinc anys per poder-se reconvertir en una garantia general de personal de l'estació. L’estació d'esquí de Soldeu i El Tarter, d'Ensisa, ha de donar activitat durant tot l'any. Ja sigui amb personal del propi, o podrien ser clubs o grups d'estudiants que puguin fer estàncies esportives aquí a Canillo, es pot omplir aquests apartaments amb un ús més formatiu, educatiu o d'altres tipus de persones vinculats sempre al món de l'estació d'esquí.

Les cabanes estan prohibides. El que s’anomenen cabanes com a construccions 4x4, vol dir quatre metres d'amplada i quatre metres de llargada, perquè era una anomalia dins una normativa que permetia, en format d'obra menor i sense cap més regulació ni de superfície mínim. El que sí que volem fer és regular els tipus de casetes d’horts. A Canillo hi ha molts horts, com a altres parròquies, també amb molt terreny agrícola, això és una regulació que estem treballant actualment i que ha de substituir el que vindria a ser les cabanes a qualsevol lloc de la parròquia. Estarà molt més acotades, a feixes, a algunes terres i a alguns horts que hi ha al voltant del poble o de la parròquia de Canillo. Clauset vol dir totes les valls de Canillo, des de la Vall de Mereig, Montau, la Vall del Riu, la Coma de Ransol, l'entorn de la Vall d'Íncles, ja que aquestes són les valls de Canillo que es consideren Clauset. La moratòria s'ha aixecat perquè hi ha hagut un reglament que hem treballat, una ordenació regulant molt escrupolosament i molt específicament els detalls de com han de ser aquest tipus de construccions. El que era inviable, insostenible i inoportú, era fer xalets de zones residencials de centre urbà a la Vall d'Íncles o la Coma de Ransol.

El Palau de Gel ha acompanyat Canillo durant 37 anys i ha esdevingut un element indispensable del poble, de la parròquia de Canillo i del país. Ha sigut un referent durant molts anys, ha sigut encara l'única pista de gel que hi ha a Andorra i el Palau de Gel ha tingut moltes etapes. Però el Palau de Gel, després d'uns anys de molt creixement, va haver-hi uns anys estancament amb el qual hi havia poca activitat, amb pocs nous socis, s'havia estabilitzat cap als clubs de patinatge, i també la piscina, que tot s'ha de dir, era una piscina molt deficitària, energèticament parlant. Va haver-hi dos condicionants importants; per un costat la fi del contracte lloguer del Prat del Palau de Gel, que era el Prat del Roig, que es va poder negociar amb una molt bona solució per part de l'antic equip comunal, amb 20 anys més de lloguer. Això va possibilitar fer unes obres i unes inversions molt importants pel Palau de Gel, que van ser d'uns 6 milions d'euros aproximadament per posar al dia tota la instal·lació tècnica, de fred, energètica, plaques solars, nova piscina amb molta menys capacitat d'aigua, tot amb doble revestiment per l’aïllament de les parets tèrmiques, una nova maquinària de fred del Palau, la pista és completament nova, encara que no ho sembli. I això vol dir que tenim unes instal·lacions al dia per als pròxims 20 anys sobradament. A més a més, durant aquest període, aquests últims quatre anys, ha estat Ensisa que ha liderat el projecte del Palau de Gel d'Andorra, i ara toca agafar una nova empenta, que vol dir una direcció pròpia, per això va començar la nova directora fa tres setmanes per pilotar aquest projecte, i alhora invertir l'any que ve ja amb nous equipaments turístics i visibles, com una nova entrada, un nou restaurant, un nou gimnàs, una nova plaça i nous vestidors. Això ha de permetre fer el Palau de Gel 2.0 i ja comptar amb un ens durant els 20 anys vinents actualitzat amb nous serveis de cara al públic, de cara al turista i de cara al resident i la part social de Canillo.

Ensisa és una empresa que requereix molta inversió, com tot el món de l'esquí. Aquí ens actualitzem o deixem de ser competitius, i per tant Ensisa no té alternativa que invertir i el Comú i Crèdit Andorrà, que són els dos socis majoritaris d'Ensisa, tenen molt clar aquesta visió i van de bracet per continuar donant suport al projecte d'Ensisa de la neu i de la muntanya, perquè Ensisa té la vocació no només d'estació d'esquí, sinó de muntanya durant tot l'any. Per això el tema de l'estiu és molt important per a Ensisa per fer productes d'estiu, i és el que està fent, per oferir als nostres visitants una alternativa també a l'estiu per pujar a l'estació, a les muntanyes i conèixer el país. Al final, Ensisa ha tingut aquests últims 5-10 anys tres grans projectes. La inversió en serveis turístics i poso l'exemple de l’Abarset. Aquesta és una inversió important que acaba costant més de 5 milions d'euros i aquesta inversió ens dona un retorn molt rellevant també d'una oferta gastronòmica i d'après esquí del turista que va esquiar a Soldeu i El Tarter, o a tres llocs inclús del país. El segon factor d'inversió o d'endeutament, per què va lligat, és el fet que Ensisa ha empentat la plataforma de Soldeu ja fa uns sis anys i aquesta inversió molt crucial pel país ens ha permès acollir campionats, Copes d'Europa i això ens ha posicionat a l'elit de les proves d'esquí al pic de primer nivell mundial.

La pista és un producte de l'estació. Estació avui té molts productes propis i la pista d'esquí és un producte més, el més important. És el port de reclam en tot cas. Es pot plantejar un increment de pistes, però sempre amb criteris de molta preservació del medi i d'integració amb el que hi ha avui. No hem de créixer per créixer, hem de créixer si realment ens aporta valor el creixement de pistes. La zona encampadana és una zona maques per explotar amb un poc impacte un impacte ambiental perquè és un terreny que no hi havia cap bosc i és una pala que s'ha pogut aprofitar bé.

Bé, doncs el que està clar és que el turista que puja a Canillo, a part de voler esquiar, a part de voler menjar bé, voler dormir en un hotel que estigui molt bé, doncs visita tant els pobles. El turista es passeja pel poble i quan el poble està ple, el turista ha d’estar en un lloc confortable de passejar, en un lloc atractiu de passejar. I volem que el poble de Canillo sigui un poble també integrat i visiblement de muntanya. Això vol dir pensar en la regulació dels comerços, vol dir pensar en les terrasses, vol dir pensar en les voravies, vol dir pensar en les places, oferir informació al turista amb pantalles que puguin veure què passa a les pistes.

La Fira avui en dia és un símbol d’un sector que costi el que costi s'ha de mantenir, s'ha de protegir i s'ha d'impulsar, perquè tothom que és de Canillo venda una casa de pagès. Aquí no hi havia ni comerciants, ni industrials, ni turistes o terratinents o gent amb grans patrimonis que no siguin agrícoles. A diferència de fa uns anys pot ser el turista també demana un producte autòcton o típic de la zona autèntica, de la zona on va a trobar. I aquí tenim un rol molt important a jugar amb els pagesos o ramaders artesans de la parròquia que vulguin promocionar i justament buscar una sortida a la seva feina, que és molt sacrificada, perquè és molt còmode en un despatx de 21 graus quan a fora fa -10 i el bestiar encara està a l’escorxa o a prop i s'ha de cuidar. És una feina molt desagraïda i molt necessària. Per això el Comú de Canillo té l'obligació de buscar sortida també a un relleu generacional de ramaders que es fan grans i que necessiten trobar alternatives o nous ramaders que vulguin incorporar amb això. Per això estem oberts a parlar de qualsevol mena d'estructura que permeti una cabuda a la nova ramaderia del segle XXI.