En quin punt es troba actualment el Festival Ull Nu, ara que arribeu a la tretzena edició?
Hèctor: Penso que el festival es troba en un punt dolç. Aquest any és l’últim que tenim de conveni signat, amb esperança de renovar-lo, i per això també tenim la sensació que és moment de posar tota la carn a la graella. Crec que com a festival i com a espai contracultural a Andorra ja estem consolidats i la gent, d’alguna manera, espera que arribi l’Ull Nu. En aquests últims anys hem intentat aportar propostes una mica sacsejants, que siguin audiovisualment innovadores i, sobretot, obertes a tothom i per a tots els públics.
Veient la programació, fa la sensació que aquesta edició té un to més discursiu i més enfocat a l’ús social de l’audiovisual.
Marc: Al final, sempre hem intentat ser aquest vessant més contracultural i més política, sense entrar en la política institucional. I, en el context d'Andorra, en què és molt difícil veure coses que surtin d’aquests marges o que intentin projectar o portar artistes que en un circuit convencional no els portarien ni de broma, ser aquest espai perquè la gent sigui capaç d’exposar, projectar i fer els seus concerts i instal·lacions.
Com és decidir la programació de l’Ull Nu? Després de 13 edicions, el procés surt d’una manera més natural o continua sent complicat escollir convidats i temàtiques?
Hèctor: Després de 13 edicions, de tot s’aprèn. Vas veient què és el que funciona d’un any a l’altre, què és el que capta més l’atenció o el que, potser, a nosaltres, en el moment en què estem com a persones i com a artistes, ens interessa més. Per exemple, aquests últims anys ja van venir Samantha Hudson o Juana Dolores. Intentem portar veus que, dins del panorama creatiu, siguin diverses, una mica als marges, i que tinguin un discurs fort i interessant per transmetre, no només a la gent que es dedica a l’audiovisual o hi té interès, sinó també a un públic més ampli. Intentem ser transversals en aquest sentit.
Marc: Hi ha moltes coses que venen donades. Evidentment, el cor del festival és aquest concurs de curtmetratges, que comporta tota la feina de selecció, però també cada vegada tenim més participació. El mateix passa amb el Guió Lab. Al final, moltes vegades la programació ve donada perquè hi ha una convocatòria. Aquest any, per exemple, per primera vegada vam fer una convocatòria d’instal·lacions i això ens aporta propostes que després nosaltres triem segons les que pensem que no només ens agraden més, sinó que encaixen millor dins del marc i el context que són Andorra i el Festival Ull Nu.
L’Ull Nu té aquest punt de voler generar debat o fins i tot una certa incomoditat dins l’esfera social?
Marc: Sí, perquè al final crec que tenim aquesta tendència en general i, en específic a Andorra, de tenir uns pensaments, unes idees i uns discursos molt homogenis. Moltes de les activitats que hi ha aquí no conviden al pensament crític, a la reflexió o al debat. A nosaltres ens agrada crear espais on es generi aquest debat. No anem amb dogmes ni amb discursos preestablerts. Com deia l’Hèctor, el que fem són propostes amb les quals també nosaltres, com a equip, problematitzem i sobre les quals tampoc tenim una idea clara.
Aquest any trobem la taula rodona del 'Cristianisme Pop'. Proposta arriscada?
Héctor: L’any passat vam fer una aposta encara més arriscada amb una taula rodona sobre el porno i les noves maneres de veure el porno. Allà sí que penso que ens la jugàvem més, però va anar bastant bé dins del que cap i es va treballar molt des del respecte, sobretot perquè portes experts en la matèria. Aquest any és una mica el mateix. Al final no busquem generar polèmica, sinó portar o compartir un discurs que ho faci des de l’anàlisi de la imatge i de la iconografia. Per això portem historiadors de l’art. Intentem que no sigui només anar a burxar, sinó que hi hagi un discurs potent al darrere.
Marc: I tampoc estem parlant, en cap moment, del dogma religiós ni de la llibertat religiosa. Aquí cadascú té la seva. Al final parlem de la imatge, perquè som un festival audiovisual. Parlem de com, dins la cultura pop, des de Rosalía fins a Madonna, s’està utilitzant aquesta imaginària clàssica i religiosa. La reflexió és purament sobre la imatge, totalment atea i sense un prisma polític-religiós, però entenent la història, el bagatge i com ho relacionem amb el present.
Teniu la sensació que la cultura pop està reutilitzant cada vegada més aquests imaginaris religiosos?
Marc: Sí, i també ens genera moltes preguntes, que són precisament les que volem tractar a la taula rodona. Realment és només una qüestió purament estètica? O també hi ha una regressió política i religiosa vinculada al context econòmic i polític que estem vivint i que fa que aquestes imatges ens apel·lin més? Són preguntes que ens fem tant des d’un punt de vista estètic com creient. Per això ens semblava molt interessant portar tres ponents amb prismes diferents, però tots vinculats a la història de l’art i experts en la imatge i en l’estètica.
Hèctor: Tampoc volíem plantejar-ho com un debat entre ells, i això és el que ens interessava. No buscàvem tant posar dos punts de vista confrontats, que és una cosa que avui en dia està molt de moda dins aquest sensacionalisme. Nosaltres no busquem això, sinó que sigui una cosa real, que apropi i que ens allunyi d’aquest sensacionalisme rosa al qual estem tan acostumats avui en dia.
Com creieu que serà rebuda aquesta proposta en un entorn com Andorra, que sovint es percep com un país més conservador en segons quins aspectes?
Marc: Crec que el nostre discurs oficial és que estem cansats d’aquesta idea del ‘públic d’Andorra’. Sí que hi ha un bagatge religiós i conservador, però també hi ha molta gent jove i molta gent que pensa diferent, i també ens mereixem els nostres espais de reflexió, de crítica i d’anàlisi. I aquesta és una mica la nostra feina. Llavors, si a algú no li sembla bé... m’és igual. És a dir, ens és igual en el sentit que pensem que el que estem fent és necessari.
Hèctor: A mi m’agradaria pensar que abans que a algú no li agradi la temàtica o li pugui semblar ofensiva, primer vingui a la xerrada. Només pel titular o pel tema la gent ja et salta, com ens va passar amb la xerrada sobre el porno. Vine primer, escolta el que s’ha d’explicar i potser fins i tot et canvia la manera de veure les coses. Tu no pots criticar alguna cosa sense conèixer-la mínimament.
Aquest any també porteu Leticia Dolera com una de les grans convidades del festival.
Marc: Ens agrada portar gent amb discursos potents. Ja ho hem fet altres anys, i amb Leticia Dolera ens interessava per diversos vessants. Primer, perquè creiem que és una actriu remarcable dins l’àmbit espanyol i europeu, i només per aquesta part ja ens semblava molt interessant portar-la. Però també per la seva faceta de creadora. Per exemple, la seva última sèrie, 'Pubertat', és impressionant i també té molts vessants formatius a nivell purament audiovisual. I a part també té un discurs polític superinteressant que escoltarem sense expectatives, amb voluntat d’aprendre i respectant la seva opinió.
Hèctor: El que vam voler sobretot és que ella se sentís còmoda dins l’espai, que entengués que això és un lloc obert, on pot dir el que pensi, i que serà una conversa conjunta entre ella i la Betsy Turner. Penso que donar-li aquest espai de comoditat també va facilitar que poguéssim convidar-la, que per agenda s’ho pogués permetre, i per a nosaltres és un honor poder tenir-la aquí.
I la temàtica que abordarà?
Marc: Nosaltres parlem de dos vessants. Un és, sobretot, arran de la seva última sèrie. El que més ens va fascinar és aquest treball amb adolescents i joves, i com entén perspectives tan contemporànies dels joves. Com a creadors, admirem molt aquesta capacitat de parlar dels joves, que és molt difícil, i fer-ho tan bé sense caure en estereotips.
Hèctor: És precisament el que busquem: entendre com ha fet aquest tractament tan ben construït. També, tenint en compte que som un festival que ve del Departament de Joventut del Comú d’Andorra la Vella, tot el que sigui acostar la cultura als joves és un dels motors del festival. I penso que ella, no només amb aquest treball sinó amb la seva trajectòria en general, ho ha fet molt bé. El que ens interessa sobretot és entendre els seus processos creatius: com afronta un projecte, com es rodeja del seu equip, com construeix un guió...
Posar el focus en els adolescents arriba també en un moment social molt concret.
Marc: El que està clar és que, si volem canviar les coses, si volem ser reivindicatius i volem que hi hagi un canvi social real, això ve des de la pedagogia i des de l’educació als joves. Ve de crear una societat amb un prisma més obert. Aquestes xerrades que apropem als joves formen part també de moltes de les activitats que fem, des de les sessions escolars fins a les formacions que impulsem. Intentem que no tinguin només canals d’informació esbiaixats, sinó que també s’obrin a altres prismes, altres discursos i altra gent que creiem que és molt interessant. No anem amb un dogma que els vulguem inculcar, sinó dient: ‘Ei, hi ha diverses opcions’. Intentem crear discurs, capacitat de raó i pensament.
Hèctor: I sobretot això: que vinguis a escoltar i que puguis estar-hi d’acord o no, però que tinguis una opinió construïda sobre algun fonament. No venim amb una idea de dir als joves ‘heu de ser així’ o ‘no tingueu aquest comportament’. Anem a escoltar-ho. I si tot això ho fem a través de la cultura, de l’art i especialment dels audiovisuals, doncs aquest és l’espai on nosaltres ens movem.
Teniu la sensació que falten espais perquè els adolescents puguin expressar-se lliurement o desenvolupar aquest pensament crític?
Marc: Ara ens omplim la boca parlant dels adolescents i de la gent jove, però després no hi ha cap espai perquè la gent jove tingui aquest lloc per comunicar-se, crear, reflexionar o generar debat. Això no existeix enlloc, ni a Andorra ni fora. Al final sempre parlem molt de pedagogia, però després no hi ha espais reals pensats per als joves. Nosaltres el que fem és programar un festival de cinc dies, gratuït i obert a tothom, perquè aquesta gent pugui venir, descobrir altres coses i també gaudir de l’art i la cultura, que moltes vegades tampoc està pensada per als joves.
Això em fa que pensar que, d'alguna manera, assumiu una certa responsabilitat a l’hora de consolidar un espai segur perquè els joves puguin expressar-se a través de la cultura audiovisual.
Hèctor: Sí, però sense por. Al final estem convençuts que el que estem fent és un espai on ells poden descobrir-se a si mateixos, descobrir el seu entorn, la cultura i noves maneres de veure les coses. A més, tenim molts espais diferents. Hi ha tota una sèrie d’accions dins el festival que penso que acullen i abracen aquests joves amb inquietuds, curiositat i ganes de dir la seva i participar en un projecte com el nostre. És una responsabilitat? Sí i no.
Aquest any teniu Albània com a país convidat, una elecció que potser ha sorprès força.
Marc: Són un país petit i estan aixecant un projecte molt interessant de Film Commission, de Film Institute i d’un Centre Nacional de Cinematografia vinculat a un festival. Tenen un model d’ajudes econòmiques i de construcció de projectes amb subvencions públiques, i una manera d’entendre el cinema des del vessant públic, que crec que és bastant similar al que Andorra pot aspirar a tenir. Si agafem Espanya o França, amb ajudes anuals de 40, 50 o 60 milions, no som comparables ni de broma. Però Albània té un model molt més avançat que el nostre i ens pot servir molt de referent per aprendre coses que estan fent ells.
Hèctor: Altres anys havíem portat territoris més propers o més lògics, com Luxemburg o Portugal, però vam veure que, si ho enfocàvem molt de cara al públic, no tenia la rebuda que nosaltres esperàvem. No volíem deixar de convidar projectes o territoris de fora per aprendre, però aquest any ho hem enfocat des d’un vessant més professionalitzador i institucional. Potser no hi ha molts albanesos a Andorra ni tampoc molta gent interessada específicament en el cinema albanès, però els que fem cinema sí que tenim interès en com fan cinema els albanesos. I penso que aquest nou format pot ser molt més enriquidor.
Aquesta aposta per Albània pot marcar la línia de futures edicions?
Hèctor: No necessàriament. Ara mateix el que volem és fer la valoració posterior i veure si aquest nou format ens ha donat fruits. Si funciona, potser val la pena seguir aquesta línia, i si no, haurem de replantejar-ho.
Marc: La internacionalització és una cosa que ens mirem molt i passa per moltes accions diferents. Hem anat fent proves: algunes han funcionat molt bé i d’altres menys. Aquest any fem aquesta nova prova i, de cara a l’any vinent, ja veurem. Potser la internacionalització passa per una altra banda o per un altre tipus de cicles. És un terreny que encara no tenim tan consolidat com els curtmetratges o el Lab, i que continua sent una mica d’exploració i aprenentatge any rere any.
La presència andorrana al festival aquest any és especialment destacada.
Marc: És l’any amb més presència andorrana que hem tingut en tots els sentits. Per exemple, al concurs de curtmetratges, de vint curtmetratges, cinc són d’Andorra. I això no és perquè aquest any hàgim decidit programar-ne més, sinó perquè hem rebut molta més quantitat de curtmetratges andorrans i el nivell està altíssim. És una sorpresa espectacular, però també hi ha un punt d’orgull. Som el festival d’Andorra i ens encanta portar propostes de fora que probablement no arribarien d’una altra manera al país, però també ens encanta que la gent que crea aquí pugui exposar les seves obres a casa seva. Amb les instal·lacions també passa. Quatre de les set instal·lacions són andorranes. Portem artistes de França o de València, però quatre artistes són gent que viu i treballa a Andorra i que exposa aquí les seves obres.
Hèctor: Al final, tenir tanta gent d’Andorra és molt bonic perquè vol dir que s’estan fent coses, que la gent es mou i que això va creixent. Cada any els números van pujant i aquest any es veu clarament aquesta evolució. I la qualitat està al nivell. No és que programem coses d’Andorra perquè toqui fer-ho. Si programem cinc curtmetratges de vint és perquè tenen molt nivell i molta qualitat. És brutal que estigui passant això i ens fa molta il·lusió.
Aquesta presència andorrana és també un reflex que cada vegada hi ha més talent o més interès per l’audiovisual al país?
Hèctor Crec que una cosa va lligada amb l’altra. Al final, la gent més jove veu que hi ha persones que estan fent coses, que aposten per l’audiovisual en el format que sigui, que fan projectes de qualitat i que tenen espais on programar-los. I això fa que s’atreveixin també a començar a crear. Nosaltres mateixos, quan vam començar a fer curts, també fèiem coses petites, però sempre tens referents davant teu. I quan, a més, són gent del teu país, els tens més a prop i veus que realment a Andorra es poden fer coses. Veus que és possible dedicar-te a expressar-te o presentar les teves obres, i això al final anima. És com una roda o una bola de neu que cada vegada es va fent més gran.
No sé fins a quin punt pot ser que aquesta aposta pels curtmetratges vingui condicionada per una manca de recursos per fer produccions més grans.
Marc Això, per descomptat. I aquest és el discurs de sempre. Aquí a Andorra donem molts diners a l’esport i a molts altres àmbits, però sembla que la cultura sigui una cosa forçada i que amb molt poc ja ens haguem de conformar. Reivindiquem que s’ha d’apostar molt més per la cultura i que s’hi ha d’invertir de veritat. I això vol dir donar subvencions, ajudar els joves, crear plans de formació... Hi ha moltes maneres de donar suport. També crec que és una qüestió de referents. Com més referents tens de gent que viu d’això, com més indústria crees i més companys tens aquí per rodar els teus projectes, tot canvia. No és el mateix que una persona vulgui rodar aquí i hagi de pujar tot l’equip de Barcelona, que tenir ja gent al país amb qui crear conjuntament. I això, òbviament, va tot de la mà.
El Guió Lab arriba ja a la quarta edició. Comenceu a veure resultats reals d’aquest projecte?
Marc: Sí. Per exemple, aquest any hi ha un curtmetratge en competició, 'Pegasus', de Maria Martos, que va participar a la primera edició del Lab. Això és superbonic perquè és un projecte que es va començar a escriure i desenvolupar aquí fa quatre anys, i ara, després de tot el procés de rodatge, edició i circuit de festivals, el podem tenir al festival. Sentim que una petita part d’aquest curt també s’ha fet gràcies a nosaltres. Hem posat el nostre granet de sorra perquè aquella persona pogués venir a Andorra una setmana, treballar el seu guió i tenir aquest petit oasi per crear. Sempre intentem crear un espai segur i de millora perquè els creadors acabin contents del Lab. Al final són cinc dies de dedicació completa.
Hèctor: Quan vam crear el Lab ja sabíem que era una aposta a mitjà i llarg termini. La idea era generar aquest caldo de cultiu amb bons tutors, donant espai i temps als creadors, assumint també l’esforç de pagar-los l’estada i oferir-los unes condicions perquè això acabés donant fruits. I ara penso que aquests fruits ja es comencen a veure. Sabem que en els pròxims anys molts dels curtmetratges que passaran pel festival hauran passat abans pel Lab.
En quin punt es troba l’escena audiovisual andorrana actual?
Hèctor: Crec que està en un moment de creixement i també en un moment en què comença a ser escoltada, i això és molt important. Sense el suport institucional, tot això no seria possible. També penso que està en vies de definició. Tenim creadors audiovisuals de molts àmbits diferents, des de creadors de contingut a xarxes socials fins a productores molt consolidades en rodatges d’alta muntanya, que probablement són de les millors del món en aquest camp. Tenim un teixit molt ampli que ara es comença a ordenar. Estem en aquella fase inicial en què ja hem definit els marges, però encara queda un puzle molt gran per acabar de construir.
Quin és el pas que falta perquè aquesta indústria audiovisual faci definitivament el salt?
Hèctor: Ha de venir una mica de totes bandes. Els creadors sols no poden fer-ho tot. També s’han de conèixer entre ells i crear xarxa. Però sobretot fa falta que institucionalment es comenci a posar el focus en la indústria audiovisual. S’ha d’ordenar, s’ha d’escoltar i s’han d’entendre quines són les necessitats reals del sector. S’ha de veure què es pot fer des de les ajudes, com s’organitza tot plegat, si en un futur es crea una Film Commission o altres estructures similars. Nosaltres, pel contacte que tenim amb diferents institucions a través de l’Ull Nu, sí que anem veient que hi ha un interès creixent.
Marc: El tema és que això es pot fer i s’ha de fer. Hem de deixar de posar excuses i deixar de donar llargues. L’altre dia parlava amb un amic que està treballant a la Film Commission de Ponent, a Lleida, i és espectacular el que han aconseguit amb un territori molt petit i amb un equip reduït. Som un país amb institucions formades, amb gent preparada i amb una estructura real. Això es pot fer ja. El problema és que sembla que encara no hi ha prou interès, i ens ho hem de creure perquè hi ha indústria i hi ha gent que ho està fent.
Hèctor: I també hem d’entendre que el cinema no és només gent fent les seves pel·lícules. És una indústria que funciona, que genera retorn econòmic i que pot impulsar molt el país. Es parla molt del turisme cinematogràfic, de tota la gent que va al País Basc o a Girona per veure espais on s’han rodat sèries i pel·lícules. Al final, el cinema també és la imatge que exportes del teu país al món. Portar rodatges a Andorra pot generar feina, formar professionals, crear empreses de lloguer o espais de rodatge.
Abans parlaves que aquest és l’última edició inclosa dins l’actual conveni. Quin futur té ara mateix el festival?
Hèctor: De moment no hi ha res signat. Evidentment, és un conveni que s’haurà de revisar, però sabem que hi ha interès per renovar-lo. Ara mateix tenim el cap tan focalitzat en aquesta edició que encara no hem pogut entrar-hi a fons. Sí que n’hem anat parlant, però penso que també és important veure primer com funciona aquesta edició i fer un balanç no només d’aquest any, sinó dels últims quatre. Cal veure què és el que ha funcionat, què és el que suposa més feina, què és el que no ens convenç, què hem de mantenir i què hem de potenciar. I a partir d’aquí anar amb una proposta i dir: ‘Això ho podem continuar treballant així’. Per tant, estem una mica a l’espera de veure cap a on va tot plegat.
El que sí que sembla clar és que, si hi ha una nova edició, la vostra intenció és continuar al capdavant del festival, no?
Marc: Si no ens matem aquesta setmana durant el muntatge i sobrevivim els dos, sí [riures].
Hèctor: Si no ens clavem punyals, continuarem [riures]. Però sí, la idea és aquesta. El que passa és que ara mateix tenim el focus tan posat en aquesta edició que no tens temps de pensar gaire més enllà. Sobretot, tenim ganes de continuar gaudint-ho. El dia que vegem que no ho gaudim, haurem de fer un pensament.
