Una resposta a mitges per a un problema estructural

Les darreres declaracions de la ministra Conxita Marsol, en resposta a la manifestació ciutadana per un habitatge digne, han tornat a posar sobre la taula una qüestió que fa temps que cou: la rigidesa dels criteris per accedir al parc públic de lloguer. Si bé ara el Govern admet haver-se equivocat i defensa la flexibilització de requisits per a joves, pensionistes i col·lectius vulnerables, la veritable pregunta és per què no es va actuar abans. L’administració coneix des de fa temps qui són les persones més afectades per la crisi: treballadors amb sous baixos, immigrants temporals i perfils que difícilment poden complir amb condicions formals com contractes de lloguer o nivells d’ingressos elevats.

És preocupant que l’Executiu actuï només arran de la pressió social. No es pot presentar com a garant de l’equitat en l’habitatge i, alhora, haver sostingut fins fa poc un sistema que excloïa precisament els col·lectius que més necessiten suport. La realitat és tossuda: molts han hagut de traslladar-se fora del país per viure dignament, mentre projectes suposadament assequibles no aconsegueixen captar demanda, fet que evidencia un desajust entre les mesures aplicades i les necessitats reals de la població.

El debat no hauria de centrar-se només en quantitat de pisos o imports d’inversió, sinó en la capacitat del Govern per escoltar abans que esclati el conflicte. Cal una política d’habitatge que sigui estructural, no reactiva; que posi al centre les persones, no només els números. Si la voluntat de rectificar és sincera, caldrà demostrar-ho amb accions concretes i sostenibles, pensades amb coneixement real del teixit social i amb una visió que no deixi ningú enrere.

Altres Editorials
Comparteix
Últimes notícies
Articles d'opinió
Jaime Mesas
Publicitat
Enquesta
Publicitat

No et quedis sense el nostre exemplar en PDF

Publicitat
Publicitat

SUBSCRIU-T'HI

De la redacció al teu dispositiu