Les paraules de Gerard Piqué, qui ha afirmat de manera rotunda que l’FC Andorra “no tornarà” a jugar al camp d’Encamp, posen en evidència una postura que no només és un reflex d’un malestar puntual, sinó una greu reflexió sobre la direcció del club. La decisió de deixar enrere un camp històric per jugar en un altre lloc no és només una qüestió d’incomoditat o d’òptiques professionals. Té a veure amb una manera de veure el projecte des de l’alta direcció i amb la dicotomia entre l’aspiració a una categoria superior i la realitat de les condicions materials i esportives.
Piqué, com a màxim accionista, ha demostrat ser pragmàtic en les seves decisions, però les seves paraules deixen clara la desconnexió amb l’entorn més immediat del club. La seva postura és comprensible des d’un punt de vista logístic i competitiu, però també obre un debat més profund sobre la viabilitat i la coherència de la seva aposta. Les condicions de camp d’Encamp no poden amagar la sensació que, des de l’entrada de Kosmos, el projecte ha perdut part de la seva arrel territorial i emocional, una dinàmica que caldria revisar amb urgència per garantir la sostenibilitat i el futur d’un club que aspira a ser més que un nom de passat.
