El debat sobre la gestió sanitària a la Comella posa de manifest una qüestió de fons que va més enllà de la resposta institucional. Les explicacions situen el criteri mèdic com a únic responsable de la prescripció farmacològica, però no dissipen del tot els dubtes generats arran de les alertes inicials sobre una possible sobremedicació. En aquest sentit, la dependència exclusiva del criteri clínic, sense mecanismes externs de supervisió més visibles, planteja interrogants sobre la capacitat del sistema per garantir una transparència efectiva en un entorn tancat i especialment vulnerable. La salut mental, a més, continua emergint com un dels principals reptes, amb una demanda creixent i amb limitacions estructurals que el mateix Govern reconeix de manera implícita. L’anunci d’una futura ampliació i de possibles unitats especialitzades apunta en la bona direcció, però també evidencia que l’actual model presenta mancances. La millora de les instal·lacions i dels recursos no pot substituir la necessitat d’una estratègia clara, sostinguda i avaluada que garanteixi, amb garanties, l’atenció i els drets dels interns.
